Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

El futbol abraça la literatura valenciana

'Heysel' o 'Somiar gols' il·lustren un esperançador boom de la literatura futbolística en valencià, gestat a la llum dels clàssics del gènere

"El futbol continuà provocant paraules: cròniques, assaigs, històries..." Ampliar foto
"El futbol continuà provocant paraules: cròniques, assaigs, històries..."

Hi hagué un temps en què el futbol, fora de l’estadi, només podia ser paraules. Ja sabem, els gols èpics de Pelé que relataven les cròniques dels diaris i les gestes de Di Stefano que portava regularment la ràdio. El futbol, senzillament, no es veia. O almenys no es veia tant com ara. Deia Nick Hornby que fins al 1970 qualsevol xiquet anglés sabia més sobre el mig centre Ian Ure que sobre el millor jugador del món. Tenia raó. I és que a partir del Mundial del 70 la televisió ho canvià tot. El futbol deixà una mica –una mica, només– de ser patrimoni quasi exclusiu de la literatura i passà sense nostàlgia als dominis del cinema. La paraula compartia protagonisme amb la plàstica, la veu i el crit: l’obra, per dir-ho de manera repel·lent, ja era wagnerianament total. Superproduccions com la narració del gol de Maradona en el del 86 en donen bona fe, de tot això.

Però el futbol no oblidà les lletres. Malgrat la imatge i el so, malgrat les ires superbes dels intel·lectuals i els lletraferits i, com recordava fa no tant l’escriptor Eduardo Mendoza, malgrat ser un relat en si mateix, el futbol continuà provocant paraules: cròniques, assaigs, històries... Potser, precisament, perquè el futbol no només era futbol. Metàfora de la vida o no, el cert és que l’últim terç del segle XX va veure nàixer, fins i tot, una plèiade d’autors per a un gènere que sempre havia estat allà. La literatura futbolística, especialment a Sud-americà, en castellà, i a Anglaterra, en anglés, respirava: Fontanarrosa, Galeano, Villoro, Hornby, Carlin, Manzoni, González o Besa es feien clàssics entre contes, assaigs, cròniques o novel·les.

A la nostra riba, però, costava engegar la màquina. Costa, encara. Sense premsa esportiva sòlida en català ni referents indígenes en el gènere, el planter d’autors s’ha reduït molt sovint a la producció de títols inspirats en clubs o pels clubs, especialment els panegírics al cruyffisme o al guardiolisme que Barcelona supura amb regularitat. Al País Valencià la tònica ha estat pareguda: obres de qualitat dedicades sobretot al València CF i al Llevant UE. I sobretot en castellà: El poble de Mestalla, de Joan Carles Martí, 90 Aniversario. Mestalla momentos mágicos, de Paco Lloret, o la Historia del Llevant UD, que construïren Felip Bens i José Luis García Nieves, passant per Bronco y liguero o Cuando fuimos campeones. I d’altres. Faltava explorar, però, el vessant més literari –més estètic, s’entén. I faltava fer-ho en valencià.

"La literatura futbolística, especialment a Sud-americà, en castellà, i a Anglaterra, en anglés, respirava". ampliar foto
"La literatura futbolística, especialment a Sud-americà, en castellà, i a Anglaterra, en anglés, respirava".

Sense llançar coets d’eufòria impossible, el cert és que aquest 2015 comença amb un humil boom de la literatura futbolística valenciana. Tres títols poden servir-ne d’exemple: Heysel, d’Armand Company, el preciós Somiar gols, de Miquel Nadal, i el postadolescent i col·lectiu Créixer sense Maradona. A més a més, en castellà, i a l’ombra de Hornby, arriba el monumental La balada del bar Torino, de Rafa Lahuerta. Un esclat que confirma que les coses van canviant, que l’amor entre futbol i lletres ja no és adúlter, ja no és prohibit.

No, ja no cal demanar absolució als déus de la civilitat per a escriure obres com Heysel, la crònica novel·lada d’un drama. Una obra tan ben documentada que fa preguntar-se si Company no hauria d’haver escrit una crònica periodística i prou. Amb una trama narrativa lleugera i un modus operandi del tot tradicional, Heysel es capbussa en la tragèdia que es va viure en la prèvia de la final de la Copa d’Europa del 1985 entre Liverpool i Juventus, a l’estadi de la capital belga. Abans del xiulet inicial havien mort aixafats 39 aficionats, la majoria bianconeri, després d’un atac de pànic i estampida posterior provocada pels hooligans anglesos. Armand ho narra entre els càntics histèrics de les dues aficions i les pinzellades d’aquella escena política dels huitanta: depressió, tatcherisme, alcohol, extrema dreta, i la misèria moral i física que ho movia tot. L’atmosfera, en definitiva, que envoltà el partit que coronarà la Juve amb un gol de Platini entre fantasmes. De penal.

A l’altra riba trobem Somiar gols, un llibre amable escrit amb l’estima de l’orfebre, en què Miquel Nadal recupera els contes clàssics i els ressuscita per al futbol. Els tres porquets esdevenen Els tres davanters i El soldadet de plom ofega penes en un futbolí amb la cama única, trista i orgullosa. Paraules lleugeres o solemnes que acompanyen monuments com l’homenatge a Wilde que és El capità feliç, un conte per a recordar que la nostàlgia és inevitable, però l’esperança necessària. I allà, l’estàtua oblidada del capità fidel a l’escut, presoner d’un món esvaït: “quan ell jugava allò, per a bé i per a mal, era una altra cosa”. Més humil, potser. Segurament més precària. No direm si més autèntica.

"A l’ombra de 'Hornby', arriba el monumental 'La balada del bar Torino', de Rafa Lahuerta". ampliar foto
"A l’ombra de 'Hornby', arriba el monumental 'La balada del bar Torino', de Rafa Lahuerta".

Novel·les, contes, assaigs... Llibres escrits, d’una manera o d’una altra, standing on the shoulder of giants, com va dir un dia Bernard de Chartres i com van recordar els germans Gallagher –futbolers també, del City– en aquell àlbum del seu grup Oasis. A la llum dels clàssics, volia dir, abans de desviar-me del tema. I és que si la literatura futbolística en valencià vol ser alguna cosa, és en els clàssics del gènere on ha d’emmirallar-se. El camí està marcat. Ja tenim novel·listes i contistes: Company i Nadal ens ho recorden. Fins i tot, amb Rafa Lahuerta, tenim el nostre Hornby, el mestre d’aquella biografia futbolística, Fever Pitch, homenatge sincer a totes les vesprades en Highbury o altres pelegrinatges, i tan bittersweet que ha creat escola. Amb La balada del Bar Torino, Lahuerta fa amb el València el que l’escriptor anglés va fer amb el seu Arsenal, un al·legat dolorós, sincer i esgarrat pel futbol i contra el futbol, tan potent que, honestament, només fa una certa ràbia que no l’escrivira en valencià.

És una pèrdua, allò. I en tenim més. El boom de què parle és un boom precari, al capdavall, amb més indicis que constatacions. Cal confirmar-ho, doncs, cal consolidar-ho. No hi ha encara les revistes futbolístiques que s’han fet fortes en castellà, ni tampoc el gran narrador que tenen els uruguaians en Galeano o els argentins en Fontanarrosa. No, els valencians, i els catalanoparlants en general, no tenim encara ni revistes de culte ni un Fontanarrosa a qui resar. No tenim un fabulador com el de Rosario, la ciutat del Che, de Bielsa, de Menotti o de Messi, capaç de fer del futbol no l’escenari o la pinzellada, sinó el personatge dels seus contes. Capaç de crear personatges com Pedro, el davanter de “Lo que se dice un ídolo”, el conte del jugador net, impol·lut, immaculat, que en huit anys mai no havia estat expulsat i que un dia esclata i trenca la cara a un defensor. Un colp que el fa ascendir als altars: “no podés ser ídolo si sos demasiado perfecto, viejo”, no, no pots ser-ho, “¿cómo mierda la gente se va a sentir identificada con vos?”. Ah.

No, no tenim encara un contista capaç d’arrancar la solemnitat histèrica de la gespa i posar-la molt suaument damunt del paper, amb aquella llengua rosarina fresca i arrelada a la terra. Capaç de dir, sense por dels gurus de la Il·lustració, que “el mundo vivirá equivocado mientras no se asuma que el partido perfecto sea aquel en el que se gane al rival eterno, en la magia de un potrero, en el último dia de nuestras vidas, justo antes de extinguirse la especie”. No ho tenim, però ho tindrem, abans d’aquell xiulit final i implacable. Mentre arriba, continuarem, distretament, parlant, escoltant, llegint i escrivint sobre futbol. Al capdavall, mai no hem sabut fer-ho d’una altra manera.