“La música és com una dona gelosa, vol estar sempre amb tu”

A Ramon Gener (Barcelona, en un any “indeterminat” —el presentador del programa televisiu Òpera en texans es vol guardar l’edat) l’èxit del seu llibre Si Beethoven pogués escoltar-me (Ara llibres), que el va portar al segon lloc en el rànquing de Sant Jordi de no-ficció, l’ha agafat embarcat en un projecte nou. És el programa This is opera —“nom provisional”, aclareix—, que s’emetrà per la Primera de TVE i en altres països europeus. Els primers capítols es veuran després de l’estiu. Una gran pissarra al seu despatx dóna pistes de per on s’està rodant: Espanya, Itàlia, França, Alemanya i els Estats Units.

Pregunta. Quin tipus de programa serà, tan peculiar com per explicar què eren els castrati amb una imatge de la castració d’un cavall [això passava en un impactant capítol d’Òpera en texans]?

Resposta. Explicaré l’òpera com ho faig jo. Es tracta d’una coproducció internacional i em van venir a buscar... suposo que perquè els agrada la meva manera d’abordar la música, l’òpera. El programa s’emetrà en castellà i anglès i tindrà una periodicitat setmanal.

P. Sorprès per l’èxit del llibre?

R. No hi pensava quan el vaig escriure. El vaig fer perquè tenia ganes de fer-lo. Si ha agradat, doncs perfecte.

P. Diuen que Òpera en texans era útil per acostar l’òpera a la gent...

R. Això seria pretensiós. El que jo plantejo és explicar el que a mi m’agrada: l’òpera. Això sí, molt visceralment i sense complexos.

P. Treure l’òpera del teatre i portar-la al carrer, diu al llibre. Doncs està més aviat tancada i a preus no precisament populars.

R. L’òpera està pensada per a la gent. Així va néixer el 1597 a Florència i avui dia encara existeix. Estic convençut que l’any 3000 seguirà existint. El que passa és que els teatres d’òpera han desvirtuat aquells orígens fins al punt de convertir-la en una altra cosa.

P. Té remei?

R. No ho sé. És una pregunta que em fan sovint, i no sé què contestar. Tampoc sé dir com s’ha d’estudiar música.

P. Com veu el Liceu?

R. Doncs com tot, en crisi. No és aliè a tot el que passa avui dia en totes les empreses i en la cultura. Però el Liceu és a la Rambla... Jo crec que, malgrat tot, ni el Liceu ni l’òpera deixaran d’existir.

P. Si espontàniament es fa una llista de deu grans compositors, els alemanys són majoria. Hi deu tenir alguna cosa a veure el fet que a Alemanya la música és part de l’educació. Però a Espanya s’estudia anul·lar l’assignatura a primària. Què n’opina?

R. No ho sé. A Alemanya hi ha 17 länder i en alguns la música és obligatòria i en d’altres no. A Suècia també ensenyen música i no hi ha grans compositors. Te’n poden ensenyar, però si no tens la música a dins... Pots saber què són una negra i una corxera, seria com el més elemental en les matemàtiques. Però aquestes nocions no et serviran de res per entendre la Simfonia número 9 de Beethoven. D’altra banda, quan algú escolta Bruce Springsteen ho fa igual si sap música o no. Fa dues setmanes vaig acompanyar una senyora de 80 anys a comprar un piano. Mai no havia estudiat música i això no ha estat problema perquè ara estigui encantada amb el do, re, mi, fa, sol. A mi em sembla fantàstic.

P. Llavors, l’educació musical no importa?

R. No tinc la resposta. Suposo que s’ha d’ensenyar, però no per això tindrem millors músics. A més, estudiar música és molt difícil, has de treballar, treballar i treballar. La música és com una dona gelosa, vol estar amb tu sempre, i si la deixes un moment t’abandona i et renya. No la pots deixar ni un moment.

P. Vostè la va deixar dues vegades. Una de nen, quan va tancar la tapa del piano. I l’altra d’adult, quan va decidir que abandonava la seva carrera com a baríton.

R. De petit no m’agradava l’ensenyament musical perquè no estava preparat. La música requereix molt sacrifici. Després m’hi vaig reconciliar, va ser quan vaig estudiar cant amb Victòria dels Àngels. Tothom deia que jo era una màquina, que era genial... T’ho creus, surts al món [va fer una prova a Alemanya i el van rebutjar] i després t’adones que no estàs preparat. Malgrat el desencís inicial, vaig seguir formant-me. I vaig cantar com a professional, però em vaig adonar que no era el que jo esperava.

“Si Beethoven em

P. Que no podia ser el baríton en l’òpera com Messi al futbol?

R. Sí. Quan faig una cosa m’agrada ser... el millor. Em vaig posar a estudiar i a treballar amb aquesta idea. Hi hauria donat la vida, llavors. Bé, i la seguiria donant. Cantar és molt bonic, però ser cantant és horrorós. És estressant, molt exigent. Assajar, assajar, funció, viatjar. Més funcions, no fallar en cap perquè el públic de la tercera té el mateix dret que el de la primera que no cometis cap error. El fet preciós de cantar es mercantilitza i es professionalitza. Llavors necessites tenir el caràcter per a això i jo no el tinc.

P. Com va sorgir Òpera en texans.

R. Casualitat. Quan em vaig reconciliar amb la música una altra vegada donant xerrades —en dos restaurants— perquè la gent em deia que explicava bé la música, en una d’elles una persona em va proposar fer el mateix a la tele. Jo crec que va sortir bé perquè m’agrada compartir la música, el que jo sento, amb la gent. Per a mi, la música és la transmissora de sentiments, d’emocions. No es pot engabiar, es tracta d’una relació hiperpersonal. Com deia Beethoven, la música és una font de revelació, més gran que qualsevol coneixement.

P. Beethoven o Wagner? Com es defineix?

R. Jo sóc de tots... Però Beethoven és la persona que m’ha ensenyat més a la vida, amb respecte cap als meus pares, és clar. Però Beethoven —un músic genial que va ser capaç de compondre obres com la Cinquena i la Novena simfonies després de quedar sord— és com una muntanya. M’ho ha ensenyat tot. Wagner, per a mi, va ser una altra cosa. Per descomptat, va representar la revolució per a un públic d’òpera fins llavors acostumat a la italiana. Wagner —el compositor que va fer apagar els llums a les representacions i va alterar la disposició de les sales per evitar distraccions— va fer pensar en la música, i tot això casava molt amb Catalunya. Per això va despertar passions.

P. El títol del llibre, Si Beethoven pogués escoltar-me, sona a una reflexió no acabada. Com acabaria la frase?

R. Bé... Quan em mori i em trobi en algun lloc Beethoven, si ell em diu que ho he fet malament, que no la vaig encertar amb la música... llavors em moriré de veritat. Però si quan me’l trobi em diu que sí, que ho vaig fer bé... llavors em moriré a gust.