Nacho Vegas, el pamflet poètic

"No crec que el meu darrer disc sigui més social que els anteriors, de vegades penso que la gent i els periodistes volen trobar missatges polítics que donin resposta a la situació que vivim, però jo sempre he cregut que tota la música té una funció social”. Ho diu l’asturià Nacho Vegas (Gijón, 1974), que aquesta nit presenta, en el marc del 25è Guitar Festival a la sala Barts de Barcelona, Resituación, on no eludeix un compromís artístic i social ja vinculat amb la seva pertinença a la Fundación Robo (projecte musical al voltant de la cançó popular). “A l’època de l’indie la funció social de la música tenia a veure amb mirar cap a una altra banda, i mirar cap a una altra banda és també una forma de posicionar-se”, afirma. Amb cançons obertament crítiques amb la distribució del poder i dels recursos, Nacho dóna protagonisme a diversos acomiadats amb nom i cognom al clip de Polvorado, on entre d’altres coses diu: “Polvo somos, lo sabemos, y en pólvora nos convertiremos”...

“Crec que el concepte pamfletari està massa desprestigiat i que dins del pamflet existeix poesia, crec que han existit excel·lents artistes que tenien una mirada neta i que no amagaven les paraules, com per exemple Phil Ochs”, argumenta Vegas per defensar que les lletres també poden ser explícites sense perdre valor estètic pel camí.

Però la voluntat de claredat no fa pensar al compositor i intèrpret que ell estigui indicant com s’ha de pensar. “Res més lluny de la meva intenció”, precisa Vegas, “cadascú pot pensar el que vulgui i jo no indicaré a ningú com fer-ho, però cadascú té el seu propi compromís amb allò que l’envolta, i el meu és, entre d’altres, aquest: explicar el que penso i com em posiciono”. Per al músic asturià, aquest compromís no està només vinculat amb les lletres, sinó també amb “com es funciona al món artístic, com estructures la teva carrera, com edites discos...”. De fet, al seu disc apareix un cor del Patio Maravillas, un espai ocupat de Madrid, i Vegas fa seva una de les frases de la lluita d’aquest espai: “Nos quieren en soledad, nos tendrán en común”. Va ser en compondre aquesta peça, Runrún, quan va veure el to del seu disc: “Fins llavors anava component i, com sempre, no és fins un moment determinat que t’adones que les cançons tenen alguna cosa en comú”. Quantes peces d’aquest disc entren al repertori d’avui? “Cada dia fem un programa diferent; a Madrid he fet gairebé el disc sencer, però no sempre és així”. La marxa de l’anterior concert, l’estat d’ànim o l’actitud del públic determinen els canvis que experimenta el programa. Però, possiblement, una de les peces que no faltarà és Rapaza de San Antolín, dedicada a la cantant Lorena Álvarez: “M’interessa com actualitza la cançó tradicional en temes i formes”, assegura.