Max torna a la Rambla

Amb el còmic publicat en la clandestinitat i amagat a la jaqueta, Max (Barcelona, 1956) recorria la part baixa de la Rambla amb ulls furtius i atents: buscava aquells signes identificatius —barba i cabells llargs— dels joves rebels, els únics que, al costat de la “gent de la mala vida”, s’atrevien a sortir a la nit durant els últims anys de la dictadura. Ells eren els seus lectors. Un ràpid moviment de mans i Max els lliurava les seves primeres historietes. Així va vendre gairebé mil còpies abans que la policia el descobrís i li segrestés el tiratge.

Després de 40 anys, Max (Francesc Capdevila) torna a trepitjar el que era “el lloc més underground de Barcelona”. Aquesta vegada, el seu nom artístic s’associa a múltiples premis prestigiosos —Premi Nacional de Còmic 2007 i Gran Premi del Saló del Còmic el 2000, entre d’altres— i els seus dibuixos brillen a la llum del dia que entra per les finestres de l’Arts Santa Mònica. És l’espai cultural que reuneix les seves obres per a la retrospectiva més gran que s’ha organitzat mai a Barcelona. A partir de l’11 de març, el centre acull Max. Oh panòptica ficció!, gairebé cent obres emblemàtiques (la meitat són dibuixos originals) que resumeixen el llarg trajecte professional de l’artista establert a Mallorca. Des de la primera pàgina que va publicar a la revista clandestina El Rrollo Enmascarado (1973), fins a la historieta completa La vida es tan misteriosa..., creada per a l’estand d’EL PAIS a la fira ARCO del 2013, o la seva recent sèrie ¡Oh, diabólica ficción!, que es publica cada 15 dies a El País Semanal.

“L’exposició arrenca en el present i viatja cap al passat, agrupant les obres per dècades i afinitat estilística”, explica la comissària, Marta Serra: “Però el gros del material, que inclou cartells i portades de discos il·lustrades per Max (raó per la qual es projectaran també cinc videoclips musicals de grups com Los Planetas o Radio Futura), pertany a les dues últimes dècades, deixant als anys setanta i vuitanta un paper més aviat testimonial”.

Max desenterra records llunyans davant la suma dels estils sorgits de la seva ploma, però no hi ha remordiments: “Jo sóc els meus dibuixos, mai no he pogut dissociar el meu procés personal de la meva feina”, declara. Com tampoc no ha pogut separar els seus personatges de la realitat social d’Espanya, “constant paisatge de fons de les meves creacions”, assenyala. Així, l’“estil barroc, naïf i molt espontani” de les seves primeres dècades (setanta i vuitanta) reflecteixen un “ímpetu característic de la joventut”, i el hippy i revolucionari Gustavo, el seu primer personatge de còmic, encarna l’època d’il·lusió i possibilitats que va seguir “la grisor de la dictadura”. A Peter Punk, estereotip de les tribus urbanes, mostra “la diversió irreflexiva de la meitat dels anys vuitanta i la decepció dels noranta, quan es detecta que el tipus de democràcia instaurada no era la que somniàvem”. Després del seu llibre més polític, Punkdinista, que “tracta de la traïció de la meva pròpia generació, que va permetre l’esclat de la crisi actual”, Max crea la seva obra més reivindicativa, Nosotros somos los muertos, que narra la guerra de Bòsnia, i que es podrà llegir completa a l’exposició.

Però a partir d’aquest moment (1993), Max comprèn que aquest tipus de creació “està molt bé com a pamflet, però com a obra d’art no funciona”. Busca una altra manera d’abordar aquests temes, més coherent amb la maduresa adquirida: se submergeix en “els mons interiors de les persones, xops del subconscient, els traumes i els somnis”. Temes de filosofia, mitologia i psique que, a través de l’humor i l’estil “més nu i simple que he fet mai”, investiguen el comportament humà.

Per a l’exposició, Max ha reunit les seves temàtiques i obsessions en un “mapa mental” situat a meitat de recorregut. Al costat del dibuix d’una biblioteca que tanca la mostra, on apareixen com a tribut “els llibres i noms dels artistes que m’han influït”, les dues obres “marquen el territori des del qual em moc”. I a través del qual els espectadors s’endinsen en l’evolució de Max, de l’art del còmic, i d’Espanya.