Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ENTREVISTA / MIQUEL GIL

“Ha arribat el moment de fer un disc de música tradicional”

El músic de Catarroja estrena a l’Auditori de Torrent l’espectacle del seu 40 aniversari amb temes del nou disc

Miquel Gil, en un descans de l'assaig del seu espectale 'Matèries'. Ampliar foto
Miquel Gil, en un descans de l'assaig del seu espectale 'Matèries'.

Fa poc més d’una setmana, Miquel Gil (Catarroja, 1956) pujava a l’escenari del Teatre Rialto de València per tornar a interpretar durant tres dies el paper de pare en una família de músics en l’opereta El mal vino, amb dues sopranos com a interlocutores. “Ha sigut una experiència molt enriquidora”, confessa, “però he hagut de fer-hi hores perquè el tren no m’agafara, perquè són dinàmiques de treball molt diferents, la lírica i el cant mediterrani”. Però, continua, “afortunadament he estat molt emparat per l’equip i el compositor, [Jesús Salvador] Chapí, que fa temps que pegava voltes a la idea, volia jugar precisament amb açò, veus líriques i no líriques, i m’ha deixat llibertat absoluta dins de la partitura”. L’obra, en tot cas, ha posat a prova la contrastada versatilitat del cantaor valencià, capaç de treballar en els contextos musicals més diversos i que estrenarà divendres que ve l’espectacle Matèries, per a celebrar els seus 40 anys en escena. Ja quasi ningú recorda que Miquel Gil va començar com a baixista i bateria.

Pregunta. Vosté i Chapí començaren a relacionar-se com a bateries, no és cert?

Resposta. Sí, parlem dels anys 70. Jo vaig començar de baixista en Al Tall, però després em vaig convertir en bateria.

P. Per què aquest canvi?

R. Jo estudiava contrabaix i, quan vam veure que anava seriosament, el catedràtic del conservatori em va dir que no m’aprovaria mai, perquè tocava amb l’esquerra, i on s’havia vist una orquestra simfònica amb un esquerrà? Era la pedagogia de l’època. No sabia que les orquestres estan plenes d’esquerrans.

P. I, és clar, no era qüestió de provar sort amb un altre instrument de corda…

R. A mi sempre m’ha agradat més el món de les bases que el món de la melodia i en aquella època començava el cuquet de la salsa. Vaig acabar tocant percussió i, quan vaig tornar de la mili, vaig trobar que el meu substitut amb el baix en Al Tall ja estava assentat en el lloc, de manera que em vaig reincorporar com a bateria.

P. En el seu blog recordava que, encara adolescents, vosté i Chapí coincidien pels escenaris tocant, en les proves de so, temes de Chick Corea i de Weather Report.

R. Sí, ell era el bateria de Lluís el Sifoner i jo d’Al tall, provàvem amb Return to Forever del Corea o el Black Market de Weather Report, per exemple.

P. Però Al Tall no representava en aquest país el moviment de la riproposta?

R. Sí, però a mi em tocaven molt de prop aquestes músiques. O Led Zeppelin, per exemple; a veure qui em diu que Zeppelin no és música tradicional o medievalista. Aleshores es barrejaven Gwendal, Malicorne, tot l’univers del jazz llatí, era l’època de Mink DeVille i totes aquelles referències tan diverses. Jo crec que la riproposta, si és res, és un barrija-barreja de textures musicals en què, d’alguna manera, s’incorporava aquella realitat sonora a la tradició musical. Ara es diu mestissatge. La música tradicional sempre ha utilitzat aquesta estratègia, les teues referències cordials i amables, amb el codi entranyable de les novetats. I les novetats a voltes provenen de dins i a voltes de fora, com en l’època en què venien homes de Màlaga a collir arròs i acabàvem incorporant les malaguenyes a la nostra música. Sempre ha sigut així, però la música és informació pura i, com a tal, ara va a velocitat de vertigen, com l’ADSL.

P. En tot cas, a vosté gairebé cap estil, cap gènere, li és estrany. Ha col·laborat amb músics de jazz, de pop, de rock i, fins i tot, creadors de música clàssica contemporània, com ara en El mal vino.

R. Jo crec que no hi ha altra música que la bona i la roïna.

P. Això diuen tots.

El músic Miquel Gil. ampliar foto
El músic Miquel Gil.

R.- Sí, però és que realment m’emociona tota la música, posar portes al camp és estèril. Ara tinc un projecte amb el meu amic Voro Garcia, el trompetista. Farem una pirueta amb la seua big band, agafant cançons meues i posant-les en codi de big band. Potser hi afegirem també algun estàndard.

P. No seria la primera volta.

R. Sí, ja he fet Cole Porter, per exemple, amb Manel Camp.

P. Quaranta anys donen de si, si s’aprofiten be. S’anima a fer un balanç de les seues quatre dècades de carrera?

R. No tinc ganes de fer balanços, eh. El que faré a Torrent divendres serà una ullada panoràmica. No vull donar molta importància als anys, no deixen de ser xifres, però la realitat és aquesta: l’any 75 començava com a professional, són 40 anys de música, i hi ha moltes aventures pel mig.

P. Quin repertori recuperarà?

R. Bolcaré una cançó d’ací, una cançó d’allà; farem temes d’Al Tall, de Terminal Sur, temes meus com a solista d’abans i d’ara, i, és clar, algunes cançons noves que s’inclouran en el pròxim treball discogràfic. Serem un quartet: amb Abel Garcia, com a multiinstrumentista, omplirem l’escenari de recursos electrònics; també, Josep Maria Reillo, que fa un lustre que treballa amb nosaltres, farà de bateria; Gus Gil, el meu fill, amb el baix, i jo, que tocaré la guitarra i alguna percussió. Més endavant incorporarem un cinqué personatge. Del disc nou inclourem els temes més estàndards, menys arriscats.

P. Per què? Planeja un disc revolucionari?

R.Tant no ho sé, però, com a mínim, “evolucionari”. Jo mai no havia fet un disc de música tradicional.

P. Pot explicar-se millor?

R. Mai no havia fet un disc de repertori tradicional, sempre he fet música nova a partir de música tradicional i això m’ho van fer evident fa dos o tres anys. “Què dius?”, vaig preguntar. I sí, sí, és de veres. Ha arribat el moment de fer aquest disc i em vénen els grans dubtes. Com l’afronte?, amb la rondalla mediterrània, que és un poc la meua formació, en què hi ha incorporats instruments grecs, turcs i més? Amb una banda de música al darrere, una de vent? Amb una rondalla tradicional? Tot açò ja està dit i fet.

P. Doncs, es tracta de fer un disc de música tradicional no convencional.

R. Sí, és clar. M’agradaria jugar molt amb les possibilitats de la informàtica i de l’electrònica musical, que, en realitat, estan darrere de tots els meus discos.

P. Des de Terminal Sur [el grup que va crear després de deixar Al Tall el 1986]?

R. Des de Terminal Sur, des que s’inventà el sistema MIDI, sempre hem utilitzat aquests recursos. Terminal Sur era world music avançada a la seua època. Hi ha gent que ho entén quan ara interpretem Sahariana, per exemple, i em diuen: “Aha!, ací ja feies cançons de batre amb tota aquesta parafernàlia al darrere”.

P. La seua veu serà també tradicional?

R. En la veu mantindré tots els paràmetres del cant valencià, serà canònica, ningú no podrà dir que això no és un cantaor valencià, però, pel que fa a la resta, no garantisc res. M’abelleix jugar. En la part musical van eixint coses interessants. A tots els qui hi treballen, els faig escoltar l’Omega, per exemple, el disc de Morente amb Lagartija Nick, que ja té vint anys i encara continua viu. O escoltar coses com el Kid A, de Radiohead, amb totes les seues foscors i sonoritats, que seria interessant acoblar a aquest tipus de projectes. O Hedningarna, fa deu o quinze anys, la percussionista gallega Mercedes Peón… hi ha moltes referències de gent que ha jugat amb aquest món de l’electrònica o de la música X associada a la música tradicional. No invente res, però m’abelleix jugar amb aquest univers.

P.En aquests 40 anys, inevitablement, vosté s’ha convertir en el músic més reclamat per altres músics per a col·laborar en els seus projectes.

R. Josep Vicent Frechina em va dir que ja estic prop de les 200 col·laboracions, no ho sabia.

P. Hi ha algú amb qui li hauria agradat fer-ho i no ha sigut possible.

R. Potser amb la generació perduda valenciana. M’hauria agradat seure a col·laborar per a fer alguna cosa amb Remigi [Palmero], [Julio] Bustamante o Pep Laguarda. He fet molt poc de pop i m’hauria agradat fer un all stars amb ells i el seu pop mediterrani tan divers, perquè per l’edat m’incloc en aquesta generació perduda.