Llegir en valencià més enllà de tòpics

Si els aforismes són tots falsos i triomfen és perquè no saben de matisos. La veritat –o la realitat– sempre és més complexa i incòmoda. Així doncs, no és estrany que feren fortuna les paraules del molt liberal i purità Daniel Defoe en el seu A vindication of the press. El periodista anglés deia, molt solemnement, que “the best support of an arbitrary power is undoubtedly ignorance”. La posterioritat ho ha aplaudit fins a l’erosió. I ho ha repetit, també. La ignorància ens fa manipulables, perquè saber és poder i allò que es desconeix, simplement, es pateix. Tot això és tan cert com que al terme boirós d’ignorància, tradicionalment, se li ha oposat el no menys boirós de lectura, simbolitzada en el llibre obert, sinònim etern de saviesa, de virtut. La imatge, sacralitzada, ha recorregut èpoques i discursos.

És per això que a aquesta altura de la pel·lícula tampoc no ens meravella molt que, quan parlem de la lectura al País Valencià, i concretament de la lectura en valencià, les anàlisis coincidisquen a recordar la imminència de l’apocalipsi lector i del col·lapse cultural. El problema és que, a banda que predicar l’apocalipsi no l’allunya, aquestes conclusions reincideixen en els llocs comuns i en la falta de matisos. Perquè tot no és tan fàcil.

La situació de la lectura en valencià al País Valencià és, a hores d’ara, molt precària; i fomentar-la és requisit de supervivència. Negar-ho seria obviar una realitat clamorosa. El debat, però, arriba en definir el concepte de lectura, i fixar les condicions del seu foment. Normalment, quan plorem els raquítics índex de lectura en la llengua del país, no ens adonem que el que planyem és la poca lectura habitual de literatura –novel·les, per a ser més concret– en paper, és a dir, el prototip tradicional de “lectura” que enquestes i aforismes com el d’abans han sacralitzat fins ara mateix. I no, ni la lectura és l’única font de cultura ni la novel·la l’única font de lectura.

“El problema és que confonem lectura amb lectura de llibre, i principalment literari. El 2015 parlem d’una altra lectura”, diu Gemma Lluch, professora de la UV i una de les principals expertes del país en el foment lector. Aquesta “altra lectura”, per cert, va més enllà del paper: pantalles, cartells o, fins i tot, envasos dels productes del supermercat. És per això que Lluch no ho dubta: “el que cal són polítiques de lectura, que no es fan només a l’escola, sinó a la societat en general. Des de la Generalitat, els ajuntaments o les empreses públiques. Si hi haguera aquestes polítiques la gent valoraria la paraula escrita”.

No cal dir que això, a hores d’ara, és molt complicat. “La Generalitat no fa res”, afirma, “i sense unes polítiques de lectura en general, aquestes no es poden diversificar després en altres tipus de textos, com els llibres de literatura”. Tot plegat, no es tracta de projectes “d’un dia per a l’altre”, sinó d’iniciatives que demanen un disseny, uns “estudis previs de quins tipus de textos hi ha, quines necessitats o quin tipus de població, cosa que no s’ha fet ni es fa ara”. En el cas del valencià, “hauríem de veure quins textos tenim, no només llibres, també blogs, diaris, revistes, webs... I també quina gent. Amb la gent gran, per exemple, es podrien dur a terme moltes polítiques, com l’alfabetització en valencià, que es podria fer en un any; amb els pares, programes orientats a ensenyar a fer llegir els fills, a triar-los lectures. D’accions, n’hi ha moltes, però s’ha de pensar de manera global”.

La pregunta que ja rondava acaba imposant-se: per què no sentim parlar molt de tot això? “No és el mateix fer promoció de la lectura que promoció de la indústria del llibre valencià o dels seus escriptors. El problema és que els únics que fan promoció de la lectura són els editors”. Ho diu i ho repensa uns segons, com si buscara alguna cosa més: “bé, els editors, els professors i els ciutadans que volen”. La resta, el desert. O el desert i Defoe: “és que hi ha molta gent interessada en el fet que la gent no llija, perquè no llegir significa no estar informat i ser fàcilment manipulable”.

Lluch, en el fons, recorda una evidència. Amb la institució pública atrinxerada en l’immobilisme –universitat, biblioteques i teatres a banda–, el refugi del gros de la promoció lectora, a hores d’ara, són els editors. Aquests, després de la reestructuració que el sector ha viscut en els últims temps, proven d’esborrar tot rastre d’un pessimisme que sempre fou inútil.

I és que a banda de perennes dificultats, hi ha dades que cal tenir en compte. En el complet estudi que presentava l’any passat la Federación de Gremios de Editores, Hábitos de lectura y compra de libros en España en 2012, que ja anava més enllà del paper, el cas de la lectura en valencià convidava a la reflexió. Si bé l’índex de lectura habitual s’acostava a un dramàtic 3 %, el de la lectura ocasional augmentava fins al 39,5 %. En un país com el valencià, amb les conegudes carències comunicatives, institucionals i privades, aquesta dada donava ànim als optimistes. Entre les seues files, n’hi ha ara mateix d’urbans i desenfadats, com els editors de Drassana o Sembra Llibres, que l’altre dia es reivindicaven a l’altra riba de la tragèdia, mentre recordaven que mai no hi havia hagut tanta població alfabetitzada en valencià.

Un optimisme necessari i gens ingenu, però incapaç d’amagar les particularitats d’un sector que només té un pulmó raonablement sa, i és l’escola. No debades, actualment és en les aules on trobem els consumidors més importants de literatura en valencià, i ha estat allà on ha crescut el gros de la ciutadania alfabetitzada en valencià. També la que ara ocupa llocs de responsabilitat dins del món cultural del país. “M’enorgulleix pertànyer a una de les primeres generacions que han pogut rebre l’educació en valencià amb una certa normalitat i que, en conseqüència, ha tingut accés a la lectura en valencià com una opció més”. Ho diu Gonçal López Pampló, el jove director literari de Bromera, una de les naus capitanes editorials valencianes, responsable d’algunes de les iniciatives més importants per al foment de la lectura de què hem gaudit últimament.

Un home que sap de què parla, doncs: “és indispensable que la lectura en valencià es nodrisca dels lectors en edat escolar. Altrament, estaríem perduts. El repte és aconseguir que lligen fora de les obligacions acadèmiques i que això es convertisca en un hàbit durant l’adolescència i l’edat adulta”. Com es pot fer? Ell apunta al futur. I hi confia: “estic convençut que a mesura que més gent passe per l’escola valenciana, a mesura que la llengua estiga més present en Internet, a mesura que recuperem mitjans de comunicació, creixerà el nombre de lectors”.

L’últim recordatori de Pampló és pertinent. Internet, un oasi enganyós, contrasta amb els mitjans tradicionals. De fet, el País Valencià és un cas especial a Europa: l’únic que compta amb milions de parlants d’una llengua sense televisió ni ràdio públiques, ni cap diari en paper de gran tiratge. Mancances que afecten també la promoció lectora. Ho sap bé Eugeni Alemany, el potencial Gran Wyoming d’aquesta riba de la Mediterrània. Showman a temps complet –o quasi–, va treballar en una de les iniciatives audiovisuals més elogiades pel que fa al foment de la lectura, en aquest cas la literària. Era “Un país de llibre”, promogut –sorpresa?– des del sector editorial, que, en la línia de l“Aigua en cistella” de Reis Juan a RàdioNou, dedicava cada capítol a una obra i al seu autor, i que va creuar pantalles de televisor i d’ordinador fins fa poc.

Ell, en certa manera, torna als orígens, a aquells que escriuen: “un programa de TV o una campanya institucional no es fa per a disfressar les coses. La responsabilitat de fer novel·les que enganxen o peguen l’esclafit és dels mateixos escriptors, no dels guionistes de TV ni dels polítics”. No li’n falta, de raó, i és que, malgrat tot, sempre necessitarem una primera paraula, i també, és clar, tota aquella “gent interessant que, en un país normal amb una televisió normal, hagueren pogut funcionar no només com a escriptors, sinó també com a tertulians, col·laboradors, opinadors...”. En un país normal o simplement en un país amb institucions que promocionaren la lectura, escoles amb recursos i mitjans de comunicació públics i privats en una llengua que es vol viva. Al capdavall, és una manera de veure un present més agre que dolç i un futur que podem pensar com a possible. L’alternativa, ja ho sabem, és repetir que algun dia plogué més. I dedicar nous aforismes al pessimisme.