Una altra estació productiva

Potser és una qüestió merament casual o anecdòtica, però el nombre de bandes valencianes i catalanoparlants que decideixen al·ludir a diferents estacions o èpoques de l’any en la seua denominació, continua creixent exponencialment; tot i que es pot dir que Tardor ja s’havien format fa tres anys, amb el llarg Revolució de l’estat latent (Mésdemil), un parell de temporades abans que Gener o Novembre Elèctric editaren els seus debuts respectius. A més de la referència temporal, totes comparteixen, per cert, la tendència majoritària per uns referents sonors de procedència anglosaxona.

El cas és que Tardor són Cesc Domènech, David García, Antonio Hurtado i Àlex Martínez, un quartet de la ciutat de València que ha excel·lit a la fi del 2014 amb Una ciutat invisible (Mésdemil, 2014), un segon àlbum que mira sense complexos la dèria més popular del rock alternatiu nord-americà. La producció ha estat a càrrec de l’ubic Pau Paredes, ara mateix un dels enginyers de capçalera a l’escena valenciana (membre o productor de bandes com Twelve Dolls, Kostrok, Modelo de Respuesta Polar, STTL). “Pau [Paredes] és una peça indispensable de la història i del so de Tardor, perquè hem treballat amb ell des del principi, hem madurat i crescut paral·lelament, i ha determinat la nostra manera d’entendre les cançons, la música”, ens diuen, al mateix temps que remarquen que “ell ens ha ajudat a perdre prejudicis i a trobar l’essència del nostre so, so en què ell sempre deixa la seua empremta, i la nostra identitat com a grup: ha estat present en tot el procés de construcció d’Una ciutat invisible, des de la selecció definitiva de cançons entre les més de 20 que teníem en un principi”.

Manté el títol de l’àlbum cap relació amb ciutats reals o només és fruït de la imaginació o de la necessitat d’evasió dels membres de la banda? Ells responen que “és un indret imaginari, una construcció abstracta formada per les vivències que Àlex, Cesc i David, els tres membres originals de Tardor, vam viure a París, València i Brussel·les durant un any en què vam haver de mantenir viu el projecte, malgrat la distància geogràfica”. Això, segons ells, es reflecteix en “un recull de les llums i les ombres del paisatge urbà, un espill on es reflecteixen les il·lusions i les pors, un relat sonor global, universal”.

El discurs de Tardor contribueix a la normalització del rock fet en valencià

La solvència i la solidesa de l’acabat formal de La ciutat invisible no amaga la propensió de les seues cançons a empatitzar amb alguns dels noms més reconeguts de la galàxia pseudoalternativa nord-americana, integrada per bandes amb esperit èpic per a la massa, que són supervendes en les llistes d’èxits i rebentaescenaris en els principals festivals. Tardor no tenen cap objecció a reconéixer que, tot i que les seues influències “són moltes i diverses”, en destaquen quatre noms per damunt de la resta, com són “els Biffy Clyro, Kings of Leon, The Gaslight Anthem o The Killers”. No voldrien, però, que se’ls encasellara en cap estil massa concret o limitat, perquè els agrada “el rock, però també el pop: no renunciem a cap so en funció de la seua etiqueta, hi ha cançons que ens agraden, que ens estimulen, i d’altres que no, independentment de l’estil”.

Cal reconéixer, de tota manera, que el discurs de Tardor contribueix a incrementar la normalització del rock fet en valencià al nostre entorn, pel que té d’adaptació d’uns patrons forans que no s’han emprat molt fins ara en la nostra escena, generalment marcada per sonoritats en què la dèria identitària o reivindicativa, la recuperació d’estils arrelats a la tradició local i la invitació recurrent al ball han estat moneda comuna. “Queda molt de camí per fer”, ens diuen, ja que “perquè hi haja una vertadera normalització, no només s’han de compondre cançons: les cançons han d’arribar al públic, a través dels grans concerts, dels mitjans i de les plataformes de difusió, i és per això que l’esforç ha de ser col·lectiu, i el públic ha de saber que es compon música en valencià en estils diferents als que han pogut escoltar fins ara, i que són els que segueixen predominant en la programació de concerts”.

De moment, després d’actuar al Festivern de Tavernes de la Valldigna per Cap d’Any (“possiblement la millor experiència que hem viscut sobre un escenari”), cal ressenyar en la seua agenda atapeïda de dades aquests concerts: el proper 24 de gener a la sala Veneno Stereo de Castelló amb Talps, el 30 de gener al Cova Rock de la Vall d’Uixó i el 7 de febrer a Xàtiva (Capgirat).