El temps modern

El temps “modern” és sempre el temps present, o com a mínim el temps que encara no ha passat del tot, l’inacabat: “modern” ve del llatí modo, que vol dir ‘ara mateix’, o ‘fa molt poc’. La modernitat, per tant, no és només un concepte circumstancial i reduït, sinó una condició recurrent. La modernitat no és només el conjunt d’actituds i d’idees que naix més o menys amb el racionalisme del segle xvii i la il·lustració del xviii, amb els avenços de la ciència i de la tècnica, i la democràcia, el progrés i els drets humans. Aquesta és una definició més o menys ideològica, que ara mateix s’utilitza sobretot per a lamentar-ne el final implacable, per a contrastar-la amb la postmodernitat. Però llavors, si els “temps moderns” s’han acabat (els de l’Enciclopèdia, els de Marx, o els del film de Charles Chaplin?), si allò que ve darrere és una cosa indefinida i sense nom (tan sense nom que només li podem dir “postmoderna”) i que només es delimita per oposició, el resultat és que la modernitat clàssica és antiga i allò que ve darrere és la modernitat nova. Però segons una certa visió catastrofista del present, sembla que hi hagué un temps passat —precisament el “temps modern”— en què les desgràcies que patim ara no existien: un optimisme retrospectiu, que suposa que “abans” tot devia ser sòlid i sense bombolles, i que els artistes, els polítics, els pensadors i els escriptors eren autèntics. Llàstima no haver nascut cent anys abans, perquè el present, pel que es pot veure, és un horror inhabitable, tant en política com en literatura. En fi, és el que sol passar: l’antic principi d’oposar-se al present oposant-se als qui se suposa que l’encarnen. A mi, que no he deixat de ser “modern”, que tinc vocació d’“il·lustrat”, i que no he cregut mai en postmodernitats ideològiques o estètiques, aquesta oposició em semblaria perfecta si no fóra per la falta de sentit de la història. Perquè el món (quin món, per cert?: Europa, Sud-amèrica, Àfrica, Àsia?) no era millor fa un segle o mig segle, abans de ser tan terroríficament postmodern. En tot cas, si es tracta de recuperar “les nocions d’estructura, gust i categoria”, que era la conclusió, fa deu anys, d’un article de Sebastià Alzamora, siguen cordialment benvinguts els nous moderns: perquè els moderns antics, com jo mateix, no hi podríem estar més d’acord.