Dos obituaris

Dijous de la setmana passada moria a Barcelona Carles Miralles i Solà, una de les personalitats més sàvies de les nostres lletres. Poeta distingit, traductor del grec (Xenofont, Plató i Seferis entre altres), estudiós de la literatura grega reconegut internacionalment, amb treballs de conjunt i importants monografies dedicades a Homer, Èsquil i Sòfocles, i estudiós també de la literatura catalana, especialment de figures com Foix, Riba i Espriu (Sobre Espriu, publicat fa ben poc, és un gran llibre). La seua és una obra extensa i lúcida, que expandia l’amor a la literatura. Crec que no se n’ha parlat prou.

Però la mort d’un altre personatge relacionat amb la literatura sí que ha omplit pàgines i pàgines dels diaris. Em referesc a l’editor José Manuel Lara Bosch, president del grup Planeta, que va morir d’un càncer de pàncrees dos dies després i que rebia dilluns passat uns funerals quasi d’estat. És lògic que siga així, perquè es tractava d’un empresari poderós i influent i d’un dels líders mundials de l’edició. I que una figura d’aquestes dimensions haguera fet la seua fortuna a partir de la venda de llibres en un país amb uns índexs de lectura tan exigus com Espanya no deixa de tindre mèrit, i molt.

És cert que la fortuna de Planeta no la va iniciar ell, sinó son pare, José Manuel Lara Hernández. Aquest era un personatge que mereixeria de sobres que un escriptor amb intuïció per al que abans se’n deia l’esperit del temps li dedicara una substanciosa biografia, perquè encarnà com ningú tota una època. Va entrar a Barcelona per la Diagonal amb les tropes de Yagüe com a capità de l’exèrcit franquista i s’hi va quedar. Es va casar amb una senyora catalana, Maria Teresa Bosch Carbonell, va fundar l’editorial Planeta i es va posar a vendre llibres com caramels a la porta d’un col·legi. Lara pare va ser un venedor intuïtiu i eficacíssim i un autèntic pioner del màrqueting editorial en gran escala. Recorde que una nit, a mitjans anys 70, en una entrevista a la televisió, va presumir que era capaç de publicar un llibre en blanc i, amb la promoció adequada, vendre’n un milió d’exemplars. Poden pensar que això no era més que una fanfarronada, però ell ho va dir amb absoluta convicció. Lara pare era així.

Lara fill es va criar en aquesta escola. Va estudiar econòmiques i va aprendre l’ofici treballant, primer a l’editorial Larousse i després ocupant càrrecs de responsabilitat creixent a l’empresa paterna. Com a venedor, era flegmàtic, llest i calculador; molt més discret que el pare, però igualment eficaç. Va pilotar l’expansió de les seues empreses amb molta fermesa. Ara mateix, està a l’abast de tothom saber que el Grup Planeta transcendeix de molt l’esfera editorial i inclou més de 100 empreses, la majoria de les quals dedicades a la comunicació. És propietari o accionista majoritari de diaris com La Razón i ADN, de ràdios com Onda Cero, i de cadenes de televisió: Antena Tres i la Sexta, principalment. Quant a la seua presència en el món del llibre, és imposant. El Grup Planeta és la vuitena editorial més important del món. Ha absorbit la major part de les editorials importants de Barcelona, tant en castellà –Seix Barral, Tusquets, Destino, Ariel, Crítica, etc.-, com en català. Planeta és, avui, l’accionista majoritari del Grup 62, que al seu torn inclou Edicions 62, Proa, Columna, Empúries i algunes més. És el gegant editorial espanyol i català.

Durant un temps va ser copropietari de dos diaris tan dissemblants com 'La Razón' i l’Avui'

Com son pare, o encara més, la visió de José Manuel Lara Bosch era la de l’home de negocis pur. Es podia fer diners amb això, i ell en feia. Com ell deia, no s’ha de confondre el catàleg d’una editorial amb la biblioteca del seu propietari. I aplicava aquesta manera de pensar –ben raonable des del punt de vista empresarial- a tots els seus negocis. Per exemple, durant un temps va ser copropietari de dos diaris tan dissemblants com La Razón i l’Avui. Puc donar fe que mentre va manar a l’Avui, les seues ingerències (que no van ser poques) no van afectar-ne gens la línia editorial. Això li era igual. L’única cosa que pretenia era que el diari venguera més exemplars. Ell no era catalanista, almenys no en el sentit de l’Avui, però si el públic del diari volia això i la cosa marxava, ell estava disposat a subministrar-ho. José Manuel Lara acceptava la diversitat del món, i se’n beneficiava.

Aquest criteri industrial té els seus avantatges, sens dubte, i no seré jo qui el qüestione. Aplicat a la literatura catalana té també alguns inconvenients. En absorbir el Grup 62, Lara es va trobar amb un grapat d’editorials sobredimensionades (per errors anteriors) que operaven en un mercat molt reduït. Per a sostindre aquestes maquinàries, apostà per centrar la producció en llibres d’èxit assegurat. En castellà, el biaix estrictament comercial del nou amo no és tan marcat, perquè les empreses estaven més ben gestionades i el mercat és més ampli, però en català s’hi coneix molt. Ara mateix, les principals editorials en català estan dirigides per gent que no s’estima els llibres, la literatura o la cultura, sinó que només atén al compte de resultats. Això deixa la bona literatura, la que té risc o és exigent, en mans d’empreses lil·liputenques, que tenen moltes dificultats a l’hora d’accedir a una distribució decent. Per això (entre altres motius), la gran literatura quasi ha desaparegut de les taules de novetats.

Aquests danys diguem-ne col·laterals no poden ocultar el fet, obvi, que José Manuel Lara va ser un editor extraordinàriament exitós i un personatge únic. I justament això obri un altre interrogant. Davall del paraigua de Lara, les grans editorials catalanes sabien, almenys, a què atenir-se. Qui gestionarà ara aquest imperi, amb quins criteris i amb quin compte de resultats? Aquesta és la pregunta que tot el gremi del llibre es fa ara mateix en la capital editorial d’Espanya (capitalitat que, si Barcelona encara té a hores d’ara, és precisament gràcies a aquest senyor que no va confondre mai els llibres de la seua biblioteca amb els del seu catàleg).