L’espectacle gai

Els proppassats dissabte i diumenge van coronar-se les jornades anomenades de l’“orgull gai”, que van consistir, bàsicament, en dues menes d’activitats. Les unes van ser proposades per organitzacions molt compromeses amb la causa homosexual, els drets vulnerats a molts països en aquest sentit i la lluita contra la contaminació de la sida; les altres van ser promogudes per donar lluïment a un dels aspectes més banals de la cultura gai: el culte del cos més o menys perfecte, i la passió per la gresca i l’espectacle: fonts, com és sabut, de l’evaporació inevitable de tota activitat racional i dialèctica.

Els representants del primer grup —format per institucions que han fet molt pels drets dels homosexuals, els d’aquí i els d’arreu, com ara la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya, el Casal Lambda o l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya— van proposar una sèrie de trobades i col·loquis, debats i conferències, i una manifestació de tall universal, en la qual no hi havia més aparat que unes quantes pancartes i uns eslògans cridats a mitja veu: tot amb modèstia i discreció.

Els representants del segon grup —bàsicament aplegats a l’entorn del que s’ha anomenat Gay Pride (“Orgull Gai”)— van dedicar-se, en essència i existència, a desfilar pels carrers de Barcelona amb un fenomenal aparat que incloïa perruques, molt de maquillatge, crestes gallinàcies, faldilles multicolors, calçotets minúsculs amb exhibició incontrolada de tots els documents d’identitat, wunderbras que feien molta patxoca —i, en realitat, confonien radicalment l’orgull del col·lectiu homosexual masculí amb la tendència a la discreció del col·lectiu lèsbic—, xaranga i ballaruga, confetti, serpentines, espanta-sogres —les quals, de fet, ja estan més que espantades des de fa temps—, tacons d’agulla, vestits amb lluentons, ungles pintades de color rosa —les de les mans i les dels peus— i totes les meravelles que hom es pugui afigurar: tot més vistós que el carnaval de Rio de Janeiro.

La pregunta que ens fem és molt simple: per què milers de gais (en especial homes, ho repeteixo) d’arreu del continent s’han donat cita a Barcelona per a una celebració com aquesta? ¿No podrien haver-se quedat a les seves respectives ciutats d’origen per manifestar-se, amb carrosses o sense, en comptes de fer tants quilòmetres per terra i aire? Què han trobat a Barcelona que els sedueixi tant?

La resposta és senzilla: hi han trobat el Gaixample —ocasió per a les luxúries més desenfrenades, també legítimes i felices, tot s’ha de dir— i una ciutat que, als darrers anys, s’ha convertit en la plataforma per a l’explosió de les extravagàncies més insòlites: admirar la Sagrada Família, celebrar (el mateix cap de setmana) una demostració d’habilitats completament absurdes damunt d’una taula de skate, una bicicleta o una moto (res a veure amb la dignitat de les victòries de Marc Màrquez, per exemple) o baixar d’un vaixell-creuer per passar un parell d’hores fent compres igualment supèrflues al passeig de Gràcia.

Dues coses se sumen doncs a l’hora de fer un diagnòstic d’aquestes jornades d’exaltació homosexual: el narcisisme extrem dels participants en les caravanes exhibicionistes, i el narcisisme igualment soberg i irreflexiu (sempre ho és) d’una ciutat que ha perdut la identitat de vila menestral que l’havia fet gran, la cortesia, la civilitat que la caracteritzava i, en suma, el desig d’aixoplugar una ciutadania de patent. D’una ciutat com la que és ara Barcelona, és difícil estar-ne orgullós. Quant als gais, costa entendre que es pugui estar orgullós d’una tendència amorosa i sexual que és tan normal —i aquí tan protegida per les lleis— com la tendència heterosexual.