“Sense l’acció dels veïns durant els setanta, Barcelona seria diferent”

Marc Andreu (Barcelona, 1973) és periodista i historiador i un bon coneixedor del moviment veïnal de la ciutat. Aquesta barreja li ha permès elaborar la tesi doctoral Moviment veïnal i transició a Barcelona: la FAVB 1972-1986, que ha obtingut el cum laude i que repassa el paper que van tenir els veïns organitzats de Barcelona durant la Transició, un moment clau per al futur de la ciutat.

Pregunta. Quina és l’aportació més important que han fet els veïns a Barcelona?

Resposta. La lluita del moviment veïnal de Barcelona va ser clau en la construcció de la ciutat democràtica, en el benentès que va aconseguir forjar una hegemonia cultural i política durant els anys setanta que va fer que la ciutat es plantegés amb unes claus força d’esquerres. Després s’aniria descafeïnant, però va aconseguir marcar els inicis del model Barcelona en una clau molt avançada. I això va condicionar molt l’acció dels primers governs democràtics. Sense l’acció al carrer del moviment veïnal durant els anys setanta, la ciutat no seria com la coneixem.

P. Van aconseguir fer dimitir un alcalde i pràcticament li van redactar el programa al seu successor...

R. De fet, en van fer dimitir dos: primer el senyor Porcioles, a qui van cessar després que els veïns de Nou Barris i el Carmel li ocupessin el ple l’any 1973. Amb Franco encara viu, les autoritats es van adonar que tenien un problema i van cessar Porcioles! I després, el 1976 van aconseguir el cessament de l’alcalde Joaquim Viola. La part oposada al moviment veïnal també va aconseguir el cessament d’Enric Masó, perquè considerava que anava massa enllà. La Transició va acabar sent una reforma, no una ruptura, però a Barcelona sí que hi va haver ruptura. I després, a José María Socías li van imposar el programa del moviment associatiu.

“L’esquerra tenia un

P. La FAVB neix el 1972 com a associació de comerciants, però veïns amb idees d’esquerres n’aconsegueixen el control. Com s’ho van fer?

R. El moviment veïnal ja existia, i prové sobretot dels centres socials, sovint lligats a les parròquies, i de les primeres associacions de veïns. El 1972 es va crear la FAVB com a associació bombillaire (de comerciants). En certa manera hi havia una voluntat dels comerciants d’organitzar-se, i a les autoritats ja els anava bé per intentar curtcircuitar aquesta pedra a la sabata que estava apareixent en alguns barris, sobretot obrers. I els veïns, organitzats de manera clandestina, van començar a entrar a la FAVB. En pocs mesos, tot i que eren menys gent, la federació ja era seva perquè treballaven més que els altres.

P. Quin paper va tenir la FAVB quan els alcaldes van anar descafeïnant el seu projecte?

R. No és del tot cert, com s’ha dit sovint, que la constitució de l’Ajuntament buidés les associacions de veïns, almenys a Barcelona. Hi va haver gent, com ara Carles Prieto, que tot i tenir opcions d’anar en llistes amb el PSUC es van quedar a la FAVB i van mantenir la persiana oberta i un esperit crític. La FAVB no ha perdut mai el seu sentit crític, fos qui fos qui estigués al govern.

P. Si no hagués mantingut aquest esperit crític, tindria la força que té ara?

R. És evident que no, i ho expliquen els dirigents veïnals. El poder, en aquest cas el municipal, acaba respectant més les associacions que li canten les veritats i el xiulen durant els pregons de Festa Major, perquè a la vegada sap que tenen capacitat d’interlocució amb els barris quan hi ha problemes. Es pot anar a l’extrem de Can Vies: l’alcalde ha anat a la FAVB i al Centre Social de Sants perquè li traguessin les castanyes del foc, perquè sap que poden gestionar conflictes.

P. A la tesi destaca la importància estatal i internacional de l’associacionisme veïnal de Barcelona...

R. De moviments veïnals n’hi ha a moltes ciutats, però sí que durant els anys setanta era un referent. Durant la Transició, la FAVB va liderar, des de l’ombra a vegades, la coordinació del moviment veïnal estatal. El dia abans de la mort de Franco, a Madrid van denegar la legalització de la Federació d’Associacions de Veïns de Madrid, i ells s’emparaven que aquí ja existia. Mentrestant, a Barcelona, dos dies després de la mort de Franco, Martín Villa es va reunir amb la FAVB per copsar la temperatura de la ciutat en un moment clau. A Barcelona la FAVB no només era legal, sinó que se li reconeixia capacitat d’interlocució amb el governador civil.

P. A la seva tesi sosté que amb la derrota de la socialdemocràcia el 2011 es posa fi al consens urbà forjat durant la Transició...

R. De fet fa temps que s’ha trencat. Josep Ramoneda ja ho va dir en el context del Fòrum 2004, i Manuel Vázquez Montalbán ho situava abans i tot. El 1992 van canviar moltes coses: la ciutat es va deixar de construir pensant en els barris per obeir unes altres claus... Sigui com sigui, es considera que, com a mínim des del 2004, el consens s’ha trencat. Però el trencament políticament s’acaba expressant el 2011, quan els socialistes, que havien governat des del 1979, perden les eleccions. El model Barcelona, que té molt a veure amb l’empenta que li dóna el moviment veïnal, se’l capgira. La ciutat passa de ser model a ser marca.

P. Quins riscos comporta aquesta situació?

R. Si es trenca el consens, el primer risc és que la ciutat vagi a la deriva. I una ciutat sense projecte queda en mans del més fort, que ara per ara és el capital, el turisme descontrolat, els comerciants de la Diagonal i el passeig de Gràcia, que imposen que si a l’Ajuntament hi ha pocs diners, es destinin allà i no als barris... I després el risc que creixin les desigualtats com estan creixent i es generin conflictes socials greus.

P. Can Vies és el reflex del trencament del consens?

R. És el reflex del consens trencat i també del desconeixement de la ciutat que té qui actualment dirigeix la ciutat. Mentre governava, l’esquerra tenia un cert coneixement de la Barcelona popular dels setanta. Tenia antenes. Ara es nota molt que qui mana no té aquestes antenes.