Primavera silenciosa

En el pla de Vistabella, el blat no ha quallat i l’han segat per, almenys, salvar la palla. És una conseqüència més d’aquests mesos d’intensa sequera: “en tot l’any ha plogut 30 o 40 litres”, em diu un llaurador, “i aixina no hi ha res a fer”. I m’ho explica mentre prepara un camp per plantar-hi “pataques”. “Què haig de fer?”, afegeix resignat, “tinc la llavor a casa i l’haig d’utilitzar. Esperem que ploga una mica”. Els ramaders porten aigua amb cisternes a les basses per als ramats, i els prats estan més secs que mai. Insòlitament agostats. Enguany no hi ha hagut primavera: no hi ha hagut “floració”, no s’ha produït aquell espectacular i sempre majestuós renaixement de la natura. Els prats no són curulls de flors i d’herbatge, com acostumaven a estar-ho en aquestes dates, sinó segats a ras i secs com una pedra. Hem passat de l’hivern a l’estiu, sense cap variació. Les papallones revolen sense tindre molt bé on parar-se, i un grupet de cards, crescut en un marge, provoca una acumulació insòlita d’insectes, una mica adelerats i desesperats. Les fonts estan seques, i a l’Alforí cau un filet d’aigua: la seua bassa està buida i les hortes que en bevien tenen poques esperances de passar l’estiu. Poca verdura hi podran cultivar. Diuen que la font de l’Alforí mai no ha deixat de rajar aigua, però enguany podria ser que no acabara l’estiu. Els masovers del pla de Vistabella hauran de comprar per primera vegada en la seua vida aigua embotellada. Allà on pregunte, tots em diuen el mateix, com de difícil s’està posant tot. Alguns em parlen del canvi climàtic, i és ben possible que aquesta sequera siga l’inici d’una alteració important del nostre clima. I em sobta la resignació amb què admeten l’evidència del drama. Els científics han alertat la població des de fa temps, intentant canviar els hàbits de vida de la gent, esforçant-se per crear un model més sostenible i ecològicament alternatiu. Però amb èxit i ressò escassos, i no sols entre la ciutadania, sinó fins i tot entre les classes intel·lectuals, creadores d’opinió en l’esfera pública, per a les quals la ciència cada vegada és més llunyana dels seus interessos. L’any 1962, Rachel Carson va escriure un llibre titulat Primavera silenciosa (Silent spring), alertant del perill de l’ús indiscriminat del DDT i que, si es continuava així, tot allò produiria l’extinció dels ocells i, en un futur, una “primavera silenciosa”. Veient els prats sense vida de Penyagolosa, he recordat aquest llibre de Carson i el seu valent crit d’alarma, que li va costar la persecució per part de les multinacionals químiques i uns quants anys de patiments intensos. A hores d’ara trobe a faltar un al·legat així, i més a les nostres terres, que si les prediccions es confirmen seran les que més patiran el canvi climàtic. Perquè, en molts sentits, la primavera silenciosa de Rachel Carson ja és ací. I ningú no dóna el crit d’alarma.