Som el que desitgem

-“Som el que desitgem”, deia el meu avi. “El desig és el que ens defineix, xiquet, i els detalls el que ens fa recognoscibles. La gent recorda els detalls, però no ho oblides, tot el que faces en la teua vida, tot, estarà condicionat pel desig o per la seua absència”.

El meu avi no estava molt llegit, era llaurador, però li agradava enraonar per a arribar a les seues pròpies conclusions. Jo tenia onze anys i no acabava d’entendre’l, però m’agradava escoltar-lo. Ell parlava amb tot el món, fins i tot amb els arbres.

-“Verdolaga que lleves, ja no està”, el vaig sorprendre dir a un navelí.

-“Per què li parles, al taronger?”, li vaig dir.

- “Perquè vull que sàpiga que em preocupe per ell. La vida no tindria sentit si les persones no s’interessaren pels altres i els cuidaren”, em va contestar.

-“Jo no crec que t’escolte”, em vaig atrevir a dir-li.

Em va mirar en silenci, com només les persones grans saben fer. Van ser només uns segons, però per a mi va ser com si de colp haguera arribat l’hivern.

-“Clar que ho escolta, petit Shakespeare”, em va contestar mentre arrancava un parell de brots bords al taronger. “Tot el món necessita que li parlen i que l’acaronen. A més, tu no vols ser escriptor?”.

-“I això que té a veure?”, vaig preguntar.

-“Carlets, escolta l’ànima de la gent que t’envolta.”

Dic: “Iaio, i on s’amaga l’ànima?”.

-“En els detalls, en els petits detalls”, em digué. “Observa la gent que t’envolta en silenci, com si fores invisible, igual que fa el iaio quan la iaia s’enfada. Així, sense que et vegen, podràs entendre’ls i arribar a conéixer el perquè de les seues reaccions. Tot el món té un motiu per a fer el que fa, no es tracta d’estar d’acord amb ells, ni de bon tros, però entendre’ls et donarà avantatge per a viure al seu costat. No els menysprees ni els jutges i, sobretot, no els odies. Són com tu, i estan tan perduts com tu, però no cal que pensen com tu”.

Dic: “Iaio, has tornat al whisky Dyc?”.

L’avi va riure estrepitosament. “Xiquet, tu no fas parlar els teus ninotets quan jugues amb ells? No els fas dir el que vols? I ells no t’obeeixen?”.

- “Sí, clar que sí”, vaig contestar emprenyat, “però això no vol dir que m’escolten”.

- “Carlets, no t’enfades, i busca l’ànima de les coses”.

- “Iaio, les coses són inanimades!”.

- I em va dir, “N’estàs segur?”. I sense més ni més, se’n va anar per la canal cantussejant una cançó. (Cantant.) “Brasil, la tierra donde te encontré, donde mi amor te declaré, donde en mis brazos te estreché, Brasil, Brasil”.

L’hivern va arribar poc després, quan l’avi va faltar. Estava malalt, però jo pensava que viuria cent anys. Al vetlatori, la meua amiga Maria va estar al meu costat tota la vesprada, agafant-me la mà i mirant-me com només una miop sap fer. Aleshores, de colp, vaig entendre el que el meu avi deia, que tots necessitem que ens acaronen i que ens diguen que ens estimen. “Els detalls, xiquet, els detalls”.

Aqueixa mateixa nit vaig escriure uns fulls que 23 anys després es convertirien en una obra de teatre titulada “Per què moren els pares? Els pares no moren, se’n van al Brasil”.

Us he contat aquest record d’infantesa perquè, sincerament, crec que som el que desitgem, com deia el meu avi.

Crec en la capacitat de reescriure la nostra història, la nostra vida, el nostre dia a dia. Crec en la capacitat que tenim de somniar allò que desitgem ser com un primer pas per a, després, poder fer-ho realitat.

Ara que aquells que han viscut per damunt de les nostres possibilitats us diuen que sou una generació perduda, que no teniu futur, que cal anar-se’n ben lluny per a poder fer realitat el que desitgeu… Ara que us volen llevar la il·lusió de creure en vosaltres mateixos… Jo us dic, dieu “NO, NO, NO.” Però un NO molt gran, rotund, un NO convençut, perquè us ho assegure, els somnis es fan realitat.

Somnieu el que voleu ser, com voleu que siguen les coses, penseu què podeu fer per a aconseguir-ho, i després, a poc a poc, sense pressa però sense pausa, aneu per feina, cadascú en el territori físic on vulga viure, cada matí, des que algú us desitja bon dia, aneu per feina, perquè ací comença la nostra tasca.

Direu que tot açò és una badomeria o una faula. Un conte de fades, un conte de Nadal… Doncs jo us diré que, senzillament, es tracta de recordar-vos de la vostra capacitat per a fer canviar les coses.

Jo, quan escric, crec que puc revertir la realitat que m’envolta, transformar-la, modificar-la. Em crec capaç de donar a llum una nova manera de ser que intuïsc que està dins de nosaltres i que en algun moment farà que les coses siguen diferents.

Quan escric i munte un espectacle teatral, sempre vull que l’espectador marxe a casa pensant no solament en el que acaba de veure, sinó també en allò que faria ell si es trobara en aqueixa mateixa situació.

El millor compliment professional que m’han fet mai ha sigut després d’una representació d’Almenys no és Nadal, un text que vaig escriure per al Teatre Nacional de Catalunya i que després vaig tenir la sort de muntar amb Amparo Soler Leal i Asunción Balaguer. És una comèdia negra que parla de dues iaies en una residencia a què els fills no van mai a veure. Un espectador, en acabar una representació, se’m va apropar i em va dir que, després de veure l’espectacle, li havia telefonat a sa mare per preguntar-li com estava. Aquella nit vaig donar gràcies per dedicar-me a aquesta professió.

Tots modifiquem els altres, amb cadascuna de les nostres opinions i accions, i així anem construint la nostra realitat.

I us assegure que les coses passen. En el meu cas, els textos que he escrit han modificat la meua realitat i també la de les persones que m’han envoltat i, finalment, m’han apropat a allò que desitge.

Perquè pugueu entendre el que tracte de transmetre-vos, i ja per acabar, m’agradaria contar-vos com vaig conéixer la meua parella.

Va ser precisament dalt d’un escenari. Durant la representació d’un espectacle que es diu Ficció, i que parla de la manera com la ficció és una part imprescindible de la nostra vida, tan necessària com l’aire per a respirar. Durant l’espectacle vaig demanar la col·laboració d’una espectadora per a interpretar una escena de l’obra i va pujar una jove. El fragment que interpretàvem era una versió una mica sui generis del betlem de Nadal, en què la Verge Maria, enamorada del Pastor Viudo (que interpretava jo mateix), deixava plantats Josep i Jesús en el portal de Betlem i s’escapaven per viure junts el seu amor. Aquella nit no era la primera vegada que representava l’espectacle i, per tant, ja hi havien pujat abans altres dones. Doncs bé, en aquella representació màgica a Burjassot, quan aquesta jove va pujar a l’escenari i em va donar la mà, vaig saber de seguida que estava davant de la persona que sempre havia somniat. Vaig sentir això que s’anomena “electricitat”. Us semblarà increïble, però aquestes coses passen.

Mireu, va anar, si fa no fa, així. Alguna de vosaltres vol pujar i així veieu exactament el que va passar? Necessitaria una voluntària. Es tracta d’una escena sexual explícita. No, faig broma. No tot és sexe, necessite algú amb una certa espiritualitat, tendresa i, sobretot, molt sexy. Vinga, una voluntària. Serà només un moment que no oblidareu en la vostra vida.

(Puja una jove, Maria.)

Carles.—Hola, moltes gràcies. Com et diuen?

Maria.—Maria.

Carles.—Encantat, Maria.

(Al públic.) Us faig cinc cèntims dels personatges.La Verge... està molt enamorada del Pastor Viudo. És un paper molt fàcil d’interpretar. En qualsevol moment pots saltar damunt de mi i besar-me, ok? Si no ho fas, tranquil·la, ho faré jo, d’acord? El Pastor Viudo… és molt bona persona, un tio progressista i amb un potencial sexual encara per explotar.

Ah! La Verge té text. No t'ho havia dit. (Agafa el text.) Com vas de francés? No, tranquil·la, és en valencià. (Assenyalant-li el text.) Mira, tu parles ací, després d’aquesta rèplica, d’acord? (La voluntària assenteix.)

(Al públic.) Tot estava a punt perquè la Verge i el Pastor Viudo s’escaparen. Aleshores, el Pastor Viudo diu al borreguet que porta al bé: "Torna-la a tocar, Sam". (CARLES, fent de borreguet, fa la melodia d'Astime goes by.) I dic a la Verge:

Pastor.—Mari... Queda’t amb Josep. Jo me’n vaig sol.

Verge.—Però Pastor Viudo, escolta.

Pastor.—Escolta’m tu, Mari. Tens idea del que t’espera si véns amb mi? Creu-me, si ho feres la història del Cristianisme seria molt diferent. Si véns amb mi ho lamentaràs.

Verge.- No.

Pastor.- No ni poc. Potser no ara, ni avui ni demà, però sí més tard, tota la vida.

Verge.- El nostre amor no importa?

Pastor.- Sempre ens quedarà París. I ara tanca els ulls. (Al públic.) El Pastor Viudo la besa apassionadament. (A la Verge.) Tranquil·la, confia en mi. Tanca els ulls. Tanca, tanca els ulls i obri la boca. (Al públic.) Va ser un bes llarg, càlid, líquid. (Cantant el tema musical de Casablanca.) "You must remember this, a kiss is just a kiss..." (Al públic.) Durant totes les representacions que havia fet fins a eixe dia mai havia tingut ganes de besar cap Verge, però eixe dia us assegure que l’hauria besada sense importar-me en absolut que estiguérem en un escenari.

(La Verge besa apassionadament el Pastor Viudo.)

Carles.—Joder!

Maria.—(Buscant en el text.) Això no ho posa.

Carles.—Ja, ja sé que no ho posa. És que no ens vam besar!

Maria.—Ja, però com que has dit que volies fer-ho...

Carles.—Però no ho vaig fer!

Maria.—Vols que continue?

Carles.—Besant-me?!

Maria.—Amb el text.

Carles.—Continua, continua...

Maria.—Eixe dia, en acabar la representació, ell estava molt excitat.

Carles.—Tant com ho estic ara mateix.

Maria.—Va parlar amb ella.

Carles.—(Al públic.) Però no em vaig atrevir a demanar-li el telèfon.

Maria.—Qué capullo!

Carles.—Perdona?

Maria.—(Assenyalant-li el text.) És el que posa en el text.

Carles.—Però li vaig donar el meu mail.

Maria.—I ella li va prometre enviar-li unes fotos que havia fet durant la representació.

Carles.—(Al públic.) Era la fotògrafa de l’acte, havia oblidat dir-ho.

Maria.—Ell, aquella nit, no va poder dormir.

Carles.—Em va costar uns dies aconseguir el seu telèfon.

Maria.—Finalment, van parlar...

Carles.—Vam washappear...

Maria.—Van quedar a veure’s...

Carles.—I res va tornar a ser com abans.

Maria.—Des d’aleshores estan junts.

Carles.—Avui, li he demanat que se’n vinguera amb mi a Alacant a una xarrada a la universitat…

Maria.—Li ha demanat que s’asseguera al pati de butaques…

Carles.—I que pujara quan demanara una voluntària.

Maria.—I ací està, al teu costat.

(Pausa.)

Carles.—Les coses passen, veritat?

Maria.—Passen.

Carles.—(Al públic.) Som el que desitgem. Així que convertiu-vos en el vostre propi dramaturg, per poder escriure les coses que desitgeu viure i, sobretot, no deixeu mai que un altre somie la vostra vida. (A Maria.) Veritat.

Maria.- Veritat.

Carles.- (Al públic.) Moltes gràcies.