Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Nostàlgia de Tarancón

Noves pàgines recorden la figura del cardenal valencià als vint anys de la seua mort

El cardenal Tarancón.
El cardenal Tarancón.

Hi ha qui entra en la història trencant la porta, imperativament. Són, normalment, els qui després concentren odis o amors apassionats i fúnebres i converteixen la seua posteritat en una batalla d’ofrenes i d’insults. D’altres, en canvi, passen a les enciclopèdies amb una discreció enganyosa i a recollir elogis i consensos. És el cas del valencià Vicente Enrique i Tarancón, que concentra normalment paraules amables d’ací i d’allà.

Elogis, per cert, sovint pronunciats per inèrcia –com la majoria dels que emanen de l’anomenada Transició modèlica–, que no naixen d’un contacte real amb les idees del personatge. I aleshores l’eslògan: “Tarancón, home de diàleg”, “Tarancón, home compromés”. Millor evitem l’etcètera. Encarem el perquè. Per a fer-ho, pot ser de gran ajuda el volum que ara, quan es compleixen vint anys del seu traspàs, acaba de publicar-se. És Vicente Enrique i Tarancón. Cardenal de l’Església (Saó, 2014), editat per Emili J. Marín, que recupera una veu que, escoltada novament ara, temps després, sona renovadament estrident: “una Església aliada amb els poderosos, amb els rics, amb els opressors, no mantindrà una actitud radicalment evangèlica, no seguirà el camí de Jesús”. I és que ja havíem oblidat la retòrica combativa que només el nou papa s’ha encarregat de recordar-nos, a nosaltres i a una jerarquia eclesiàstica espanyola ancorada novament entre ombres.

No ho deia qualsevol, per cert. Arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal durant els anys vuitanta, Vicente Enrique Tarancón passà a la història obrint amablement la porta després d’intentar trencar, amb el Concili Vaticà II a la mà, el matrimoni entre el franquisme i l’Església, una relació ancestral de connivència i pàgines fosques. I per a fer-ho va haver de pagar un preu: encara ressona la veu d’aquells poetes anònims i grisos que després de la bomba contra Carrero Blanco cridaven “Tarancón al paredón” amb ràbia.

Paraules de record, doncs, les d’aquest llibre: biografia restaurada en diversos fragments inicials i, el que és més important, en els escrits del cardenal rescatats. És aquesta, no debades, la part més valuosa de l’obra: els seus “escrits majors”, que mostren aquella mena de compromís en l’anàlisi de la realitat que un règim dictatorial amant de visions unidimensionals no podia veure sense recel.

Tarancón, però, no va ser cap revolucionari. Ni molt menys. Dir això seria trair. El que sí que va ser és un renovador dins l’aparell eclesiàstic de l’època. S’evidencia en els seus papers, que presenten tota una consciència. És el cas d’El pan nuestro de cada día, la pastoral crítica amb la misèria i l’estraperlo, escrita als anys cinquanta mentre ocupava la seu de Solsona, que va regalar-li l’etiqueta d’incòmode per al règim: “escribimos una Carta Pastoral para defender el derecho de los pobres y de los obreros a comer pan en abundancia y cuanto necesitan para llevar una vida digna y humana”, deia, abans d’assenyalar els qui, durant aquells anys, “se han aprovechado de la escasez para hacer grandes negocios”. Era la primera i discreta pedrada en el toll d’aigua estancada de la postguerra.

El cardenal tenia aquella perspectiva històrica convertida en antídot contra  el fanatisme

No en fou l’única. Hi ha també les paraules pronunciades en l’homilia de la coronació de Joan Carles I, en què exprimeix el seu desig d’un nou règim més lliure i menys discriminatori, en què regne la “mútua autonomía” entre Església i Estat. Paraules. Només paraules, dirà alguna veu suspicaç. Potser. Almenys això, en tot cas.

Un home com molts d’una època de canvis i de jaquetes que canviaven, però que va comprendre com pocs el que algú va anomenar el signe del seu temps. Perquè el cardenal tenia aquella perspectiva històrica convertida en arma d’anàlisi del present, d’una banda, i en antídot contra un fanatisme redundantment cec, de l’altra.

És per això que pren especial rellevància un altre dels seus escrits: el que pronuncià al Fòrum de Deusto, El presente discontinuo. La Iglesia ante el tercer milenio, en què crida el cristianisme i l’Església a “atemperarse” a la nova era. Nous temps en què l’Església “ya no tiene ‘poder’”, després de segles acomodada en estructures polítiques que, recordava el cardenal, no eren “exigencias del Evangelio”. Adaptar-se o morir sense oblidar mai el compromís amb “la liberación de los apresados por el poder económico y político”. I no són mots gratuïts en un religiós que no dubtava a assegurar del cristianisme que “en el siglo xix y principios del xx es la actitud anticomunista que le impide sopesar correcta y adecuadamente la justicia de algunas de las denuncias que hacía el marxismo y que, alguna de ellas, todavía tienen vigencia”. Una veu crítica, doncs, però també autocrítica. Era ja el 1990.

De quatre anys més tard és l’últim dels grans textos aplegats, el que va pronunciar amb motiu de la concessió del doctorat honoris causa per la Universitat Politècnica de València. Una mena de testament ideològic, en què tornem a sentir aquella veu inquieta per la situació social i política, per les noves tecnologies i la misèria de sempre. Una veu que poques setmanes després se n’anà amb el vent i que ara, vint anys després i les aigües d’aquell toll encara sense potabilitzar, encomana una reflexió inevitable. I també, qui sap per què, una certa nostàlgia.