Up & Down

Any 1966, passatge de la Concepció, entre la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia, saló de Rosser (nom comercial de la modista d’alta costura Roser Pujol). Diverses models amb un cartonet numerat a la mà desfilen per l’estança, d’una banda a l’altra, inexpressives, amb abrics de lamé i renard que es treuen mecànicament i pengen al braç mentre clouen el recorregut marcant mitges llunes amb el tors sortint per on han entrat. Assegudes en butaques baixes, un munt de senyores observen la cerimònia amb serietat extrema, i de tant en tant s’apunten algun número. Enmig de tot plegat, una noia jove amb aspecte de xicotot fa fotos de l’escena; és filla d’un enginyer de l’Eixample i té un tiet torero, boxejador i ciclista; respon al nom de Colita. No és el seu escenari habitual; de fet, no hi tornarà més, potser és un encàrrec rutinari que li han passat els seus amics i mestres Oriol Maspons o Xavier Miserachs, que toquen moda de tant en tant; ella prefereix les botigues desmanegades del barri Xino, els carrers anònims i els ravals gitanos.

La mirada de Colita

Any 1968, una mica més amunt, a la Diagonal. Una noia va amb bicicleta, amb mirada múrria, cabells curts, boina, jersei i minifaldilla pantaló. Obre les cames i fa equilibris mentre just sota la roda un noi la retrata de forma temerària: és Antoni Bernad. Nerva, empresa de pijames i gènere de punt, enceta campanya amb la imatge resultant, posa anuncis a tota plana en diaris i revistes i arrasa. Bernat es converteix en el primer fotògraf exclusiu de moda al país. Tot ha canviat, Barcelona esclata com la capital més moderna d’Espanya i comença a despuntar com una ciutat-estat.

Tant Colita (Barcelona, 1940) con Antoni Bernad (Barcelona, 1944) seran protagonistes i narradors visuals de la desclosa; l’un, als barris alts i la jet set; l’altra, als baixos, la vida nocturna i les vindicacions lícites que esdevenen agosarades per culpa dels temps. Per això, tot i semblar antagònics, es complementen. Tots dos comencen als 20 anys de manera autodidacta, perquè volen ser fotògrafs i punt, contradient els anhels burgesos familiars. Tots dos passen abans un moment per París i, de retorn, s’obren camí de pressa. Pertanyen de ple a la gauche divine; Bernad en versió clamorosa i paper cuixé i Colita en impressió d’òfset i veu de cassalla. Comparteixen amics, addictes del Bocaccio i l’Up & Down, però un els retrata mudats i l’altra, despentinats. La mirada de Colita és incisiva i brutal; la de Bernad, distant, irònica i delicada. Subverteixen, per què no!, els papers imposats pels criteris masclistes.

COLITA, PERQUÈ SÍ!

Ara tots dos tenen retrospectiva: Colita, una de gran, a la Fundació Catalunya-La Pedrera, i Bernad, una de petita, a la Fundació Forum, de Tarragona. Per a la fotògrafa de Joan Manuel Serrat, Antonio Gades, Jaime Gil de Biedma i Carmen Amaya, aquesta exposició és una més al currículum, atapeït de monogràfiques, publicacions i reconeixements. Per Bernad, en canvi, és de les poques vegades que es mostra la seva producció en una sala, al marge de la impremta, que és on ha anat destinada de forma habitual. De fet, ell mateix sempre ha esquivat la pretensió de la imatge emmarcada que vol competir amb la pintura i els sants.

En paraules de Terenci Moix, Colita ha sabut captar de manera directa i absoluta “el juego de provocaciones continuas que nos ofrece la realidad”. Pel seu compte, Bernad, autor de més d’un milió de fotografies, ha seduït la realitat amb les seves elegants mise-en- scène, intranscendents i casuals en aparença, rere les quals s’amaga un ésser culte i refinat, però també juganer, irreverent i potser, fins i tot, un puntet pervers.