Quan l’art pop va arribar a València

“L’art pop va interessar molts artistes espanyols de començament dels anys 60, i especialment els de Valencia”, diu Tomàs Llorens. “La primera manifestació pública d’aqueix interés la vaig veure en uns quadres que Artur Heras va exposar a la botiga de mobles Martínez Medina, em sembla que era pels volts de l’any 1963”. Així recorda l’historiador i investigador d’art les primeres manifestacions de l’empremta de l’art pop en la plàstica valenciana. “Hi havia repetida una imatge de la Victòria de Samotràcia que, al meu parer, Heras havia pres de la pintura de Rauschenberg”. Per a Llorens, “la clau de la novetat consistia a pintar imatges d’imatges, en comptes de pintar imatges de persones, de gossos o d’arbres”. “En la mateixa línia i pràcticament al mateix temps que Heras, Manuel Boix va exposar alguns quadres en què repetia imatges —’estampetes’— preses de la devoció catòlica popular”, assenyala en aquests primers temptejos del pop entre nosaltres.

“Pintar o presentar imatges d’imatges és una cosa que s’ha fet al llarg de tot el segle xx”, diu Llorens, “però al principi dels anys 60 la idea va renàixer amb una força inaudita en tot l’àmbit de la pintura moderna occidental, com una alternativa nova i fascinant al dilema figuració/abstracció que mantenia fossilitzat el món artístic modern dels anys 50”. Aquests dies, amb el seu fill Boye, Tomàs Llorens prepara la retrospectiva de l’Equip Crònica, que al febrer del 2015 es presentarà al Museu de Belles Arts de Bilbao, coincidint amb els 50 anys del naixement del grup, i que recorrerà des del començament amb el col·lectiu Estampa Popular fins a la mort de Rafael Solbes el 1981. “Cal dir que la inspiració general de tot aquest moviment valencià era el realisme. Això és veritat en el cas del realisme ‘líric’ de Boix, d’Heras i d’Armengol —i d’altres—, però és especialment veritat en el cas de l’Equip Crònica”, remarca Llorens.

Aquesta crisi de l’abstracció, a parer de Llorens, “convidava a fer una revisió crítica de la tradició artística moderna —en particular de la noció d’avantguarda— i aquesta revisió es va fer, en el cas de l’Equip Crònica, a la llum d’un pensament crític i teòric molt influenciat pel marxisme”. Un examen crític que passava, segons Llorens, “per “assajar noves formes de realisme plàstic, impregnades per les nocions brechtianes d’ironia i distanciament, atentes als nous llenguatges visuals dels medis de comunicació de massa i basades en els estudis de semiòtica que constituïen una de les novetats teòriques”. I afig: “Però cal dir també que la inspiració de molts dels artistes fundacionals del pop anglés o americà era, d’una manera o altra, realista. I estava sovint també tenyida de marxisme —com en el cas de Kitaj, probablement l’artista més influent de la primera època del pop anglés, i segurament un dels pintors mes admirats per Solbes i Valdés en aquells anys”.

“Apropar-nos a l’art pot era la nostra manera de distanciar-nos de l’estètica acadèmica que imperava i que es veia en aquell moment”, diu Manuel Boix. “Quan l’art pot començà a conéixer-se a València, jo acabava els estudis a l’Escola de Belles Arts i recorde que vam fer un viatge, em sembla que era l’any 1962, a Barcelona per veure una exposició sobre art romànic i ens toparem per sorpresa amb una magnífica exposició que es titulava ‘Art. Amèrica i Espanya’, en què hi havia una bona representació de l’art pop internacional”.

“Aquelles iconografies provinents del món gràfic o de la publicitat ens resultaven unes estètiques més pròximes a la vida quotidiana que les que podíem veure als nostres museus”, diu Artur Heras. Ara tot just fa cinquanta anys —l’any 1964— participava en el Vé Saló de Març amb la pintura Tríptic monoteista, feta en col·laboració amb Boix i Armengol, que s’avançava als futurs equips a punt d’emergir. “Cadascun de nosaltres va fer un dels tres llenços que, després, adossats, van formar una única obra”, diu Heras. Una obra que el crític Alexandre Cirici Pellicer saludava com “l’aparició del nou realisme” i que lligava amb els corrents de l’art pop americà. “Cirici Pellicer, entre altres coses, va descriure les característiques del nostre treball vinculant-lo amb les primeres manifestacions d’artistes anglesos i americans per la incorporació d’imatges fotogràfiques, seriades, així com la utilització d’iconografia popular”, recorda Heras.

Si viatjar a l’exterior, poder escapar o deixar una societat provinciana i asfixiant sota el franquisme, va estar una via d’informació i aprenentatge capital per a Artur Heras, una altra font de recepció creativa i de gran influència en el seu moment va ser el cinema. “En aquells anys va significar una obertura —malgrat la censura— a noves percepcions estètiques. Recorde que el film El procés, d’Orson Wells, va ser per a mi un model, una emoció a assolir, de la mateixa manera que la muntanya Saint Victoire era per a Cézanne un ideal a retenir en la seua pintura”.

“Avui ens resulta quasi impossible imaginar-nos aquell pobre ambient cultural de l’època que arribava a ser irrespirable”, diu Joan Genovés. El pintor ens situa en un paisatge artístic en crisi. “Allò que anomenem la plàstica ‘moderna’, un tipus d’informalisme entremesclat amb l’anomenat ‘expressionisme abstracte’ havia derivat en una mena d’art quasi acadèmic, de producte made in Spain”, diu Genovès. “Els ecos de l’art pop ens van influir, de sobte se’ns va obrir una espècie d’il·lusió, era un art alegre, lluminós, festiu, però nosaltres no estàvem per a festes, necessitàvem un art que la gent entengués i que ens servira per a expressar-nos, per a explicar el moment en el qual vivíem”, apunta Genovés.

Amb el títol de “crònica de la realitat”, el crític Vicent Aguilera Cerni posava en el paisatge cultural de l’època una denominació que, amb més o menys fortuna, volia recollir aquest nou moviment plàstic que s’havia anat gestant en els últims temps. Noms com l’Equip Crònica, Joan Genovés, Anzo, Equip Realitat —seguint els passos de Crònica—, el madrileny Rafael Canogar o el català Carles Mensa quedaven integrats en aquesta “crònica de la realitat”. “Tant a Solbes com a Valdés, com a mi mateix, no ens acabava d’agradar molt la idea d’Aguilera Cerni”, diu Tomàs Llorens, “perquè l’entenia d’una manera tan amplia que acabava diluint les fronteres entre el realisme tradicional que podin representar Mensa o Canogar i el nou tipus de realisme que defensàvem nosaltres”, diu Llorens.

“Sempre he considerat aquella opció pictòrica denominada estratègicament per Aguilera Cerni ‘crònica de la realitat’, en conjunt, com una part especial de l’art pop internacional”, diu el crític i professor d’Estètica Romà de la Calle. “Al cap i a la fi, va ser la versió/interpretació, dins del particular marc sociopolític en què vivíem, d’un llenguatge pictòric que volgué i va saber mirar cap a la vida quotidiana, però també cap a la història en les seues imatges”. Davant de la independència del moviment plàstic defensada pel seu promotor, Aguilera Cerni, Romà de la Calle assenyala la seua connexió amb l’art pop. “Professionalment, mai, en aquell moment no el vaig veure així, i ara, mig segle després, encara em ratifique més en el meu pensament”. I apunta: ”Em sembla que ací va raure precisament el valor i l’excel·lent oportunitat del moviment: remarcar les seues especificitats pròpies envers la globalitat del fenomen estètic en el qual s’englobava”.

“Jo pense que ens distingíem del pop en moltes coses, però sobretot per la nostra intenció narrativa”, diu Joan Genovés. I afig: “Ara que fa mig segle de tot allò, potser sí que vam crear un altre producte made in Spain”. Tot això en una època en què, com assenyala, “ens prohibien exposicions, érem assetjats, que no va ser fàcil, on tots lluitàvem contra una cosa que es deia dictadura i que podia ser bastant perillós”.

“L’etiqueta ‘art pop’ continua sent difícil de definir”, diu Tomàs Llorens. “Ho és per si mateixa, per l’amplitud i la pluralitat del moviment, però és que, a més, en la definició s’han interferit confusions afavorides per interessos comercials, etc.”. I declara: “La confusió encara perdura avui, pintors que per a la crítica fa trenta anys no eren considerats pop, ara ho són, i encara pitjor, alguns historiadors que fa trenta anys deien que no, ara diuen que sí”.

Per a Romà de la Calle, “ara que ha transcorregut aquest mig segle, pense que aquella opció plàstica, en aquell moment emergent, va ser capaç d’obrir, entre nosaltres, nous camins en la tècnica, la composició, la força comunicativa i el sentit revulsiu que les imatges comportaven en incorporar-se transformades a la pintura”. I conclou: “Fou un acostament decisiu de l’art a la vida diària i a la historia per a poder comunicar millor els seus efectes, en un moment social i polític també decisiu”.