Una espurna de geni gens provisional

No consta dins de la seqüència més mediàticament lluïda del pop fet a València, però cal tornar a dir que Provisions (originalment editat el 1987 per Xiu-Xiu Records), el segon àlbum de Remigi Palmero (Alginet, 1950), és una de les joies indubtables de la intrahistòria de la nostra música popular. Un treball sensacional, ple de llum i melodies rabiosament joioses, que fa unes quantes setmanes ha estat reeditat en format digital per l’editorial valenciana La Casa Calba.

“Va ser una iniciativa de Francesc (Burgos), de La Casa Calba, ja que la idea de tots dos ha estat normalitzar el catàleg, i que els que hi estiguen interessats puguen aconseguir les gravacions”, ens comenta el veteraníssim compositor de la Ribera Alta, figura cabdal d’aquella tríada formada amb Pep Laguarda i Julio Bustamante, que va obrir nous horitzons per al pop amb denominació d’origen local i projecció estatal a la fi dels 70.

Aquest disc va arribar huit anys després del seu enlluernador debut, Humitat relativa (Puput-Zafiro, 1979), i qui sap si, per això mateix, no va poder aprofitar la inèrcia de la bona acollida d’aquell debut. Ell s’estima més traure ferro a la qüestió: “Humitat relativa ha estat valorat amb els anys; quan va aparéixer va obtenir alguna crítica animadora i poc més, i va vendre menys de cinc mil exemplars en una època en què els discos populars en venien centenars de milers”, ens conta.

"No s’ha d’esgotar la gent amb productes excessivament previsibles"

I, a més, arredoneix l’argument amb la raó de qui només es veu en la necessitat d’editar quan realment té alguna cosa a dir, i no quan les expectatives alienes semblen exigir-ho: “La falta de seguida discogràfica no ha estat una desgràcia, més aïna al contrari: massa obra és pitjor que poca, no s’ha d’esgotar la gent amb productes excessivament previsibles”.

El cas és que Provisions reivindicava un sentit del pop heterodox i càlid alhora, en què el caliu del funk i les cadències properes al jazz anaven guanyant protagonisme per damunt del seu tradicional tarannà folk rock. De fet, cançons com “Llavadors” no haurien desentonat al si de la discografia que, precisament en aquell punt, tramaven grups com Radio Futura. Un sentit del pop transversal i essencialment mediterrani que sembla haver envellit d’allò més bé. Amb tot, Palmero pensa que aquesta nova edició esmena algunes carències d’un treball que no considera perfecte: “Aquesta reedició m’agrada més que l’original, dura uns quants minuts menys, hi ha coses canviades de lloc i té més fluïdesa”.

Fa cinc anys, des de l’auster Sense comentaris (La Casa Calba, 2009), que el músic d’Alginet no trau al carrer un nou disc de composicions noves. I sembla que la sequera editora d’aquest entusiasta del ioga i l’espiritualitat oriental fa cara de trencar-se, per fi, i amb més d’un esbós alhora: “Hi ha alguns projectes bastant avançats, un de cançons noves, un altre amb versions de temes ja gravats i un llibre de poemes que ja demana editorial”.

Així que encara tindrem Remigi Palmero per a bona estona, afortunadament.