Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ESPAI D'ART / JOËL MESTRE

La realitat abstracta

L'artista experimenta amb allò ha deixat de ser el que era i s’ha convertit en “una realitat abstracta”

"És un home alt, amb una mirada serena, d’ulls verdosencs, de barba poblada i canosa, de parlar tranquil i reposat". Ampliar foto
"És un home alt, amb una mirada serena, d’ulls verdosencs, de barba poblada i canosa, de parlar tranquil i reposat".

“Res no és més abstracte que la realitat”, deia Giorgio Morandi. Potser és així. Un bodegó de Morandi pot ser qualsevol altra cosa més que un grup d’ampolles sobre una taula. L’atmosfera que les cobreix, la il·luminació que desprenen, el buit que amera l’ambient, produeix tantes sensacions que ens endinsem per camins impensats. I, tanmateix, es tracta d’un tour de force, del desig d’arribar a la pintura per la pintura, i que un paisatge o un bodegó no siguen això, sinó alguna cosa molt més transcendent.

Ho pensava en l’estudi de Joël Mestre, una planta baixa de la singular finca Roja de València, al carrer d’Albacete. Joël és professor en la Facultat de Belles Arts, on imparteix “Pintura i mitjans de masses”. Alhora té una sòlida i ja llarga carrera artística, amb una obra molt personal, de vegades enigmàtica i inaccessible. Sobre el fons d’una paret penja la seua última obra: un volum proteïforme, sobre un fons vermell, cridaner i poderós. En unes altres parets hi ha esbossos d’aquesta forma i d’altres de semblants: volums blanquinosos posats sobre un estant. En un altre mur i per terra, perfectament ordenades, descobrisc unes estructures, una mena d’escultures que Joël fa reciclant ampolles de llet. De colp faig la connexió, i allò representat en els llenços són aquelles formes insòlites, que ell modula retallant el plàstic i que recombina, de manera que crea un univers de formes estrafolàries, que tenen una mica d’éssers orgànics, com si foren éssers d’una altra galàxia. “Les anomene ‘Peces làcties’, perquè estan fetes amb el plàstic de les ampolles de llet”. Joël riu (un riure cap endins): és un home alt, amb una mirada serena, d’ulls verdosencs, de barba poblada i canosa, de parlar tranquil i reposat. “Després les pinte. Són el prototipus d’alguna cosa que no sé… Et fa preguntar-te: què deu ser això?”.

Aquelles peces em semblen molt suggeridores i li dic que em recorden els animals estranyíssims del Burgess Shale, on el més conegut és un que porta el nom tan explícit d’Hallucigenia. Sens dubte, en tot allò hi ha una certa al·lucinació, un pas decidit i endavant, i no sols perquè crea unes formes atrevides (amb aquells colls de l’ampolla, amb aquells segments articulats, que recorden la closca d’un crustaci), sinó perquè va encara més enllà i trasllada allò al llenç, a llenços de metre i mig. Li pregunte què pensa el públic quan s’enfronta a un dels seus quadres: “Alguns hi descobreixen coses que ni m’imaginava… D’altres, en canvi, diuen que combine una pintura molt tradicional amb alguna cosa, aquella forma, molt abstracta”. En efecte, l’ampolla de llet transformada per les mans de l’artista és una forma molt estranya, però el llenç és un bodegó, ras i curt, molt morandià. “Ara un galerista m’ha proposat fer-les de metall. No n’estic molt convençut: em fa por que la lleugeresa que tenen es perda una vegada estiguen foses en algun metall…”. M’explica com retalla les ampolles, com apareix un plec nou que no esperava, com va fent seccions… "Dius, què deu ser això?”. Li conteste que potser és un tros d’una ampolla de llet, i riu. Però no és del tot cert. Allò ha deixat de ser el que era i s’ha convertit en “una realitat abstracta”.

"Allò representat en els llenços són aquelles formes insòlites, que ell modula retallant el plàstic i que recombina. ampliar foto
"Allò representat en els llenços són aquelles formes insòlites, que ell modula retallant el plàstic i que recombina.

“I quan ho passe al llenç em condueix a un altre lloc. Mai ho aconseguisc copiar exactament. El procés em porta a un altre lloc”. Em parla de Morandi amb gran admiració, així com de tots els pintors metafísics italians, com Carlo Carrà o Alberto Savinio (escriptor i pintor, germà de Giorgio de Chirico), a qui va dedicar la seua tesi doctoral. M’ensenya un quadret amb una làmina de Giuseppe Pelliza da Volpedo, el gran pintor romàntic italià, on es representa un tros de carn, però de tal manera que no ho sembla, i en què, comptat i debatut, l’important és el joc de llums i ombres. “Està plena de paranys, perquè entengues el que passa! És un gran quadre!”, em diu amb entusiasme. Al costat veig el quadre d’un os, gros i groguenc. “Aquest prové d’una altra sèrie meua… Durant un temps vaig treballar amb ossos, posant-los apèndixs, transformant la seua funció anatòmica… M’interessa molt la influència dels mitjans de comunicació sobre l’art. Les paraules influeixen en la imatge i viceversa. No hi ha prioritats. Vaig llegir que l’artista Stelarc deia que el cos humà no estava preparat per a tot l’allau de percepcions sensorials a què està sotmès actualment, i proposava la implantació de pròtesis per tal de fer el nostre cos més eficient… A partir d’aquesta idea vaig començar a modificar els ossos amb argila, com a possibles pròtesis”. M’ensenya el crani d’un gos, amb un nassot blanc, i el d’una vaca, amb unes protuberàncies metàl·liques incrustades en les banyes i en altres parts. “Vaig haver d’anar a un canyaret, on acabaven de llançar una vaca morta, i vaig seguir tot el procés: com els voltors i altres aus la deixaren pelada. Em fascinaren les vèrtebres particularment, amb les quals vaig fer grans modificacions a les llargues apòfisis…”. Siga com siga, aquesta és la causa que, a l’entrada del seu estudi —aquell estudi tan pulcre, tan ordenat i tan agradable— hi penge, de manera tan singular com enigmàtica, un crani de vaca.

Tot just ara va acabant la revisió de les proves d’impremta d’un llibre fet a mitges amb Ximo Aldás, pintor i company de la facultat, titulat Los ojos del verbo. Una observación de la pintura y su entorno. Estudien com els mitjans de massa influeixen en la pintura, l’apropiació iconogràfica que s’hi produeix conscientment, o d’una manera més discreta i indirecta (una apropiació vaga, em matisa). Em parla de Luc Tuymans, l’influent pintor belga per qui sent una gran admiració, i com aquest artista pren una petita part d’una imatge i com especula sobre aquesta. Recentment, Tuymans ha estat acusat de plagi per haver emprat per a un quadre una fotografia sense demanar-li permís a l’autor, i s’ha produït un intens debat: si la imatge fotogràfica, una vegada tractada per la visió i l’estil personal de l’artista, segueix sent possessió del seu autor. Aquests debats fascinen Joël, perquè són, en molts sentits, l’essència del nostre art contemporani.

Joël Mestre té l’estudi en una planta baixa de la singular finca Roja de València. ampliar foto
Joël Mestre té l’estudi en una planta baixa de la singular finca Roja de València.

Potser podríem dir que Joël Mestre és més un pintor d’idees que un pintor instintiu. És una afirmació complicada, que sens dubte s’hauria d’elaborar molt més. Però parlant amb ell, i esmentant noms d’artistes i d’escoles pictòriques l’un rere l’altre, recordava la conversa, tan fèrtil intel·lectualment, de l’entrevista amb Jordi Teixidor. Hi ha pintors que pensen, que pensen molt el significat de l’obra, i d’altres que ho eviten: Joan Genovés em deia que ell primerament pintava i després pensava, que el pensament paralitza el pintor. Joël em confessa el seu gust per l’escriptura, i em mostra el seu assaig Cuando la verdad nace del engaño, on dóna forma a algunes de les idees esbossades en aquesta entrevista. Em diu, amb contundència: “Un escriu com pinta”, i m’agrada la fórmula, tot i que no estic molt segur que siga certa. Hi ha tan pocs pintors que hagen estat bons escriptors! Però ell m’hi replica de seguida amb una llista possible (Palazuelo, el seu estimat Savinio!), que m’hauré d’estudiar per a poder continuar la conversa un altre dia.