La modesta taula de Prat de la Riba

La taula és d’origen francès, estil Lluís Felip d’Orleans, de fusta fosca, però ben senzilla. Sembla estrany que des d’un lloc tan humil Enric Prat de la Riba fes tanta feina i deixés Catalunya encarrilada per arribar al seu punt àlgid. En principi, el moble és l’original del despatx del primer president de la Mancomunitat i és —juntament amb un gran retrat d’ell, una edició original de la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra de 1918 i altre mobiliari de despatx de l’època— l’epicentre de l’homeopàtica però endreçada i sucosíssima mostra La Mancomunitat de Catalunya, 1914-1925, que la Diputació de Barcelona té al vestíbul de la seva seu.

La mà de l’historiador Albert Balcells remenant i fent troballes en els arxius de l’antiga institució es deixa veure tant en l’exposició com en el llibre resultant. Per exemple, els dos mapes de comunicacions telefòniques, un de raquític de 1917 i un que ja sembla una teranyina, de 1922. Entremig destaca el fet que Prat de la Riba destinà un dels vuit membres del seu consell permanent a la cartera exclusiva de Telèfons, així com el 36% del seu pressupost ordinari i el 57% de l’emprèstit de 60 milions de pessetes que es va començar a emetre el 1920, amb els títols tan bellament i noucentistament il·lustrats i que llueixen a la sala. Així, dels 1.087 municipis que hi havia a Catalunya el 1914, només 38 tenien telèfon, però en poc temps en gaudirien 400 pobles, amb la seva centraleta (el 1923, Balaguer tindria la primera automàtica de tot Espanya), i s’acabarien instal·lant 5.950 quilòmetres de línia.

És que la cosa estava magra. “En la comarca Bergadana s’està patint un servey detestable de ferrocarils, de tal manera, que per recorrer cent kilometres s’està 8, 15 i fins 23 dies. Aixó fa impossible la vida industrial...”, escriu el propietari de la Colònia Vidal a Puig-reig, Ignacio Vidal, en una missiva —exposada— que el 24 de juny de 1920 adreça a Francesc Cambó perquè “se serveixi exercir son valiment prop dels elements que dirigeixen la Mancomunitat...”.

Sí, hi havia molta feina per fer. I de la més diversa i potser inversemblant: la guerra contra les mosques —“per higiene, per estètica, per comoditat, per dignitat”—; concursos per a la millora de la raça bovina suïssa i de la raça aranesa; de tractors i maquinària agrícola; commemoracions del tercer centenari de Molière... Cartells originals de les campanyes, un darrere d’altre, constaten a la mostra la tasca ingent. Hi ha fotografies del llançament d’un globus sonda el 1916; o una altra amb nens de la Casa Provincial de la Caritat fent gimnàstica a la platja de la Barceloneta, entre 1920 i 1925; una tercera on dos operaris posen una instal·lació meteorògrafa a les ales d’un avió; una quarta immortalitzant els alumnes d’un curset de viticultura i etnologia, gairebé al davant del cartell que explica i promociona el llançament de l’Escola Superior de Bibliotecàries, “amb els estudis més escaients per a la superior cultura femenina i la seva professió”, que és “una de les més nobles ocupacions a què pot consagrar-se una senyoreta”, afirma amb el català ja normalitzat per Pompeu Fabra, visible uns plafons enllà.

“Que no hi hagi ni un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de la policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”, es posava com a fita Prat de la Riba en el discurs de presa de possessió el 13 d’abril de 1914. I amb els anys, acabada la Gran Guerra, i veient la independència de Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria i (després Irlanda), hi havia la il·lusió d’aquesta via...

Una exposició petita, de poc pressupost segurament, però eficaç. Com la Mancomunitat mateixa, doncs.