En l’atzucac

Rebeca Plana ens espera en la plaça del seu poble, Albalat de la Ribera. De seguida es mostra com és: expansiva, impulsiva, vehement, contundent. Parla i torna a parlar, i quasi costa preguntar-li. Ja m’havien advertit de la seua vitalitat, de certa actitud eixelebrada i extravagant, i això redoblava encara més el meu interés per entrevistar-la, per parlar amb ella tranquil·lament. Caminem pels carrers d’Albalat, fins que arribem al de l’Esparteria. “Visc en un atzucac”, em diu, assenyalant la casa, a la punta del carrer. “Físicament o metafòricament?”, li pregunte. Rebeca riu, i diu que ambdues coses, però que sobretot en “un atzucac mental!”.

Aquella planta baixa és la quadra d’una vella casa de poble, que Rebeca s’ha mig condicionat. L’Ajuntament li l’ha cedida, a canvi d’obra de l’artista, i allí, en aquella pallissa desballestada, que per moments amenaça ruïna, Rebeca pinta fa un quant temps. “Abans tenia el taller a Russafa, en un espai minúscul, però necessitava créixer i vaig tornar al poble”. Li pregunte si es troba a gust i em diu que sí, que molt, que és bo tindre companyia, sentir-se volguda. Mire els seus quadres, que mostren el seu caràcter impetuós: aquell doll de pintura abstracte, com si haguera estat colpejant el llenç en una batalla perduda. Rebeca Plana és una pintora que porta la creativitat en la pell, i pinta com respira. Hi ha pintors intel·lectuals i d’altres que són instintius, en què la pintura no és un acte mental, sinó una expansió de l’ànima, un crit de soledat en el buit. “I els teus veïns què n’opinen?”, li dic a boca de canó. Queda callada, dubta, no sap què contestar. Finalment, sospira i respon: “Pensen que sóc la filla d’Adoración!”. I qui és Adoración...? “Ma mare!”, explica rient, divertida de la tautologia que acaba d’infantar. “Vull dir que sóc molt coneguda i que, si no els agrada, ho callen! I el fet d’eixir en els diaris també hi ajuda molt!”.

I, tanmateix, a mi m’agrada. M’agrada aquella valentia, aquell art brut, pastós, ple de força i color. Em recorda un innatisme pictòric que em resulta interessant: res més lluny de Rebeca que l’amanerament, que la pinzellada controlada. Ans a l’inrevés, diria que una veu interna li guia la mà, que es deixa transportar per complet per la intuïció. “Fins que no he estat respectada fora de València, a ningú no l’interessava el que feia. Aquesta terra és així: fins que no triomfes fora, ningú no et fa cas. Ara prepare una exposició amb Antonio Pérez, a Cuenca, i també m’han convidat a Antibes, on té la casa Picasso, a tocar de Cannes, a pintar durant tres mesos i fer després una exposició... Tot m’ha vingut de fora”. Pensa un moment i continua: “Això m’ho deia Rafael Canogar: que a mesura que m’anara fent major m’aniria fent més reservada i introvertida... Jo que sóc pura energia!”. Li pregunte si li agrada l’obra de Canogar i em diu que sí, que tant com la persona: “És molt elegant... Excel·lent com a artista i com a persona. Com Joan Genovés! Tan gran i tan humil! Vaig estar becada en el taller de Genovés l’any 2005, i quan vaig acabar vam intercanviar dos quadres! Imagina-t’ho! Tinc dos quadres seus! És molt generós!”.

Porta unes ulleres de pasta negra, amb un rivet blanc. Els seus ulls són molt expressius, els cabells curtíssims. “Ací hi ha poca companyonia. Tots van a la seua, no hi ha comunicació entre els artistes... És més fàcil fer coses fora, com ara amb Lidó Rico, de Iecla, que amb la gent de València, que són molt recelosos”. Mire un racó de la quadra i veig el pessebre de l’haca, ple a vessar de paperots de l’artista. El lloc és una autèntica baluerna, que arrecera un cafarnaüm de llenços, paquets i coses extravagants. “Tot just ara prepare una exposició amb portes de frigorífics... Però tan aviat com puga tornaré als matalassos”. I em mostra un matalàs, pintat, amb les seues pinzellades fortes. “Aquesta sèrie ha tingut molt d’èxit. Ja en porte, almenys, nou!… El primer el vaig pintar a Barcelona. Estava cansada, avorrida, vaig desfer el llit, el vaig plantar, el matalàs, i em vaig posar a pintar-lo, sense pensar-ho... I em quedà brutal! Ara el tinc exposat a Intramurs, a València! I n’he continuat fent… de matalassos reciclats, o fins i tot de comprats a l’antiga fàbrica de Pikolin, de Saragossa…”. Jesús Císcar la fotografia davant d’un, fins i tot posa com si hi dormira. Darrere seu volen les pinzellades blaves, fulgurants i flamígeres. Li pregunte si no li sembla una mica angoixant tindre una d’aquelles obres penjant de la paret i hi convé. I riu... Però li va bé.

Realment, Rebeca Plana és un misteri. La mire i vull esbrinar què és el que l’esperona a pintar matalassos o portes de frigorífics. “Jo volia ser cirurgiana i missionera. Anar a l’Àfrica a cuidar malalts de l’Ebola! Però a l’institut d’Algemesí vaig tindre molt bons professors i vaig canviar la medicina pel periodisme. I d’ací vaig voler fer crítica d’art, i al final em vaig matricular en Belles Arts... I, per acabar-ho d’adobar, em vaig fer pintora! Tinc un doctorat i ara en prepare un altre”. Em sembla extraordinari, i m’explica que els seus pares hi han influït molt, que en sa casa la cultura sempre ha estat molt present. Veu son pare amb un llibre de Joan Fuster a les mans... Aleshores, potser una mica irreflexivament, li pregunte per què té la fama de dona difícil i una mica esbojarrada. “Bé, he passat també males èpoques... Tinc trastorn bipolar… Ara estic molt bé, vindre al poble m’hi ha ajudat molt, però he passat per crisis importants... Vindre ací m’ha parat bé: he acceptat les coses com són”.

Ara mateix, mentre escric aquestes ratlles, dubte sobre si tot açò últim entra en el terreny de la intimitat o si, en canvi, és interessant per al lector. No obstant això, crec que explica un poc el caràcter de l’artista, els seus cicles pictòrics, la seua incontrolable voluntat, i frases tan rotundes com ara: “Pinte el que em dóna la gana! I això poca gent ho fa!”. Li pregunte si vindre al poble ha canviat d’alguna manera la seua manera de pintar, i em diu que sí, que ha incorporat el verd a la seua obra. “El verd dels camps, del jardinet d’ací al costat de la quadra, de les llimeres, dels tarongers... El verd és un color difícil, que abans no emprava: utilitzava més el negre, roig i blanc...”.

Ens diu de pujar a les golfes, on vol instal·lar una part de l’estudi. En l’escala hi ha una porta, amb una reixa. “Aquesta casa pertanyia a un dels homes més rics del poble, però que tenia una filla esquizofrènica, i que sembla que tancava ací dalt… M’ho va contar una veïna, com un gran secret”. Per un moment un calfred ens recorre el cos. A dalt hi ha dibuixos en les parets, gargots, siluetes de mans, una data de 1914… “Saps, de vegades tinc la sensació que no estic a soles, que hi ha més gent en aquesta casa… És difícil d’explicar… De vegades, s’apaga la llum de l’estudi, així, de colp, sense motiu…”. Li dic si no té una mica de por i em fa que no, que gens ni mica. “La meua parella, en canvi, no dormiria en aquesta casa ni per tots els diners del món…”, riu divertida. I m’assenyala el dibuix d’una mà, i a sota es pot llegir, en una cal·ligrafia punxeguda: “La mano del humano”.

De colp, el sol entra alegre per les finestres i allunya, almenys de moment, els fantasmes. Vull que em recomane algun artista jove que admire i em parla de María Albero, de Biar, que fa llibres d’autor que li semblen magnífics. “És una gran artista i impressora! Té molt de mèrit. També publica una revista de títol Branques, que està molt bé!”. No em sap dir cap nom més: li pareix que els joves tenen massa pressa, però alhora reconeix que ella, quan era jove, també n’era, d’impacient. Li pregunte la seua edat i em diu que 38. I, aleshores, jo, que en tinc deu més, em sent profundament vell. I mire cap a Jesús Císcar i riem els tres.