Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
NOTES DE CAMBRA

Refugis

Aquest lloc íntim, perillós, que anomenem estudi o taller, anem personalitzant-lo fins a l’extrem que un dia esdevé prolongació nostra

Refugis

Els individus desequilibrats que dediquem una part important de la nostra vida, en solitud, a la creació artística, necessitem un refugi on ens trobem a gust i completament lliures, on puguem donar solta als nostres fantasmes i les nostres obsessions. Aquest lloc íntim, perillós, que anomenem estudi o taller, anem personalitzant-lo fins a l’extrem que un dia esdevé prolongació nostra, on els objectes serven un ordre potser incomprensible per a algú alié, per bé que nosaltres hi trobaríem una agulla amb els ulls tancats. Diu molt, d’un, l’espai on treballa, diu més inclús que el seu habitatge. Entre el taller de Francis Bacon —una mena d’abocador d’escombraries— i el de Piet Mondrian —un santuari antisèptic i lluminós, exempt de línies corbes—, hi ha un ventall d’incomptables possibilitats. A mitjan camí, per exemple, trobem el de Giorgio Morandi, impregnat d’una espiritualitat austera, franciscana, ple d’aquells objectes quotidians, estilitzats i muts que, en els seus olis, eleven la ment de qui els mira cap al silenci interior. Estudi, taller, escriptori: espills de l’artista, ombres tridimensionals que el sobreviuen. Ara fa uns quants dies, sent a Palma, m’hi vaig trobar un matí en blanc i em vaig allargar fins a Son Abrines, on, a partir del 1956, es va instal·lar Joan Miró. El seu amic Josep Lluís Sert li va dissenyar el taller, un espai enorme, ple de llum natural matisada, on Miró podia treballar amb molts quadres alhora. Mentre vaig estar dins d’aquell estudi, em costava imaginar un espai millor per a pintar. És un indret perfecte, amb l’afegit que l’artista podia, si volia o es trobava fatigat, eixir fora i passejar pel seu enorme jardí mediterrani i contemplar, des d’allà dalt, el magnífic perfil de la costa illenca. Ara, a més, i a banda de la casa on vivia Miró amb la seua dona, hi ha l’edifici de la Fundació, obra de Rafael Moneo, amb planta en forma d’estel i on la llum solar penetra, domesticada, a través de l’alabastre. Un espai ideal per a assaborir les obres que s’hi exposen. Es poden triar uns arquitectes millors? Sert, Moneo. Quina enveja per als que patim aquest caríssim constructor de falles blanques anomenat Calatrava! Pense en Miró i em dic: ho va tindre tot: reconeixement, salut, una vida llarga, riquesa, estima, tranquil·litat... Hi ha, també, si un puja més amunt del jardí, una finca amb una casa mallorquina del final del segle XVIII, San Boter, que Miró adquirí amb la intenció de tindre un segon estudi de pintura i d’escultura, i més intimitat. La planta baixa d’aquest casalot és visitable. Sorprenen, sobretot, les parets plenes de grafits de l’artista, esbossos que després es materialitzarien en escultures o no. Al pis de dalt, però, i per a frustració meua, no s’hi pot accedir: és l’espai on el Miró vell, que aparentment ho ha aconseguit tot en la vida, s’hi refugiava a meditar. Sec a fora, en un banc del jardí, i, mentre la brisa em pentina, imagine Miró allà dins, passejant entre els murs centenaris, guaitant la mar al lluny, i me’l figure amb l’esguard calm, però encara insatisfet, encara ple de dubtes. I em ve al cap, de sobte, una frase llegida al Zibaldone, aquella obra, immensa, de Leopardi: “Tot pot estar content de si mateix, excepte l’home, fet que demostra que la seua existència no es limita a aquest món, com la de les altres coses”.