De museus i d'altres perles culturals

El que està a punt d’esdevenir en l’IVAM és el corol·lari a l’erràtica política cultural que ha practicat la Generalitat i els seus satèl·lits (Bancaixa, per exemple, mentre durà) pertot arreu des del llunyà 1995. Allò d’això ho pague jo –amb els diners dels contribuents o, en el seu defecte, dels impositors, clar està- ha estat la tònica d’una acció paral·lela a d’altres formes d’actuar en totes aquelles àrees que són de la seua competència o incumbència. No hi ha model, es tracta més bé d’una inèrcia de fets consumats en mans d’autèntics babaus mancats de seny i obedients que, encarnats pels consellers i conselleres de mig pèl que han passat pel despatx de l’avinguda de Campanar en aquests darrers anys, ens ha conduït al no res directament en cedir davant dels interessos dels veritables peixos grossos per tots coneguts i l’assessorament dels salva pàtries semiocults de sempre, eixos que naveguen a favor de vent governe qui governe en temps de bonança o de crisi, i que també ens són ben familiars a força de patir-los des de finals de la dictadura.

Ara repunta en l’opinió pública el museu d’art modern per allò de l’elecció de qui el dirigirà mentre agonitza el partit que, decididament, ha contribuït a enfonsar-lo a força de desprestigiar-lo i corrompre’l de dalt a baix. Però no és menys cert que la situació en què es troba l’altre museu capitalí de referència, el de Belles Arts, no és millor ni de lluny encara que no haja suscitat tanta devoció vindicativa pels nostres galeristes i crítics d’art. Una institució, aquesta, gestionada a dit per una senyora en l’ull de l’huracà que també fou directora de Patrimoni Cultural en la conselleria de referència, que no alça el vol des de fa un quart de segle. Espai de primer ordre artístic estatal que tampoc, que sapiguem, ha cohesionat una opinió crítica unànime entre els historiadors de l’art i els artistes de la terreta.

Si toquem altres pals mestres de l’acció cultural de les nostres autoritats en temps passats, però encara recents, trobarem el mateix escenari luctuós amb les seues víctimes propiciatòries: el monestir de Santa Maria de Valldigna, la volta de la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats, la volta de l’altar major de la Seu, la cartoixa d’Ara Christi, la “Visión de España” sorollista... Al capdavall, el seguici que ha acompanyat l’esbiaixada cultural que suposà la desfeta del teatre romà de Sagunt, de la qual ni els saguntins se’n recorden a hores d’ara, per cert. I mira que donà que parlar.

Molt em tem, com ja ho han fet altres experts en la matèria, que la qüestió de l’IVAM no s’arreglarà amb determinat gestor per molta transparència que se li vulga donar al procés. Ja és tard i tampoc ens ho podem creure després de tot el que ha esdevingut últimament. També som escèptics pel que fa a la dubtosa idoneïtat de la directora del Sant Pius V, i tot no canvia amb l’obertura d’un procés semblant impulsat per un govern catatònic i segrestat pel resultat nefast de les seues sonades malifetes. El veritable problema és de fons, no només de formes a aquestes altures, un pòsit en què, com deia, determinats gurus de la cultureta casolana amb ínfules de grandesa fàtua campen pels seus respectes amb l’aquiescència d’uns (el poder establert panxacontent) i el silenci còmplice d’altres (no pocs dels especialistes en la matèria que deixen fer). De l’opinió pública, o societat civil, millor no dir res. La hi ha de veres o és la que fa uns mesos fou convocada d’urgència en “Veles e Vents” pel MH? Menuda cerimònia de la confusió.