Un llarg trajecte

Ja deu fer vora un segle que Henry Louis Mencken va sentenciar que tota persona decent s’ha d’avergonyir del govern que li ha tocat. Com totes les asseveracions l’evidència de les quals s’imposa per ella sola, aquesta admet matisacions de grau. Tal com pocs discutiran que hi ha gent més decent que una altra, també és altament probable que hi haja governs més avergonyidors que uns altres. I quan el que toca és un govern particularment deplorable, els seus administrats decents, que algun sempre n’hi ha, ho han de passar ben malament.

Són coses que m’han vingut al pensament, ves per on, quan m’he assabentat que el 6 d’octubre passat es presentava a la Societat el Micalet de València el llibre Lluitant contra l’oblit. El llarg trajecte de les víctimes del metro de València, escrit per Laura Ballester i publicat per l’editorial Sembra. Aquesta informació –que en el fons es refereix a un fet molt tràgic- condensa vàries bones notícies. En primer lloc perquè les tragèdies no han de caure en l’oblit (menys encara quan no s’han corregit errors, ni depurat responsabilitats ni compensat adequadament les víctimes), i els llibres solvents i honestos contribueixen a evitar-ho. A més, ens parla d’una editorial acabada de nàixer, Sembra, dirigida per Joan Carles Girbés, que ha tingut la bona idea de traure aquest llibre a la llum. És un començament que diu molt a favor d’ella. El periodisme seriós és un gènere major dins de qualsevol literatura amb cara i ulls, i també és una escola necessària de ciutadania responsable i una palestra útil de debat públic, que també fan falta. Tot i això, en valencià, aquest gènere tan convenient s’ha prodigat poc. Recorde ara, sobretot, un llibre exemplar, Des de la tenebra, de Joan M. Oleaque, publicat el 1995, si no m’erre, i dedicat al cas llavors celebèrrim de les xiquetes d’Alcàsser. Oleaque va saber descriure molt bé el context social d’aquella salvatjada i encara millor la brutal manipulació informativa –començant per Canal 9- que van patir els familiars i els veïns de les víctimes i el públic en conjunt. També era un llibre valuós per la contundent claredat de l’exposició, amb una prosa fluïda i efectiva. Després, hi ha hagut pocs llibres com aquest, i no perquè al nostre país no passaren coses dignes de contar-se amb detall. Un exemple evident és el cas del metro de València, on també les mancances informatives –el silenci estrident dels informatius de Canal 9, en primer lloc- han tingut importància. El del metro, d’altra banda, ha sigut un cas molt llarg, amb moltes víctimes (43 morts i 47 ferits), amb molts revolts –proves perdudes, instruccions insuficients, testimonis alliçonats, declaracions dubtoses i un llarg etc.-, molts silencis i massa zones d’ombra. Probablement, l’única manera de traure’n l’entrellat i de captar les autèntiques dimensions del que ha passat i del que implica (vull dir, de les mides reals de la vergonya governamental i ciutadana) és amb un llibre que seguesca tots els fils i pose el punt corresponent sobre cada i que haja quedat més o menys solta. Si el periodisme d’investigació és un desinfectant és perquè s’ocupa precisament d’aquestes coses i, per sort, al nostre país hi ha gent que el sap exercir. Publicant aquest llibre, l’editorial Sembra ens fa un favor a tots.

Si el periodisme d’investigació és un desinfectant és perquè s’ocupa precisament d’aquestes coses

I encara és una bona notícia per ser l’autora qui és. Laura Ballester és una periodista de cap a peus que porta anys informant del cas del metro i seguint amb atenció els seus foscos revolts. Coneix aquest assumpte tant com qui més i potser més que ningú, i la mou el que ha de moure tot periodista digne d’aquest nom: l’afany d’aclarir la veritat i de dir-la al públic, que en aquest cas són, primer que res, els seus conciutadans. Com que Laura Ballester també és una persona decent, no dubte que la vergonya també ha sigut un dels motors que han impulsat l’escriptura d’aquest llibre.

Si com sostenia Mencken, tots els governs acaben fent una miqueta de vergonya tard o d’hora, n’hi ha que en fan més, i hi ha actuacions concretes de governs determinats, amb noms i cognoms, que n’han de fer moltíssima. Parlem d’això. D’aquell moment i d’ara mateix. Com ens recordava Francesc Viadel en un article lluminós publicat el 2 d’octubre d’enguany a La Veu del País Valencià, aquell 3 de juliol del 2006, el govern valencià vivia ensuperbidament feliç d’haver-se conegut, tot esperant la visita del papa, “narcotitzat pels èxits d’un model econòmic embogit que a la llarga havia de menar el país a la misèria”. És fotudament exacte: la bogeria de llavors i la misèria d’ara. L’accident del metro ho posa brutalment en evidència. A la seua imprevisió prèvia –perquè l’accident potser s’hauria evitat si la borratxera d’èxit en què vivien no els haguera tancat els ulls- es va sumar la indecència posterior, mantinguda de dalt a baix amb disciplina casernària. La consigna d’ocultació i silenciament dels fets va ser tan efectiva que hauria aconseguit que aquest cas s’oblidara si no haguera sigut per la tossuderia exemplar de l’associació de víctimes, amb les seues concentracions mes rere mes a la plaça de la Mare de Déu de la ciutat, per la insistència d’una part de la premsa, per la lenta aparició de noves dades i per algun colp de sort, com l’eficacíssim reportatge televisiu que va dedicar Jordi Èvole a l’assumpte. Al cap de 8 anys, el cas s’ha reobert, i un dels accidents ferroviaris més greus d’Europa torna a ser examinat als tribunals, ara amb molt més de deteniment que la primera vegada. Però no està resolt ni de lluny, i, com resumeix Francesc Viadel, “les víctimes continuen transitant, encara avui, per un laberint burocràtic inescrutable”. Laura Ballester coneix aquest laberint molt bé i l’explica millor. Sempre valdrà la pena de llegir un llibre que ens ajuda a saber on vivim. De moment, la vergonya segueix.