Rereguarda

Ja tornem amb les guerretes. El premi Nobel de la Pau del 2009, Obama, torna a bombardejar l’Iraq. I, com sempre, els seus còmplices del Regne Unit, França i l’intermitent Rajoy disposats a una nova foto; ja deuen haver triat l’illa? El Govern espanyol segueix fent servir eufemismes i no sabem encara si la participació serà amb pólvora o amb navalles d’Albacete. Curiós, aquest comportament dels amos del món: creen un foc i després s’erigeixen en bombers.

Quan existien els llibres, fa molts anys, s’edità Los condenados de la tierra, de l’algerià Frantz Fanon, que no perd vigència.

Aquestes guerres sonen llunyanes, però no hem d’oblidar que els governs que decideixen intervindre-hi tenen al darrere un país que s’hi veu implicat. Un país que no deixa de ser la rereguarda del front bèl·lic. Rereguarda: "Part més retardada d’un exèrcit o unitat militar, tant en moviment com desplegats. / Espai que resta darrere un front de guerra. / Part d’un país en guerra no afectada directament pels combats".

Un país que no està en primera línia de combat, però que no deixa d’estar en la mateixa guerra. Després, si arriba un atemptat a cadascun d’aquests països, simulen una sorpresa que s’afig a la llarga llista d’hipocresies que els caracteritza.

A mesura que la cosa s’acosta, que perd llunyania, la rereguarda pateix els efectes més immediatament i més sovint. Pensem en la política casolana. En un sistema en què la delegació política és total, és a dir, que impedeix el control posterior a unes eleccions, fins i tot els votants reben el fum de l’artilleria fins a asfixiar-los. No és gens estrany que la gent margine els dirigents i comence a actuar pel seu compte. Si s’organitzen, arriben a passar de rereguarda a avantguarda. Costa molt; la por i una bona dosi d’impotència té efectes devastadors en la població. Però temps al temps.

Els amos del món veuen, amb la mateixa mirada de la hipocresia, que súbdits dels seus països s’uneixen a les forces que ells bombardegen. Ciutadans del "Primer Món" que l’abandonen per unir-se als bombardejats. Hipocresia, ja ho hem dit, perquè moltes vegades els instigadors de situacions que se’ls escapen de la mà són producte dels mateixos governs posteriorment escandalitzats. La rereguarda, que molts volen formada pel concepte de majoria silenciosa —ens boirós—, ha estat sempre un camp de batalla difús i actiu, lluny de l’apatia. El general franquista Mola va anomenar "quinta columna" l’exèrcit no uniformat que actuava en la rereguarda de la II República, nom que va travessar fronteres. És a dir, ens vénen de ben lluny el concepte i l’activitat. L’amenaça d’una acció en la rereguarda, juntament amb la definició d’un enemic concret, siga real o no, esdevé una arma més dels governs per a alimentar la paranoia de la ciutadania. En realitat, però, podríem imaginar els governs com el veritable "quintacolumnisme" de les nostres vides.