Estopa al màxim

Tot els èxits són explicables... quan ja han tingut lloc. Als darrers anys, el d’Estopa ha estat un dels més importants, no tant per la seva sobtada irrupció l’any 1999, sinó per la seva capacitat per mantenir-se sobre l’onada de la popularitat sense trair ni el seu missatge de carrer, ni la seva música, ni, encara menys, la seva personalitat de xavals de barri. Després de 15 anys de carrera, el duo dels germans Muñoz afronta una mena de refundació, ja que tornen al format que els va veure néixer, l’acústic, “ho fem perquè ens venia de gust”, explica afablement el David, el germà gran.

El moment és una mica estrany, ja que acaben de gravar per al mercat llatinoamericà un disc molt instrumentat on repassen el seu repertori en companyia de vents i corda. Ara, fent una pirueta, compareixen en concert en format nu, dues veus i dues guitarres: “És una responsabilitat molt gran”, reconeix el David, “ja que quan toques no amb orquestra sinó amb banda, la mirada del públic es pot repartir. A més a més, tenim els solos dels instrumentistes per vestir-nos una mica més. Ara, en aquests concerts que farem per tot Espanya, estem el Jose i jo sols, concentrant totes les mirades i amb la pressió de fer-ho bé, amb la sensació que no ens podem equivocar massa”, diu. La qüestió és que aquesta mena de retorn al passat, quan els germans Muñoz feien cançons en acústic que defensaven en concursos, no és, per al David, una versió minimalista del projecte: “És més aviat al contrari”, assegura, “no es veurà Estopa al mínim, sinó Estopa al màxim. De fet, no podem ser més Estopa”.

Tot reconeixent que els concerts que han ofert fins al moment “ens han fet sentir-nos gairebé més còmodes amb aquest format que amb altres, tot i que jo he d’agafar la guitarra, cosa que normalment no faig”, el David promet moltes sorpreses als concerts: “Tu escriu que interactuarem molt amb el públic, que hi haurà moltes sorpreses, que començarem amb peces melòdiques per anar ficant el públic —part del qual crec que s’estrenarà en un concert en teatre—, en la màgia del recinte, i que de mica en mica anirem apujant el ritme”. Molt bé. Escrit. Què més? Per exemple, feu cançons de tots els vostres discos? “Ostres, no ho he mirat... però crec que sí. El que sí que sé és que toquem algunes cançons que feia molt de temps que no tocàvem”. Llavors haurà calgut fer assaigs, no? “Assajar?, el meu germà i jo? Mai, no ens surt. Nosaltres fem assaigs amb banda, però amb el meu germà en tot cas toquem, i ja està”.

Ara que amb la seva normalitat han aconseguit convertir-se en celebritats, és el moment d’interessar-se per si el món de l’espectacle és per dins com ells l’imaginaven des de fora: “De cap manera”, respon ràpid el David, “crèiem que la gent estava tocada del bolet i resulta que en general són persones molt normals, com a mínim amb nosaltres”. I, ja acabant, una de les feines de les celebritats és tenir opinió sobre tots els temes d’actualitat. No es tracta tant de saber que opinen del sobiranisme, tema del qual ja estan una mica farts de ser preguntats, com si aquest tema està present en la relació amb els fans de la resta del país. “Gens”, diu el David, “és un tema que no surt mai. Ara, el que sí que resulta graciós és que molta gent de fora, que no coneix Catalunya, ens explica la nostra realitat com si fossin ells, i no nosaltres, els que viuen aquí”.