Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

“Vull que l’escriptura tinga una utilitat pública”

Guionista i bloguera d’èxit, Fani Grande gaudeix ara de les presentacions del llibre ‘El fémur de Eva’, mentre el blog del mateix nom descansa

La guionista i bloguera Fani Grande. Ampliar foto
La guionista i bloguera Fani Grande.

De mare andalusa i pare valencià, Fani Grande es va instal·lar en la blogosfera amb dos aparadors, l’un en castellà (El fémur de Eva) i l’altre en valencià (La filla del llaurador). En ambdós ha tingut èxit a diferents nivells i tots dos —es podria dir— tot just ara descansen, mentre l’autora es reubica laboralment i professionalment. Víctima de l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) de la RTVV, on treballava, aquest procés ha quedat reflectit en els dos blogs, igual que altres temes d’actualitat relacionats amb les retallades socials, les dones —encara que El fémur de Eva és molt més que l’os del que la dona es fa a si mateixa—, les persones, perseguides i desfavorides o les situacions quotidianes.

Per a sorpresa seua, El fémur es va convertir en tema del moment (trending topic) en les xarxes socials més d’una vegada, llegit des del Nepal fins a l’Argentina, i la seua producció va acabar convertida en llibre, editat per #CientoCuarenta. Escriure l’apassiona quasi tant com llegir. De fet, confessa, l’encantaria tenir un programa de ràdio sobre llibres.

Pregunta. Es ven bé El fémur de Eva en paper?

Resposta. Sí, sorprenentment, sí.

P. Fins on arribava el teu blog?

R. Es llegia a Alemanya, als Estats Units, on tinc cada setmana cinc-cents o sis-cents lectors, al Nepal o al Perú. Des que no publique res, aquest mes, per exemple, si veus les estadístiques, ja hi ha més de 4 000 lectures.

P. Per què has deixat de publicar en els teus blogs?

R. Per a buscar faena, és que estic a l’atur i necessite treballar. El meu blog em donava molta faena (perquè jo volia, eh), perquè havia de documentar-me, llegir, contrastar. Jo no sóc periodista, sóc guionista. Tinc facilitat per a fer ficció, però, per a parlar de drones, per exemple, em vaig haver de documentar molt, fins a fer quasi un Informe semanal. Aquesta entrada no va ser molt llegida, però vaig combinar el paper de guionista i opinadora, perquè m’ho puc permetre i m’ho vaig passar molt bé.

P. Cobra un sentit diferent quan un apunt (post) es converteix en llibre?

R. Sí, perquè jo he escrit un llibre, d’acord amb el meu editor, per arribar a altres lectors que no ho són d’Internet. Per tant, hem d’oblidar fins i tot el llenguatge que funciona en el blog. En el blog, a banda de la meua opinió i una escriptura cuidada, ha funcionat la informació que donava sobre músiques, enllaços…, i tot açò s’ha suprimit en el llibre. Jo no tenia clar si, amb tot això, voldrien llegir el text, però el meu editor em va dir que confiara en ell.

P. Quan un apunt esdevé llibre, és un article?

R. No, és un text que forma part d’un llibre.

P. I es llig de manera diferent?

R. Sí, m’ho ha dit la gent que ha llegit abans el blog cada divendres i ara torna a llegir-lo en paper: el paper em dóna un altre feeling i el llig sense res que em distraga. No és gens electrònic, no és un àudio, és text. A més, el llibre té bastant contingut nou.

P. Tens un bloc en valencià i un altre en castellà. És una reivindicació del bilingüisme?

R. No hi ha cap reivindicació. És que jo sóc així, ma mare és andalusa i mon pare valencià; el bilingüisme és un fet des de menuda. Jo anava a escola amb xiquetes del meu poble que no entenien les mestres perquè els parlaven en castellà. Jo he escrit d’aquest fet, perquè es tracta de la identitat. Per a mi ha sigut natural escriure en les dos llengües. Jo necessite escriure en valencià, perquè és una altra veu narrativa amb la qual descric una altra realitat i no vull renunciar a això.

P. Però també opines en valencià…

R. En La filla del llaurador, la primera cosa que vaig penjar va ser un relat de huit pàgines i vaig necessitar també opinar en valencià. Va ser molt bonic, perquè un blog et dóna llibertat absoluta.

Fani Grande. ampliar foto
Fani Grande.

P. Aqueixa llibertat no està mediatitzada per la implicació dels lectors?

R. Jo he aprés dels lectors. Et repten setmana a setmana, hi ha alguns amb molt de nivell que et repten a superar-te. Jo he crescut molt amb el blog. Quan ixes de la teua zona de confort professional, una de dos: o t’estimbes o aprens. I per a mi, que em mou la curiositat, ha suposat un estímul.

P. I t’han fet famosa.

R. Açò és secundari, jo no ho he buscat mai. I és efímer, en tot cas. Jo intente passar-ho bé, perquè sóc molt vital, tot i que ho he passat malament els últims dos anys.

P. Et refereixes a Canal 9, no és cert?

R. Sí, el procés de l’ERO ha comportat dos anys durs.

P. Què vas pensar la primera volta que vas ser ‘tema del moment’?

R. Va ser molt divertit. Jo estava a casa i m’entrà un tuit: que ets trending topic! I mire en Twitter i veig que ho era per partida doble: pel post del Principio de Bankimedes i pel Fémur, això és, pel blog mateix. Vaig quedar molt al·lucinada, molt incrèdula i vaig pensar: quin poder que té Twitter, la Xarxa.

P. Per què creus que arribares a aquest punt?

R. Vaig fer-ne una anàlisi personal, per a saber per què havia arribat a ser ‘tema del moment’. Havia fet una cosa original, que era reformular un principi universal, com el principi d’Arquimedes, amb un valor que connectava amb tot el malestar de la gent, que era el que anaven pispant els de Bankia, en general. I la gent connecta amb coses que els passen a ells. I era divertit. I la bomba va ser quan Ortifus el va posar en la falla Na Jordana; em va fer il·lusió perquè hi havia molta faena darrere.

P. Aquest apunt ha estat el que més faena t’ha donat?

R. No, els que impliquen més faena són els de perfil més periodístic.

P. Per exemple?

R. El d’United nothing (elfemurdeeva.blogspot.com/2012/06/ununited-nothing.html), que és el de la matança de Srebrenica i el juí a Ratko Mladic, amb unes quantes lectures i vídeos al darrere. És la meua manera de treballar, sóc lenta, a mi em costa escriure, tal volta perquè sóc molt exigent.

P. Sense l’ERO de RTVV hauria pogut existir el blog i, per tant, el llibre?

R. Sí, perquè el vaig començar el gener del 2012, quan l’ERO era ja una realitat, però, com que tenia una plaça, no pensava que em quedaria al carrer. El que sí que em va donar l’ERO és una motivació per a escriure, en el sentit que podia ser útil, no perquè necessitara desfogar-me. Jo no busque una escriptura terapèutica, busque una escriptura que tinga una utilitat pública.

P. Dius en un apunt que “a voltes” t’has aferrat a l’humor i a la ironia per a escriure sobre els perseguits, els desprotegits. En l’escala d’elements dels teus escrits, on queda l’humor?

R. En el nou. Un dels apunts que més m’agrada i que va tenir molta repercussió es diu Second life. Vaig col·laborar fa molts anys amb l’associació d’esclerosi lateral amiotròfica i el seu president era Javier Ruiz, afectat per aquesta malaltia devastadora. És una de les persones més àcides, càustiques i amb més bon rotllo i bon humor que he conegut en la vida. A mi m’ha marcat molt. Belén Hueso, de la qual parle en aquest apunt i també en el de l’atàxia, és, igualment, una persona que té un gran sentit de l’humor. Si aquesta gent, que ho té tot en contra, és capaç d’ironitzar sobre si mateixa, jo que ho tinc tot a favor, he de ser militant del sentit de l’humor, de riure’m de mi mateixa, de no agafar-me les coses a la tremenda. Jo he treballat molt el gag com a guionista i això ho he incorporat també als blogs. La ironia també et permet dir coses molt fortes sense insultar ningú.