Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Literatura i ‘running’: l’amor possible

Arriba la traducció catalana de 'Córrer sense por', de Giuseppe Catozzella, l’últim exemple d’una història de cursa feta paraules, que en segueix d’altres, com les de Murakami, Zátopek o Jornet

Si corre és per a viure, no per a morir. Ampliar foto
Si corre és per a viure, no per a morir.

Un dia de lucidesa i altruisme, l’escriptor italià Alessandro Baricco va dir que "ascoltare Proust è come vedere Messi giocare a pallone". Sense saber-ho, o potser sí, feia el que molts altres literats havien evitat amb menyspreu altiu des que l’ésser humà baixà de l’arbre des d’on es mirava molt filosòficament la vida, és a dir, fer ajuntar les mans de la literatura i de l’esport. Trencava, amb nou paraules suaus, aquell recel ancestral, una versió nova i millorada de l’eterna desconfiança entre el cos i l’ànima canònics. Però Baricco no estava –ni està– a soles. Les distàncies entre esport i lletres s’escurcen cada vegada més. Els partidaris d’entendre-s’hi augmenten, amb noms insignes: Galeano, Murakami, Fontanarrosa... El cabal de paraules escrites sobre esport, doncs, també.

L’últim llibre de l’italià Giuseppe Catozzella ho demostra, si fa no fa, amb una claredat total, cristal·lina. Fa uns quants dies n’arribava la traducció en català: en diuen Córrer sense por (Sembra Llibres, 2014) i novel·la la història real de l’atleta somali Samia Yusuf Omar, una xica “de disset anys seca com un clau que ve d’un país en guerra, sense estadi ni entrenador, que lluita amb totes les seves forces i arriba última”. Fou a Pequín, als Jocs Olímpics del 2008. I Catozzella no ho oblidà. Era una història, fins ací, “perfecta per a esperits occidentals”, però que amagava una realitat més descarnada, amb morts i odis, i màfies i mercats de persones, i Europa com a tenebrosa espectadora de luxe. Finalment, és clar, la va escriure, amb la veu suau, senzilla, que parla certes nits a la vora del foc. Potser és això el que li ha fet ploure les edicions i les reedicions. Potser, simplement, és perquè ha escollit una història massa dura per no ser contada.

En tot cas, déiem, Catozzella és l’últim, però no l’únic, a posar paraules a l’esport i, concretament, a la cursa. Qui sap si el més famós de tots és el novel·lista japonès Haruki Murakami, que, amb De què parlo quan parlo de córrer (Empúries, 2010), declarava amb total honestedat el seu amor per l’atletisme. L’obra, molt celebrada, vaga entre la biografia i el llibre d’autoajuda de l’última secció d’ofertes. No enganya, però, ningú: “em vaig adonar que escriure honestament sobre córrer era escriure honestament sobre mi”. La premissa, doncs, és clara: Murakami, amant públic de les maratons, es pensa, es recorda, es confessa, fa de la cursa una metàfora. Molt conscientment, per cert. Ell és una de les persones que un dia s’alça i escriu una novel·la, com un dia s’alça i corre una marató: metòdicament, sense pausa, en solitari. Ha reconegut en l’escriptura i en la cursa dues eines germanes d’acceptació del pas del temps. I una cura parcial de la solitud. No és que ho amague, és que ho reivindica, mentre camina, distret però convençut, “cap a un altre anticlímax, cap a una maduresa taciturna i barroca –o, en una expressió més modesta, cap a un punt mort de l’evolució”. Un ocàs assumit.

Sovint es pregunta per qui corre. I també per què corre. ampliar foto
Sovint es pregunta per qui corre. I també per què corre.

I és que Murakami, al capdavall, no és sinó el corredor aficionat sota el guiatge de l’escriptor professional, precisament el model oposat al d’un dels altres personatges que ha ajuntat l’art de córrer i el d’escriure, el corredor català –recordista amb reiteració– Kilian Jornet. Inevitablement menys pretensiós, el llibre de Jornet, Córrer o morir (Ara Llibres, 2011), recull les seues epopeies des del Kilimanjaro fins al Mont Blanc, entre dosis d'autobiografia íntima, amors impossibles, paulocoelhisme i evangelis apòcrifs del corredor.

“L'esport és egoista”, diu, i és que té molt clar que la meta és la victòria. Kilian Jornet té la competició a la sang, com una obsessió pública o una droga reconeguda. Aquest nòmada de l'esport tampoc no enganya ningú, sap que conta la seua vida esportiva, i que aquesta es mesura principalment amb triomfs, però no tan sols. Hi ha les persones: “les paraules que han pronunciat o les emocions que hem viscut junts quedaran molt més gravades a la meva memòria que no pas les victòries o els cronòmetres”. Potser. En tot cas, sap i proclama que si viu és per a ser feliç. I si corre és per a viure, no per a morir: “jo no sóc Filípides”. Certament, fins ara, ha esquivat la caiguda.

Sovint es pregunta per qui corre. I també per què corre. Les preguntes més solemnes solen tindre respostes senzilles. Potser només corre per ell i perquè li agrada, perquè no pot fer cap altra cosa. Corre a la recerca de la felicitat. Tan senzill com això, perquè per damunt de tot, sí, som persones, com proclama amb contundència. I les persones, siguem com siguem, necessitem raons per a continuar, motius per a cada nova passa. Córrer n'és un. La meta com el futur, com la il·lusió en l'horitzó. I no, abans que parlen els escèptics de manual, no hi ha res d'heroic en tot això, ni tampoc res de filantròpic ni de transcendental, cap missió suprema que cal acomplir pel desig inapel·lable dels déus. Ell ho sap. Potser tot és més fàcil, i córrer, simplement, és el mitjà i no el fi. Córrer no és morir. Córrer és viure. I cadascú ho fa a la seua manera.

Necessitem motius per a cada nova passa. Córrer n'és un. ampliar foto
Necessitem motius per a cada nova passa. Córrer n'és un.

Fins i tot, ho veiem, hi ha qui ho escriu. I qui ho escriu molt bé. Si hi ha una obra que ha elevat la cursa a literatura ha sigut Córrer, de Jean Echenoz, que arribava el 2008 en el seu francés original. Enguany ja tenim la traducció en valencià (Raig Verd Editorial). Bona notícia. Les pàgines d’Echenoz són un clàssic de la –absoleu-me el sintagma– “literatura esportiva”. De capítols curts, i un estil dur, eixut, potent i periodístic, Córrer s’acosta a la història d’un home que amb dèsset anys odiava l’esport, que un dia començà a córrer perquè sí d’una manera impossible, amb un estil torturat però inapel·lable, i que després ho guanyà tot. Era Emil Zátopek, una llegenda que baté tots els rècords i que s’inventà l’esprint final com qui pregunta l’hora en l’autobús.

Echenoz ho conta tot, en un present sense concessions a la pirueta que narra un passat on tampoc no n’hi va haver, de floritures, com en aquell campionat a la Dresde esventrada de la postguerra, una muntanya de runes i de mort on els 5.000 metres els va guanyar l’únic representant txec, un home estrany, que més que córrer convulsionava, però que va fer alçar totes les tribunes entre crits i sorpreses. Era l’home que deia, molt tranquil, que l’estil era una “bestiesa”, mentre n’inventava un de nou.

Córrer és la història, també, de l’heroi que molts necessitaven, el règim txecoslovac en primer lloc, per a instrumentalitzar l’esport i convertir-lo, com s’ha fet sempre, en una eina de propaganda, mentre queien victòries i rècords, i el temps passava i més victòries i més rècords, i continuava passant i per fi arribaven algunes derrotes i la llum començava a dubtar i el final a albirar-se, perquè sempre hi ha un final, no ens posem solemnes. I després de tot això, la retirada, algun revés polític i la llegenda intacta. Una història, la seua, que Zátopek no sabia que un dia seria literatura, com d’altres que han fet del verb córrer la seua vida. La de Samia Yusuf Omar, la de Murakami, la de Jornet. Tantes altres. L’esport, la cursa, per fi, s’escriu sense por. L’amor, al capdavall, havia sigut sempre possible.