El país més independent

En el passat Saló del Còmic de Barcelona el fanzín Arròs negre, que edita i anima Elias Taño des de València, obtenia el premi a la millor edició en aquesta especialitat. Des dels primers senyals de vida fa tres anys amb una coberta del dibuixant Paco Roca, aquesta publicació s’ha instal·lat en un lloc destacat de l’aparador de les publicacions independents. “Allò que diferencia Arròs negre d’altres fanzins són, per descomptat, les meues inquietuds com a editor”, comenta Elias Taño. Una edició semestral i cinc números publicats fins ara és el seu balanç. Com a empremtes distintives, una acurada edició pel que fa al disseny i els continguts, un joc narratiu i visual en cada un dels seus números amb la complicitat dels col·laboradors i des d’una mirada crítica. “He optat per una publicació amb un caràcter polític ben marcat i amb una manera de transmetre reflexions dels autors a través, bàsicament, de la il·lustració, el conte i el còmic”, assenyala Elias Taño.

“València sempre ha estat una terra de conreu per a autors lligats al fanzín a través del vincle que significa el dibuix”, comenta el dissenyador i il·lustrador Andrés Sanchis Giner, responsable d’OFN, un dels blogs imprescindibles per a seguir les convulsions de l’univers gràfic. “La història del fanzín valencià ha passat per diferents etapes, des d’uns primers moments assenyalats per la confecció d’un fanzín mes ‘artesanal’ fins a la realització d’unes edicions maquetades amb l’ajut de l’ordinador. Ara, en els últims anys, hem vist emergir propostes noves i estimulants lligades a la promoció en línia, com Arròs negre, El Fresquito, 100 grados fanzine, Tigre enorme, Están vivos, etc.”, comenta Andrés Sanchis Giner.

Dibuixant i traficant de mercaderies culturals diverses, McDiego va ser el responsable de Ganaderia trashumante, un dels fanzins que distingiren l’edició independent de la dècada dels 90. “La carta de naixement dels fanzins és la inquietud d’allò que podríem dir fans o seguidors de diferents preferències culturals per a transmetre una informació o punts de vista que no eixien en altres mitjans”, apunta McDiego sobre la identitat del fenomen gràfic. “Per a mi, i és la meua opinió, són les úniques publicacions en què els responsables i creadors marquen els límits ètics, morals i de censura. “ I afig: “Només s’evoluciona des de la provocació i el fanzín és la plataforma perfecta per a mostrar allò que s’és capaç de fer”. Dins d’aquest grup de fanzins pioners cal assenyalar Kovalski Fly, una publicació que en el seu moment també seria guardonada en el Saló del Còmic i que aquests dies protagonitza una mostra d’originals a la Biblioteca Pública de València. En el seu índex creatiu figurarien noms com Sento, Manel Gimeno o Gerard Miquel. “El paper del fanzín, tant pel que fa al passat com en l’actualitat, ha estat sempre el mateix: fer de catalitzador de nous talents”, diu Miquel. Al seu parer, són “creadors que s’expressen amb total llibertat i, per descomptat, amb molt d’enginy, sobretot a l’hora de rebaixar despeses, una mica, si vols, com feia Roger Corman amb les seues pel·lícules de sèrie B o Z”, comenta Gerard Miquel com a propietats del producte gràfic.

“Sense el fanzín segurament no podríem parlar d’una sèrie d’autors de primera línia que han eixit d’aquest tipus de publicacions”, indica l’editor Paco Camarasa. “El fanzín —continua Camarasa— significa creativitat, gosadia i pura llibertat”. Des de la seua editorial, Edicions de Ponent, Camarasa treballa infatigablement per la divulgació dels nous corrents de la narrativa gràfica. “Hui el fanzín —diu Camarasa— com a mitjà de comunicació té un paper fonamental, perquè és el reflex social i cultural del moment, hi ha una llibertat creativa absoluta per als autors que el creen. S’aparta dels convencionalismes propis de la professionalitat i els permet anar més enllà d’una publicació segons l’ús”.

“Des dels quinze anys sóc autor de publicacions autoeditades”, diu Vicente Ferrer, director de l’editorial Media Vaca. “ Considere —continua Ferrer— que m’he convertit en editor gràcies a allò que he aprés en aquestes publicacions que escrivia, dibuixava, fotocopiava, col·leccionava, grapava i venia personalment”. Com altres protagonistes, Ferrer remarca el paper del fanzín com a punt de trobada. “Vaig descobrir que el meu interés no era tan sols produir un artefacte, quasi sempre amb mitjans molt precaris, sinó també poder trobar-me amb altres persones que tenien les mateixes inquietuds i col·laborar amb elles”. “Fer fanzins podia ser una cosa molt divertida, però encara era més gratificant compartir-los i fer-los en complicitat”, recorda Ferrer.

“El fet de viure al marge de la indústria i dels designis mercantils de la resta d’obres impreses és la clau del fanzín”, diu Elias Taño. “La independència de l’autor editor de fanzins —assenyala Taño— rau en el fet que no és un mitjà de comunicació en si mateix, sinó un mitjà d’expressió, a què s’ha de suposar tota la subjectivitat i la mala llet que es considere”. “Allò que no podria obtenir en una editorial convencional l’autor ho reflecteix d’una manera arriscada en el fanzín”, diu Camarasa. “El fanzín comporta aquesta diguem-ne marginalitat que no és altra cosa que un reflex d’una curiositat o un rebuig d’allò que s’anomena ‘políticament correcte’; si no fos així, no parlaríem d’un fanzín”, diu Andrés Sanchis Giner. I Elias Taño afig: “ és un vehicle més visceral, més directe, amb un llenguatge antipolíticament correcte”.

Tenderete, el mercat de l’edició independent

Aquest pròxim cap de setmana Tenderete, el festival de l’autoedició gràfica i sonora, torna a reunir a València creadors, editors, activistes gràfics de tot l’Estat i alguns convidats internacionals. El festival arriba a la huitena edició i entre els seus animadors hi ha el dibuixant Martín López, creador d’Ediciones Valientes, una de les plataformes de l’edició independent. “Cal explicar, i per això és molt important que la gent ho sàpia, que un projecte com Tenderete no es fa sol, sinó que, com els fanzins, suposa la unió de molts caps, braços i cames”, diu Martín López. Per a Elias Taño “aquest tipus de projectes, igual que altres que sorgeixen a hores d’ara, dinamitza el món del fanzín proposant nous recursos, nous llenguatges, i ens permet experimentar sense haver de demostrar res a ningú”.

“L’escena valenciana —assenyala Taño— reuneix tres qualitats excel·lents per a l’autoedició: hi ha tradició de dibuix, hi ha tradició d’arts gràfiques i som una ciutat de províncies, la qual cosa ens permet fer coses sense molts complexos”. “I, per descomptat, també ajuda el fet de viure en el desert cultural al qual ens han abocat les institucions; és per això que resulta molt estimulant que aquesta cultura diguem-ne submergida estiga més present aquests dies”, apunta Taño. Per a Vicente Ferrer “en un lloc com València, sense una indústria editorial potent i sense un vertader mercat per als productes culturals, els fanzins o petites publicacions tenen una significació diferent d’allò que es pot observar en altres ciutats i països, on la transició entre gran i petit, entre allò amateur i allò professional, sembla un camí natural”.

“Avui, com ahir, el fanzín és el mitjà per excel·lència per a una comunicació lliure i directa, amb la gent i entre la gent”, diu Martín López. “Potser la seua funció com a plataforma de comunicació personal i immediata ha estat substituïda d’alguna manera pels blogs, que han sabut adaptar aquest contingut a Internet, però dins del món gràfic encara queda molt de camp per experimentar”, indica López. “Internet ha ajudat a ser un altaveu per als més petits, perquè els ha donat veu, de manera que han pogut arribar a tot el món”, diu Andrés Sanchis Giner. “Però encara que hi ha camins nous, també hi ha, d’altra banda, una certa nostàlgia pels fanzins de fotocòpies i grapes, que ha fet que apareguen de nou”, apunta Sanchis. Per a Elias Taño, “Internet, com a mitjà de comunicació, ha fet visible el fanzín i això s’ha tornat en favor de l’escena independent, i probablement en contra de la indústria que intensa salvar un vaixell que fa anys que s’esfondra”.

“El fanzín continua sent un banc de proves per al dibuixant, però en el sentit d’investigació creativa, de llibertat per a buscar noves formes i mirades”, resumeix l’editor Paco Camarasa. “Els fanzins són i seran una via d’obertura a noves tendències i pensaments de qualsevol que tinga la necessitat de transmetre, contar o, senzillament, cridar una història”, diu Andrés Sanchis Giner. “Encara que és perillós generalitzar —comenta Vicente Ferrer—, diria que aquestes publicacions són quasi sempre més interessants que les produccions que circulen en el mercat comercial, i els seus promotors, gent més creativa que molts professionals del ‘sector editorial’”.

“Em sembla que l’edició independent s’ha ocupat de demostrar que el model editorial convencional ha quedat obsolet, i no, com es vaticinava per càstig diví de les xarxes 2.0 i Internet, com a vehicle de l’expressió més submergida, de propostes estètiques i discursos que van a contracorrent d’allò que se suposa ‘correcte’ per al mercat”, assenyala Elias Taño. “Per a mi, el fanzín és una manera d’entendre la vida. També em fa repensar constantment el perquè i el com del mateix llenguatge de dibuixar”, conclou Martín López.

Tenderete 8. Festival d’autoedició gràfica i sonora. La Llimera. C/ Pérez Escrich, 13. València. Dissabte 14 i diumenge 15 de juny.