Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra

‘Valles de caídos’

La tradició repressora està ben arrelada en aquesta península

No és prou guanyar un colp d’estat; cal fer que es recorde any rere any. Quina creu! I quina creu van bastir al Valle de los Caídos amb l’esclavitud dels vençuts. L’Espanya catòlica té aquestes coses, exemple d’amor cristià. La tradició repressora està ben arrelada en aquesta península. El Tribunal del Sant Ofici va iniciar un regust per la sang i la carn cremada, per la persecució i la humiliació del dissident, que es perpetua des de diferents màscares. El vocabulari emprat per alguns polítics actuals (paseíllo, tiro en la sien, muerte en la cuneta) denota una certa nostàlgia i/o recordatori de qui va véncer, per més que Lluís Llach continue cantant “Qui va vèncer?”.

Es pot fer un intent de subtilesa, però, ben arrelada, l’actitud continua transpirant maneres taxatives. Un vicealcalde, elegit democràticament a la ciutat de València, convoca una roda de premsa “porque me da la gana”, mentre es dirigeix als periodistes com si foren l’enemic. És l’actitud d’un Ajuntament que menysprea ciutadans (Botànic, Cabanyal) que demanen, ja veuen quina gosadia, ser atesos.

No sé si deuen recordar la lluita a la Punta de Natzaret i la “urgència” de la ZAL. Finalment els veïns van ser desallotjats, i els terrenys ofereixen un escenari desolador: carrers sense cases, però carrers amb noms. Noms de persones que no van donar suport al desallotjament o no l’haurien fet si hi hagueren coincidit temporalment: la bioquímica Margarita Salas; el poeta i pintor José Luis Hidalgo; el crític d’art Vicente Aguilera Cerni; el pintor Josep Manaut Viglietti; el neuròleg Lluís Simarro; el botànic Carlos Pau Español; l’advocat Alberto García Esteve (ací, sí, hi ha una casa); el metge Peregrín Casanova; la pintora Jacinta Gil Roncales; María Moliner... Noms d’intel·lectuals contraris a qualsevol destrossa del patrimoni. Sembla una llista de caiguts en una vall desolada. Era necessari? Quina rancúnia (?) de la dreta espanyola envers la cultura. L’antic “vivan las caenas” es va reforçar posteriorment pels crits del militar fundador de la Legión Española José Millán-Astray y Terreros: “¡Muera la intelectualidad traidora, viva la muerte!”. Uns altres diuen que va cridar: “¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte!”, en fi, matisos que no canvien gens l’esperit de tan insigne personatge. I el ministre Wert continua collint èxits per la seua tasca cultural. Quina insistència. Ni tan sols contemplen els resultats econòmics (tant que diuen que els agraden) de la inversió en cultura. Perseguir més enllà de la mort, fer valls de caiguts, que no obliden qui mana.

Ara Brussel·les diu que el Govern espanyol se n’ha passat amb les retallades de salaris. Quin cinisme! Sembla que s’avergonyeixen de la vall de caiguts que han provocat. Però entrar en aquest tema ens duria, si més no, a començar des de la Comuna de París, passant pels acords de Jalta, i és una llarga història.