Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ARQUITECTURA

Debats a l’espai

El solar de Les Germanetes fa pensar sobre l’ocupació creativa del carrer

Una cúpula geodèsica al solar de Les Germanetes allotja els grups que defensen aquests espais. Ampliar foto
Una cúpula geodèsica al solar de Les Germanetes allotja els grups que defensen aquests espais.

Aquestes línies estan motivades per diverses coses alhora, encara que en el temps no han succeït simultàniament. Una és l’espai que diferents col·lectius han construït en el solar de Les Germanetes; una segona és el que ha passat a les Glòries, i l’última, el que va tenir lloc ahir a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Totes elles tenen a veure amb l’espai de participació i el que en podríem dir espais dissenyats col·lectivament. L’Espai Germanetes (Borrell cantonada Consell de Cent, a l’Eixample barceloní) és en realitat un solar equipat amb alguns elements: un artefacte ambulant —una mena de vehicle agitprop de tracció humana—; un local de reunió aprofitant una barraca d’obres a la qual s’ha donat un aspecte més d’acord amb el moment, tot revestint-la de fusta —la ideologia més radical tampoc no pot defugir l’amabilitat d’allò innecessari—; un hort —una reivindicació de l’espai verd productiu—; i una cúpula geodèsica feta amb barres d’acer que allotja un amfiteatre, potser l’expressió més clara i contundent del conjunt i de la tasca dels grups que reivindiquen aquests espais.

Aquest darrer element, amb la seva forma circular i els seus seients concèntrics, expressa a la perfecció el moviment que ho ha fet possible, fins a semblar una materialització construïda d’allò que “el mitjà és el missatge” que reclamava McLuhan. Un espai per escoltar i ser escoltat, on els que hi participen aparquen per un moment les paraules tabú contemporànies: diversitat, descentralització i guerrilla, per adonar-se del poder de la forma més antiga, un cercle amb bancs concèntrics i simbòlicament recollit sota una corona geodèsica que li atorga solemnitat. Oi que resulta pràctic aquest ingenu i atàvic formalisme? El conjunt té alguna cosa del que a Madrid ha donat ànima a diferents accions semblants, però molt més acurades, com la del Campo de la Cebada, un espai públic envoltat d’estris i construccions mòbils que configuren un cercle de coincidències inspiradores. És com una versió amable de l’escenografia de Mad Max, més enllà de la cúpula del tro. Espais com aquest han sorgit a Madrid després del moviment 15-M i ens han fet prendre consciència de l’ocupació creativa del carrer. Alguns assenyalen la quantitat d’estudiants de l’Escola d’Arquitectura de Madrid implicats com un dels factors que ho ha fet possible. Vist així, de l’escola a l’espai públic i d’aquest a projectes com el Campo de la Cebada, el resultat mostra un envejable camí de continuïtat.

El projecte guanyador

de les Glòries introdueix

la idea de frontera

Mentrestant, a les Glòries, l’enderroc de l’anella expressa un alè diametralment oposat: uns construeixen un cercle per debatre; els altres celebren la fi de l’anella sense haver-se adonat que aquella forma convidava a seguir debatent i lluitant pels espais lliures, com molt bé ens ha fet veure Javier Pérez Andújar. Simbòlicament, el projecte guanyador ha introduït en el parc un canal d’aigua, una ampla línia recta que expressa rotundament una idea contrària, la de la divisió i la frontera. Tot plegat una equivocació monumental. Tot just ahir, a la sala d’actes (quina paraula més horrible en aquest context!) de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, va tenir lloc un debat en el qual van participar els projectistes seleccionats per al concurs de la plaça de les Glòries, per explicar les seves propostes que no van guanyar. La taula dóna obertura oficial a una exposició al vestíbul que és una rèplica de la que s’ha pogut veure fins ara al Dhub. Aquest doble gest inútil, debat i exposició, és per a mi especialment significatiu quan, a més, se li confereix oficialment una transcendència que no té. Segons la direcció de l’Escola, el debat i l’exposició marcaran una inflexió, perquè aquests esdeveniments es duran a l’Etsab. ¿No s’adonen que hauria de ser a l’inrevés i que són els estudiants els que haurien d’anar allà on succeeixen els fets? Fa no gaire, Itziar González feia veure en la presentació del llibre Rehabitar. La casa, el carrer i la ciutat que no es podia exigir una altra actitud als veïns de les Glòries si els arquitectes no havíem explicat altres possibilitats per a aquell lloc. D’acord amb això, caldria convidar els estudiants a sortir, a no instal·lar-se còmodament tot esperant que el debat els vagi a buscar a casa, i a aprendre arquitectura dels esdeveniments en viu. La cultura és al carrer i l’arquitectura també!