Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Una temporada teatral per a la història

Es compleixen vint anys d’una eclosió escènica de la qual sorgiren Micalet, Arden, Albena, Los Manantiales i, fins i tot, el Circuit Teatral

El Micalet sempre ha tingut vocació de servei públic. Ampliar foto
El Micalet sempre ha tingut vocació de servei públic.

El 17 d’octubre passat, les companyies Albena i Micalet celebraven a la sala del mateix nom l’inici de la temporada del seu vinté aniversari amb un monòleg de Carles Alberola titulat Ficció. Una ràpida mirada retrospectiva al calendari permet comprovar que aquella temporada 1994-95 va estar plena d’esdeveniments teatrals que han de tenir algun significat.

Aquella temporada va significar no solament el naixement d’Albena Teatre i de la Companyia Teatre Micalet, sinó també el d’Arden, la formació que gestiona actualment el Teatre Russafa; de la Companyia Hongaresa de Teatre, i de Teatro Los Manantiales. Teatro de Marionetas la Estrella es va establir aleshores a la nova Sala Cabanyal. També es va posar en marxa el 1995 el Circuit Teatral Valencià i es va crear l’Escola de Teatre del Centre Escalante. Acabava de començar a funcionar, a més, l’entitat Teatres de la Generalitat Valenciana (TGV).

“Es pot resumir en una paraula: efervescència”, apunta Toni Benavent, fundador amb Alberola d’Albena, en referir-se a aquell moment. “Eren anys en què els actors decidírem muntar companyes pròpies”, recorda Pilar Almería, directora de la companyia i del Teatre Micalet. “Allò que s’havia plantat als anys huitanta, amb la creació del Centre Dramàtic de la Generalitat i amb les mesures de suport a les companyies, va començar a donar fruits als anys 90”, explica Benavent, que abans d’Albena va agafar experiència en Moma Teatre.

El mateix Carles Alberola donava fa poc, sense pretendre-ho, una de les claus d’aquella efervescència en les seues evocacions de Ficció. “Vaig fer les proves a l’Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD) i em van agafar”, deia després de deixar-se la carrera d’Econòmiques. I allò “va canviar la meua vida”, perquè “el món professional era una altra cosa”.

Representació de 'Nàpols milionària', primera obra de la companyia Teatre Micalet. ampliar foto
Representació de 'Nàpols milionària', primera obra de la companyia Teatre Micalet.

Als noranta es complien 10 anys de la renovació generacional, subratlla Joan Carles Garés, membre fundador d’Arden Producciones. Entre el 1982 i el 1987 eixiren les primeres promocions de l’ESAD, l’únic centre superior de formació teatral de la Comunitat Valenciana, inaugurat a la fi dels setanta. “Després d’unes primeres proves en altres companyies o grups, acabàrem forjant projectes més professionals i propis amb la intenció que perduraren”.

“Jo vaig acabar l’any 1985 a l’ESAD”, corrobora Pilar Almería. “Érem la primera generació d’actors i actrius formats en una escola oficial”. Benavent afig que “durant aqueixos anys va començar a formar-se una professió valenciana, perquè, a més, era la primera volta que una Administració pròpia, l’autonòmica, donava suport als professionals”.

Per què es va donar aqueixa coincidència significativa en la temporada 1994-1995? Per què es va donar aqueixa eclosió d’agrupacions professionals d’actors? “Perquè el teatre públic, o els diners públics, no donaven la feina que s’esperava”, adverteix la directora de Micalet. Des del punt de vista institucional i del funcionament del sector públic, la substitució del Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana per l’organisme Teatres de la Generalitat Valenciana va tenir una certa rellevància perquè, com assenyala el membre del Consell Valencià de Cultura Ramon X. Rosselló en un estudi recent sobres els directors d’escena valencians, amb TGV “la producció pròpia, respecte a l’anterior ens, ja no ocupa un lloc central”.

Almería deixa clar que el seu projecte amb Joan Peris volia lligar-se a un espai i que l’única manera de créixer era tenir un equip estable. I que “abans de demanar el suport de l’Administració, volíem demostrar que érem capaços de dur a terme el nostre projecte”. En el seu cas, es tractava de teatre valencià i en valencià; en el cas d’Arden es tractava d’oferir una visió del teatre clàssic; el de Los Manantiales de Ximo Flores també volia un espai propi i apostava pel teatre contemporani i la multidisciplinarietat; Albena incidia en el teatre de text contemporani i amb sentit de l’humor. La Estrella, finalment, apostava pel teatre infantil i de titelles en una sala estable.

Arden va començar també sense cap tipus d’ajuda pública. Garés recorda que el seu primer muntatge, La estancia, els va anar tan bé que els contractaren per a representar-la a la sala pública Rialto durant uns quants dies. Almería recorda que Micalet va tancar temporalment el teatre l’any 1996 per fer-hi reformes i no va tenir un conveni amb l’Administració fins al 2001, quan el teatre es va estrenar com a sala nova, reformada. Fins llavors, feien gires amb produccions pròpies d’èxit com Ballant ballant; el conveni els va donar estabilitat durant anys.

Durant aqueixos anys va començar a formar-se una professió valenciana"

Quatre anys abans, el 1997, Moma Teatre també s’havia instal·lat en una sala estable i de referència, Espai Moma. “Tant Espai Moma com Micalet, teníem vocació de servei públic”, argumenta Pilar Almería. “Tots dos teníem suport públic i funcionàvem, a la pràctica, com a centre dramàtic, amb un nivell de producció molt elevat”, i afig: “Moma podia tenir dos produccions anuals i Micalet, dos o tres, i això donava molt d’abast a la professió”.

Des del seu naixement i durant anys, “vam anar cap amunt, com la bromera, fins a consolidar-nos”, en la línia de moltes companyes valencianes, recorda amb entusiasme Toni Benavent, fent referència també a formacions que s’havien constituït als huitanta, com ara Pavana o L’Om Teatre. Fires de tot Espanya, premis, produccions noves a un ritme regular… tot indicava que s’anava a més i “a fora es percebia que el teatre valencià tenia una efervescència notable”. Pilar Almería també constata la imatge exterior de l’escena valenciana amb una profusió de companyies teatrals proporcionalment superior a altres territoris comparables. Ho atribueix al fet que “aquí no hem tingut realment un teatre públic, com a Madrid, a Catalunya o, fins i tot, al País Basc”.

En el cas d’Arden, des del seminal 1995, ha generat 23 produccions, això és, més d’una per any. Però al cap de vint anys “estem situats en els nivells del 1997, la temporada més perversa que jo recorde”, lamenta sense acritud Joan Carles Garés. I afig: “Malgrat tot, el nostre secret de permanència és que açò és vocacional”.

“No és que la crisi s’haja rabejat en les arts escèniques”, raona Toni Benavent, “sinó que a València hem tingut doble ració de càstig, amb la pujada de l’IVA, que ens ha acabat d’enfonsar a tots, i quasi un 70 % de retallades pel que fa a les ajudes a les arts escèniques, sense una política teatral consensuada amb el sector durant anys”. Paradoxalment, el gerent d’Albena considera que tant les companyes que començaren als huitanta com les que ho feren als noranta, viuen “un dels millors moments”, i posa com a exemple la inauguració recent de la temporada al Rialto per Pavana Teatre, que dirigeix Rafael Calatayud. Tanmateix, precisament ara no tenen “cap possibilitat de fer produccions grans i més ambicioses a causa de les retallades”.

“El teatre valencià necessita mesures d’urgència publiques”, assegura Pilar Almería, “o acabarem desapareixent com a sector”. Per a la directora de Micalet, el teatre valencià ha tornat a instal·lar-se “en la mateixa situació de fa vint anys”, en el sentit de “plantejar-se crear una professió una altra vegada”. Es fomenta el teatre d’aficionats, critica. Confia que les coses no empitjoren i poder concloure aquesta “tremenda temporada” amb una versió actualitzada de Nàpols milionària, la primera obra que estrenà la companyia Micalet el maig del 1995.