Iraila

Dijous passat vaig seguir el concurs de La Voz Kids, amb el cor en un puny cada vegada que apareixia sobre l’escenari la xiqueta Iralia. La vaig seguir admirat de com d’aquell cos esquifit i dèbil s’originava una allau de veu i de llum, una energia que encara era més corprenedora perquè ja ens havien anunciat que la petita Iralia no havia pogut superar la malaltia, i havia mort com a conseqüència d’un neuroblastoma (un càncer infantil poc estudiat i que caldria invertir molt més recursos a investigar-lo). Els pares varen consentir que s’emetera el programa, i que el pols de la filla amb la malaltia fóra conegut urbi et orbe, en una d’aquelles històries tràgiques que impacten els homes i que tant parlen de la prodigiosa capacitat de superació de l’espècie humana. Iralia tenia una veu preciosa, un doll vocal que t’agafava per dins, que et posava literalment la pell de gallina. Jo l’havia escoltada cantar abans una cançó dedicada a la seua escola, La comarcal, on cursava 6 de primària (“La comarcal, ja fa anys!” http://www.youtube.com/watch?v=Xpe2IM6O0J4), deixant-s’hi tota la veu i tota l’ànima. Una cançó preciosa que ella havia ajudat a compondre i que traspuava afecte per la seua escola i els seus professors, i en la qual demanava al món pau i concòrdia. Iraila irradiava naturalitat, il·lusió, art i vida: les millors qualitats d’una persona. I ara que escric aquestes ratlles, des del repòs i la distància, vull posar-me un moment en el lloc dels pares i agrair-los la seua valentia, la seua generositat, la seua profunda i espontània bondat, per haver-nos deixat conéixer la seua filla, i per haver-la compartida una mica amb tots nosaltres. Crec que Iralia ens ha fet a tots una mica millors, perquè l’home es debat constantment entre les llums i les tenebres, però quan hi apareix de colp, tan inesperadament, un esclat així, tan pur i bell, no queda indemne. Ans al contrari, el marca intensament, i fa que el seu exemple, el seu poderós record i el seu increïble valor, el portem per sempre en la profunditat del cor. I ens fa més forts i molt més lliures.