Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra

Esperar un miracle

En el nostre interior hi ha la noció d’un judici final

Es pot ser creient o no ser-ho, però aquesta novel·la, El dia del judici, ens diu que en el nostre interior hi ha la noció d’un judici final, d’un procés en què algú calibrarà els nostres actes. Si d’aquest judici no se’n sap l’existència, si hi ha algú que hi dóna l’esquena, com els habitants de Nuoro, a l’illa de Sardenya, llavors és feina del novel·lista establir aquest judici.

I això és el que fa Salvatore Satta (Nuoro, 1902 - Roma, 1975), autor descobert cap als anys setanta pel prestigiós editor italià Roberto Calasso. Conegut per una minoria, Satta gairebé només va escriure textos jurídics. La precisió d’aquest llenguatge és al fons d’una novel·la que evita els accents forts: la sàtira, la llàgrima o l’elegia; l’acció és mínima, i tampoc no hi ha diàleg; l’escriptura, de traç segur i elegant, magmàtica en el salt d’un tipus a un altre, d’una digressió a una altra, cristal·litza en una ironia tènue, en un judici mesurat i benigne.

Nuoro, poble de pastors principalment, és refractari al progrés, i sembla suspès en un instant etern. Satta coneix la responsabilitat de ser el dipositari de la vida d’aquesta gent, i Don Sebastiano, el seu sòsia, n’és el personatge cabdal. La vila gira al voltant d’aquest notari que dóna acta solemne de tots els acords. Casat amb Vincenza (dona illetrada i per això tota amor, ens diu el narrador), té set fills, que emprendran l’aventura d’estudiar i marxar del poble. Però a Nuoro s’hi queda el boig Fileddu, sempre ajagut a la plaça com un llangardaix; el mestre Mossa, pitof i reaccionari; Ludovico, el jove més inconformista; el doctor Ganga, per a qui el judici final podria ser gairebé una diversió enmig del pas regular dels dies.

EL DIA DEL JUDICI

EL DIA DEL JUDICI

Salvatore Satta

Días contados

380 pàgines. 22 euros

Al costat de Nuoro, que té 7.501 habitants, ciutats de províncies com la Vetusta de Clarín o el Vilaniu d’Oller semblen un prodigi de contacte amb el món, i fins i tot el Nuoro que va reflectir Grazia Deledda, nuoresa i premi Nobel el 1926. I és que l’isolament del món rural, i la sonsònia que comporta, és el que ens brinda aquesta novel·la sense trama evident, la qual abraça les dues darreres dècades del segle XIX fins a la Gran Guerra, fet bèl·lic que queda massa lluny de Nuoro perquè sigui real. Quan arriba la llum elèctrica, els nuoresos creen el costum de sortir a la nit al carrer i mirar els fanals del poble més proper, on encara no hi ha aquest avenç empipador.

Aquí tothom és un ateu involuntari; la meitat dels homes són alcohòlics, i maten els dies a les cases o al cafè o a l’hort. Hi ha molts odis soterrats, però cap no es fa públic. La vida de les dones no compta gens, però és un poble de sang gastada, de manera que no hi ha la víscera d’altres zones del sud d’Itàlia o de la mateixa illa de Sardenya. L’aire fantasmal d’aquest lloc, ple de terra aspra, recorda el Comala, de Rulfo. “Llibre dels morts i per als morts”, l’anomena George Steiner, autor del pròleg.

Publicat el 1977, El dia del judici es va traduir al català fa 25 anys. Ara, revisada, la traducció arriba de nou amb la bona prosa de Carme Arenas, gran traductora de l’italià, i amb el bonus d’un epíleg de Félix de Azúa per a un llibre on hi ha l’espera d’un miracle, però en què al final només queda el judici, encara que sigui pietós, cosa que ens alleuja. I ens satisfà literàriament. El narrador insisteix que és una bagatel·la provar de contar la vida dels nuoresos. I el mateix Satta va dir que si, passat un any de morir, a ningú li havia vagat de destruir el manuscrit, era apte per donar-se a impremta. Vet-lo aquí.