Un any i uns quants dies

El nostre país torna a eixir en els papers públics per motius que valdria més passar per alt o fer amb ells el mateix que feia, quan existia, l’enyorada Televisió Valenciana; és a dir, mirar, en la mesura dels possibles, cap a un altre costat. Un servidor ha de reconéixer que no té tanta habilitat com això i, d’altra banda, davant de certes notícies, no pot evitar parlar-ne perquè, com torna a estar de moda de dir ara, pensa que això és el que hi ha.

I no és justament brossa de riu, el que hi ha per aquests paratges. Entre les notícies hilarants podríem posar-hi les declaracions que l’alcaldessa d’Alacant, Sonia Castedo, feia dilluns passat amb la intenció de desacreditar qui havia sigut un dels seus homes de confiança (EL PAÍS dixit), Enrique Ruiz Córcoles, perquè aquest ha assegurat en aquest mateix diari que, en la campanya electoral de 2007, el PP alacantí es va gastar la substanciosa suma de 450.000 euros, pagats en bona part en negre. La xifra no està malament, per a uns comicis locals que el PP guanyà per 195 vots, però el que de veres crida l’atenció i pot sorprendre al més pintat és l’inimitable to perdonavides i la xuleria torera que la senyora alcaldessa es gasta. Això s’ha de veure i escoltar perquè és del millor que hi ha en el seu peculiar gènere. Qualsevol descripció queda massa pàl·lida. També cal dir que, si aquella campanya electoral els va costar massa diners, en canvi la campanya en contra que els està fent la Castedo cada volta que obri la boca els eixirà ben barata, pràcticament debades. Una curiosa manera d’entendre l’austeritat.

L’altra notícia que ha merescut titulars fa una mica més de rubor. Resulta que, segons ha dit el nostre president, don Alberto Fabra, assabentar-se que el seu paisà i quasi homònim, Carlos Fabra, ha ingressat finalment a la presó, al cap d’un procés que ha durat 11 anys, li ha produït “sentiments contraposats”. Fins ací, la cosa es podria entendre. Fa, en efecte, una mica de vergonya que un personatge així haja sigut president d’una diputació valenciana durant tant de temps; que s’haja comportat durant quasi dues dècades amb una xuleria insultant i completament assilvestrada que deixa a la de la senyora Castedo a l’alçària del potet; que haja recorregut a tota classe de martingales per a allargar un procés que havia d’acabar com ha acabat, i que en tot aquest temps -11 anys, repetesc-, ningú li haja indicat que potser hauria de dimitir fins a l’última hora. Tot això pot provocar sentiments contraposats, com ara els d’alleujament i els de vergonya, pròpia i aliena, perquè si això ha passat en aquest país és perquè ens ho hem consentit tots, que passara.

Però no, el que al senyor Fabra (Alberto) li provoca l’amargor del contrast de sentiments és recordar “tot el que ha treballat i el que ha fet per Castelló” don Carlos. Ací convé recordar que estem parlant d’un delinqüent condemnat per la justícia, que va usar el càrrec que els ciutadans li havien atorgat per a abusar-ne i enriquir-se. Vull dir que ací no estem parlant de Robin Hood, el bandit generós de la llegenda que robava els rics per a ajudar els pobres i que almenys disparava fletxes que volaven, no com els avions inexistents de l’aeroport que el senyor Fabra va tindre el capritx de construir amb els diners de tots. No dubte que la presó deu ser molt mal tràngol i que es pot tindre compassió i caritat cristiana i tot, però en aquest cas les lloances estan fora de lloc.

El que a un servidor, sincerament, li provoca sentiments contraposats és recordar que ara fa un any el govern valencià tancà Canal 9. Diumenge passat, Barcelona TV emetia un documental fet per extreballadors de la casa que mostrava com es van viure, a dins dels estudis de Burjassot, les últimes hores de la televisió valenciana. Feia mal de cor. Cal dir que el programa tenia interés. De tant en tant, inseria velles declaracions de polítics triomfalistes –Francisco Camps, el mateix Fabra- que ara poden suscitar hilaritat. Si hagueren volgut fer un programa satíric abrasiu, n’haurien hagut de posar més. Els arxius serveixen per a això. El que reflectia molt bé era el caos i la desolació de l’última nit de Canal 9, amb el desconcert de tothom –inclosa la policia-, les corredisses i l’angoixa: una ventada brutal de realitat.

Canal 9 em provoca sentiments contraposats perquè no va ser mai la televisió irreprotxable que molts hauríem desitjat. Ni tan sols era digna. Va començar malament, amb el senyor Amadeu Fabregat, i va continuar molt pitjor. Va ser manipuladora i desastrada. Però també va ser un mitjà en la nostra llengua i, amb tots els seus defectes, complia una funció vertebradora i necessària. Quan existia, jo la criticava. Els mateixos que la feien la criticaven. No se m’ha acudit mai pensar que els responsables de les seues insuficiències foren la gent que s’hi guanyava el pa i que sabia millor que ningú el que havien de suportar. Per regla general, la gent fa el que pot si la deixen i, si no, remuga i aguanta. D’heroïcitats, cal esperar-ne poques. Els culpables de la manipulació de Canal 9 eren els mateixos que la van arruïnar i que van trencar el joguet quan van trobar que ja no els servia, i aquests no eren treballadors de Canal 9 (i no estan en l’atur). Els treballadors van ser les seues víctimes i continuen denunciant, amb raó, el maltractament patit i recordant-nos que la nostra és l’única ràdio-televisió pública que s’han endut per davant amb l’excusa de la crisi i que la nostra és també l’única autonomia amb llengua pròpia que no té el suport d’uns mitjans de comunicació públics, amb qualitat o sense. Els qui volem una ràdio-televisió pública de qualitat i en valencià hauríem d’agrair a la gent de Mildenou, i a tots els treballadors de Canal 9, que continuen recordant-nos-ho.