L’acordió

1.- Al nord de Grècia, al centre de la península de Halkidiki, hi ha un poble que es diu Poligiros, diuen que a causa de les revoltes de les carreteres que l’envolten; uns altres pensen que vol dir "molt dura", a causa de les condicions climàtiques. A la fi dels anys setanta, Stelios hi tenia una botiga, petita precursora dels posteriors todo a cien, que compaginava amb la venda de discos. Hi entraves a comprar un pot de gas per al càmping i podies restar una setmana a la seua casa mentre t’ensenyava a ballar el millor sirtaki.

2.- Entre les cançons de Manos Loïsos, To akordeon té una melodia preciosa i la lletra diu: "Al meu barri antic tenia un amic que tocava l’acordió i feia lluir el sol (...) Un dia entraren camions militars i l’acordió emmudí (...) Des d’aleshores em quedà una marca com un segell i el cant que evocava el crit que no s’apaga: no passarà, no passarà, el feixisme".

3.- Bobby Sands, irlandés, membre de l’IRA, va estar condemnat diverses vegades des de l’any 1972. La darrera, a catorze anys de presó. L’any 1981 va iniciar una vaga de fam per a reivindicar condicions especials per als presoners polítics. Va ser elegit en el Parlament britànic i va esdevenir el parlamentari més jove. Un Parlament que va aprovar ràpidament una llei per a impedir que els presoners pogueren ser candidats. Després de 66 dies de vaga de fam, va morir quan tenia 27 anys. Cent mil persones formaren la comitiva funerària. Margaret Thatcher n’estava ben satisfeta i va ometre la tradicional expressió de condol a la família.

El dia que va morir Bobby Sands, Stelios i els seus amics de Poligiros passaren la nit pels carrers d’aquest poble cantant To akordeon. Ara bé, què feia un grup de joves pels carrers d’un poble de poc més de sis mil habitants cantant un dol per un jove mort a més de tres mil quilòmetres? No ho sé. Però se’m va quedar aquesta marca com un segell i el cant que evocava el crit que mai no s’apaga: "no passarà, no passarà, el feixisme". La Grècia d’aleshores i la Grècia d’ara continuen fent seues les expressions "no pasarán” i "venceremos". Les diuen en castellà. Les escriuen als murs de les ciutats. Paraules, també, nascudes a molts quilòmetres del seu país. Grècia ha dit el que ningú s’atreveix a dir en veu alta i en acte: no reconec la troica com a interlocutor. L’economia dels mercats ha simulat unes quantes bandades, però no s’ha enfonsat. Tan fàcil era dir prou? Aquest és el perill: que algú diga no. No sé si Podemos estarà a l’altura d’aquest exemple.

Convidat a un simposi de poetes de la Mediterrània a Kavala (sempre al nord de Grècia) l’any 1998, vaig trucar a Stelios i ens vam retrobar. Havien passat els anys. Ja no érem joves. Vingué amb la dona i els fills. Ens miràrem. Els cossos ja no eren els mateixos. Potser els ulls sí. No vam parlar. Vam deixar les llàgrimes, cadascú amb la seua llengua, com l’únic discurs que ja no podia ser. Ell tornà a Poligiros. Jo vaig parlar de la cadència de les paraules en un poble de pocs habitants que va pagar l’entrada a l’acte. La nit que Syriza va guanyar les eleccions vaig córrer al meu celler fidel i vaig comprar un parell d’ampolles de Retsina. Un poble de poc més de sis mil habitants, perdut, desconegut, al nord de Grècia, capaç de cantar una trista nit, em va ensenyar que la distància no ens determina, una altra mentida. Nosaltres sempre trobem el pont que les escurça. Yia su, hellada mu! Yia mas, filii!

En plena dictadura dels coronels grecs, el poeta Iannis Ritsos va escriure Divuit petites cançons de la pàtria amarga que Theodorakis, també empresonat, va musicar. N’hi ha una que es diu "No plores per la grecitat". Només té dues estrofes, que el compositor va respectar. La primera es canta amb melismes rebetics i/o d’aire flamenc i diu: "No plores per la grecitat, quan la veus amb el ganivet a l’os, amb la mordassa al coll". La segona pren un ritme decidit, repetit, quasi ritual, mentre diu: "Mira com s’alça, com agafa força, com travessa la bèstia amb els arpons del sol". Es pot trobar en Internet: "To romiossini min tin klés". Seria bo continuar en Internet i trobar les citacions esmentades ací, abans que la censura hi clave més cullerada. Vull dir: saber què és Poligiros, To akordio, Bobby Sands, To romiossini, e tutti quanti, si és que algú vol saber-ne més, d’aquest modest article. Un país que té pobles menuts on la gent és capaç d’anècdotes com aquesta és impossible d’humiliar. Els maltractaran, no ho han deixat de fer des de fa dècades, i intentaran seguir ofegant-los. Hi faltaven els grans estadistes Margallo i Rajoy. Ara resulta que el poble grec té la culpa de les retallades socials del Govern espanyol. Quina misèria!