La prova

Detecte no poc morbo en aquest programa de TV3 que es diu El convidat. Per als valencians que no hagen tingut mai la curiositat de veure’l —sí, tenim TV3 prohibida, però hi ha Internet i TV3 a la carta—, diré que consisteix a fer que Albert Om, el presentador, passe un cap de setmana a casa del personatge escollit, normalment famós, tot i que no sempre. Hi conviuen dos dies, acompanyats de les càmeres, que els enregistren mentre dinen, passegen, s’afaiten, practiquen les aficions de l’amfitrió o simplement conversen, de manera que una part de la intimitat del personatge escollit va sent revelada i exposada. Una part, reitere: l’amfitrió, abans de l’enregistrament de l’episodi, ja deu haver rumiat què, com i fins on pot mostrar la seua vida quotidiana, i què ha de mantenir ocult. I és lògic. No parlem de periodisme groc, de traure draps bruts, sinó d’un reportatge que no cau en efectismes excessius, propis d’altres canals de la graella. El grau d’indiscreció d’Om no sol fregar la insolència. Tanmateix, hi ha morbo. Per què? Perquè, en general, i pel que fa a individus famosos, tots som víctimes de la mistificació: coneixem, del personatge, només els seus èxits científics, artístics, literaris, polítics, socials..., és a dir, la cirera del pastís de la seua activitat al món, el millor que són capaços de fer, el nivell màxim que, com a persones, poden assolir. I de sobte arriba El convidat i ens mostra no la part antagònica, més negativa o fosca, del personatge, però sí la part intermèdia, la més normal o mediocre. D’un individu aparentment extraordinari, en veiem la part ordinària. I això desmunta els mites, perquè al mite, per a sobreviure, li cal distància, el·lipsis, manca d’informació, pròtesis i maquillatge; necessita la impostura, i tota aproximació realista el debilita. Bé que ho saben, això, els assessors de reis, polítics o artistes mediàtics, de qui afaiçonen i protegeixen escrupolosament la imatge pública, de qui fan passar pel colador entrevistes i reportatges. El gust per la mistificació és un vici de to adolescent; hi ha molta gent —no sols en àmbits incultes— que necessita tindre mites, que exagera els seus referents i en fa bandera. D’aquesta forma d’impostura s’alimenten la indústria de l’oci i, és clar, els mateixos mistificats. Alguns fins i tot s’ho cuinen sols, i en donen molta importància, a aquesta cuina. Albert Om es dedica, simpàtic, de bon rotllo, a xafar guitarres, amb el consentiment dels mateixos visitats i amb la contraprestació publicitària —gens menyspreable— que suposa un programa televisiu de màxima audiència. No tots accepten el repte —ja ens agradaria conéixer els noms dels qui l’han rebutjat—, però, dels qui hi han accedit, hi ha, crec, qui n’ha eixit escaldat i qui n’ix clarament afavorit. Els primers solen ser els qui deuen el seu prestigi a una impostura més destacada; els segons, en canvi, són els individus que, o bé no coneixíem, o de qui teníem feta una imatge més ajustada a allò que, en realitat, són. I és que la veritat —com deia Gramsci— és, en si mateixa, revolucionària.