Pur segle XIX

Tot i que se’ns ha repetit que el resultat d’aquestes eleccions europees serà decisiu per a la consolidació democràtica i fins i tot per a l’operativitat de la Unió Europea, el que la campanya electoral que hem viscut ha tornat a posar de manifest és la incapacitat –tant dels polítics, com dels mitjans, com, probablement, dels mateixos electors- d’entendre aquesta mena de comicis de cap altra manera que no siga la local. Europa serà el que haja de ser –i alabat siga Déu-, perquè el que sembla importar-nos de veres és si el candidat del PP serà més votat o no que la del PSOE, i, a Catalunya, si serà Esquerra Republicana, en comptes de CiU, qui s’endurà el gat a l’aigua o quina serà la pujada del molt autoconvençut i displicent candidat de Ciutadans. Tot, d’altra banda, esguitat d’anècdotes d’estricte consum intern, com la monumental esvarada masclista de l’incomparable Cañete, personatge d’una superioritat intel·lectual tan cridanera que fa bé d’esforçar-se per no ser abusiu. L’anècdota, sens dubte, no és més que un reflex, però diu més de la mentalitat profunda del personal que governa aquest país que mil monografies sociològiques. Pareix una vinyeta extreta de la Vetusta de Clarín. Són gent del segle XIX assessorada per agències de marketing postmodernes i, és clar, els curtcircuits resultants són memorables.

Aquests dies, a Catalunya, el que ha fet córrer més tinta i ha disparat més alarmes és un altre anunci polític que tampoc té res a veure –almenys directament- amb les eleccions europees. Em referesc al decret, que el govern de l’Estat té previst firmar aquest mateix divendres, que regularà l’espai radioelèctric i que reduirà els canals multiplex disponibles per les televisions públiques, que passaran de dos a un. Com a conseqüència d’això, segons el portaveu del govern català, Francesc Homs, TV3 haurà de renunciar a algun dels canals que ara té en funcionament i també a l’alta definició, amb la pèrdua de competivitat que això comportarà en l’immediat futur. A més, caldrà oblidar-se definitivament de rebre possibles emissions futures del País Valencià i de les Balears.

Com escrivia, amb més raó que un sant, Sebastià Alzamora en una columna de dimarts passat, si tantes ganes tenen de reordenar l’espai audiovisual hispànic, podrien suprimir un grapat de canals dedicats a la teletenda i el tarot, que n’hi ha més que de sobra, en comptes de jivaritzar les ja prou maltractades televisions públiques, que són les úniques que haurien de tindre l’obligació constitutiva de servir els ciutadans. Però no és el cas. El fet és que el PP sempre ha demostrat una profunda animadversió contra les televisions públiques, i en especial contra les autonòmiques, fins i tot quan les controlen ells, com els valencians sabem molt bé, però molt més encara quan no ho fan. Entre els motius d’aquesta mania, n’hi ha d’essencials. La seua idea d’Espanya és d’una coherència tan monolítica que definir-la com a centralista o jacobina encara és dir-ne massa poc. Qui mana –que són ells- és qui té dret a parlar, i la resta és confusió i algaravia de taifes. Les televions autonòmiques són instruments útils en un tipus d’estat –descentralitzat de veres- que està a les antípodes del que ells propugnen. Però també hi ha motius històrics. El PP no oblidarà fàcilment que les televisions autonòmiques que ells no controlaven van ser les que posaren en evidència més de pressa el discurs oficial sobre l’atemptat d’Atocha, que reiterava ad nauseam la llavors molt servicial Televisión Española d’Urdazi. El contrast va ser massa sagnant. I és possible que no haver pogut callar les televisions indòcils els costara llavors unes eleccions. No volen que els torne a passar.

El fet és que TV3 té èxit: és la televisió més vista a Catalunya amb diferència

Pel que sembla, el PP ha anat covant amb el temps un rancor particularment acrimoniós contra la televisió autonòmica catalana, TV3. A aquestes alçades, ja descompta que no la governarà mai, i la troba massa desafecta. L’acusa de parcialitat informativa i de propagar amb excessiva eficàcia la nociva ideologia del nacionalisme local. Ara bé, si les televisions foren tan eficaces a l’hora de configurar l’opinió pública, amb la quantitat de cadenes que hi ha i amb les tendències predominants en elles, caldria esperar que la majoria dels ciutadans de Catalunya tingueren la visió del món d’un tertulià de Telecinco. És una hipòtesi que voldria descartar. Per un altre costat, és probable que TV3 no siga un model perfecte d’imparcialitat, perquè tant entre els que la fan com entre els que la veuen predomina una manera de pensar que queda molt lluny de l’abusiva superioritat intel·lectual que honora el PP espanyol. Amb tot, a pesar de les tensions –i les obsessions- que el debat sobiranista està fent aflorar, encara és una televisió més oberta, més contradictòria i per això més decent que cap de les que gestiona el PP a colp de decret. Cert que ser més decent que això tampoc és tan difícil.

El fet és que TV3 té èxit: és la televisió més vista a Catalunya amb diferència. Té públic i té publicitat, i ha aconseguit digerir unes retallades pressupostàries greus sense pèrdues apreciables ni de qualitat ni d’audiència. TV3 és una empresa pública que reuneix tots els ingredients que els actuals governants de l’estat troben intolerables. Funciona bé, té futur, no poden controlar-la i la senten hostil. Si no poden ofegar-la econòmicament, almenys li tallaran les ales per decret. Vist així, es podria dir que el que els passa amb TV3 és una mica el que els passa amb Catalunya: és una constant pedra en la sabata que, com les senyores respondones, els irrita i els obliga a mostrar-se tal com són en realitat. Pur segle XIX. A callar, doncs.