Gelat de regalèssia

I un dia, sense haver-ho planificat, em vaig trobar amb un matí lliure a Girona. Tot un matí, sense cap compromís, amb un sol pletòric, entre setmana, amb tot obert i en funcionament. Quan algú em pregunta el meu ofici, per a fer-ho curt, dic “escriptor”, o “escriptor i pintor”, però realment les hores de la meua vida dedicades a escriure o a pintar sóc poquíssimes. La major part del temps el passe fent altres coses. Passejant, per exemple. Sóc molt més passejador que no escriptor o pintor, però ja em faig càrrec que això no em serà acceptat com a ofici, i no sols perquè no en puga viure —no ho faig, tampoc, de l’escriptura ni de la pintura. I quan més m’agrada passejar és quan no m’empeny cap objectiu, quan em deixe endur. Només quan no tens pressa ni propòsit pots caminar lent i degustar cada matís d’allò que veus o sents al carrer, i el carrer —especialment un dia de feina— és un aparador viu de petits miracles. He dit que no tenia cap propòsit. No és del tot cert, això. Al llarg del matí desitjava tornar a tastar un gelat de regalèssia que m’havia menjat durant la meua última visita a Girona, poc més d’un any abans, i que m’havia deixat un record exquisit al paladar. Només aquest minúscul caprici, tenia en ment, i pretenia saciar-lo avançat el matí, quan la calor me’l fera més saborós. Què us n’he de dir, de Girona? És, potser, una de les ciutats més plaents de passejar del món, amb un centre esporgat de cotxes, amb carrers i places plens d’història i de bellesa i, alhora, amb nervi. Una ciutat amb serveis de capital i ambient de poble, on encara pots sentir els teus propis passos. Una ciutat que ara mateix transmet, des dels balcons, des de les botigues i des dels habitants que vas trobant-te, amb l’omnipresent estelada, una il·lusió enorme per dibuixar un futur sense la dependència d’Espanya. No vaig poder evitar diverses llibreries. Passejador i lector serien, si ho poguera triar, els meus oficis. I després de vagar unes hores, ja cansat de cames i amb gana, vaig enfilar cap a la plaça de la Independència —que fa referència a la guerra de la independència d’Espanya i no, és clar, a la futura independència de Catalunya. No dec ser gens original si dic que tinc predilecció per les places closes i porxades, i aquesta, d’aire vuitcentista i estil neoclàssic, no n’és cap excepció. Així doncs, en un dels cantons de la plaça, a tocar d’una de les portes que donen al riu, hi havia la minúscula botiga de gelats artesanals on jo havia comprat, un any enrere, la meua mesura de regalèssia. M’hi vaig acostar i em vaig endur una decepció: estava tancada, fins i tot amb reixa, tot i que eren les onze del matí. Vaig mirar al fosc interior. S’hi veia el taulell buit, amb la inscripció “fets a casa” a sota, i, més a prop, adherit al vidre, un cartellet fet amb ordinador: “Tancat per defunció de la Joana”. Hi havia, també, una mena de tauleta amb la foto d’una jove —trenta?, trenta-cinc anys?— i quatre pingüins blancs al seu voltant. La Joana. Per què? Què li havia succeït? Vaig intentar refer, amb els ulls closos, la cara de la persona que m’havia venut, feia tants mesos, el gelat. Sé que era una dona, una dona jove. No me’n recorde, però, de les faccions. Sóc dels que no recorden mai les cares i que sovint contesta salutacions pel carrer sense saber a qui. Era la Joana, qui m’havia fet, un any abans, aquell imprevist regal? Segurament. Amb aquest buit, també imprevist, vaig fer via. Moltes hores després, al tren, a molta velocitat i en direcció cap a València, em vaig adonar que, de tot el que havia viscut en aquell breu i plaent viatge, allò que més m’havia marcat era el buit de la Joana i el gust perdut, irrecuperable, del seu gelat de regalèssia.