Simulacre i fetitxisme

A la planta soterrani de la galeria Estrany & De la Mota s’amaga un jeroglífic a gran escala que conté una geografia i una biografia. O encara millor, es tracta de l’al·legoria d’un paisatge en què tots els fragments metonímics mantenen l’escultura en suspens. La firma Sergi Aguilar (Barcelona, 1946), i els signes pertanyen al gènere dinàmic d’un mitjà que, de moment, apareix bidimensionat a la paret. Són gestos que s’exposen en una durada tranquil·la perquè l’espectador pugui participar del procés creatiu de l’escultor. També són simulacre i fetitxisme de taller.

Abans d’entrar, se’ns convida a llegir al full de mà la cita següent, de l’arquitecte austríac Adolf Loos (1870-1933): “Si ens trobem davant d’un monticle de dos per un metre de forma més o menys piramidal, podríem arribar a pensar que aquest turó en el paisatge és, en realitat, el túmul d’un enterrament, i que això ja seria, en si mateix, arquitectura. Crec que la naturalesa mostra i oculta el sublim i el cruel, i que alhora que ens revela tota la seva plenitud també l’amaga. D’aquí aquest viatjar continu”.

En l’obra d’Aguilar, l’afecte pel paisatge es produeix sobre els contorns, els límits i les línies de fractura. El seu treball és el viatge en diagonal d’una narració fictícia que encadena tots els fragments que descansen en la taula del seu estudi. L’artista ens diu que tot està davant dels nostres ulls o a punt d’emergir. A sota de cada ruïna pot aparèixer una escultura que es resisteix a un ordre intern, tot provocant en l’espectador, més que una mirada focalitzada en un objecte específic, una “mirada vacant” sobre un camp visual.

Res de nou sota el sol, perquè ja fa dècades que l’escultura moderna va decidir projectar-se com una combinació d’exclusions, amb l’adició del no-paisatge a la no-arquitectura com a resultat. Però Aguilar fa tot això de manera implícita, com una fórmula sobre una pissarra. L’escultura obeeix a unes lleis i relacions que descarten, neguen i avancen. L’extracció del detall està en les formes, en jocs de plànols i plantilles, en la barreja de materials —cartrons pintats, feltres, fustes, cautxú, cordes—, sempre amb la idea d’alleugerir l’obra de la comoditat i el vigor formalista.

L’exposició suggereix pensar el desplaçament, transitar estrats de la naturalesa, accidents (avencs, turons, muntanyes) que són alhora biografia, política i poètica, i que ara, a les parets de la galeria, es transformen en valors cromàtics i analogies. Cada peça, cada forma, adquireix en el seu gairebé un sentit heterogeni, derivat, però per això mateix desplega un sentit únic, una transferència que la inaugura i la tanca. Un túmul que avisa, una tomba que amaga. L’abisme invisible. Això és Al-Gir, un viatge imaginari, la dislocació en què es troba l’artista abans de crear la seva obra i, encara més, després de la seva execució.

La part més feble del conjunt és la sèrie d’escultures Ref., que representen aquest mateix territori imaginat però fet amb guix i margaridoies, que l’artista tanca en una vitrina, com els antics diorames dels museus de ciències naturals. Són cimbells en què la mirada es deixa atrapar per posar en joc el simulacre del paisatge fragmentat a la paret. Encadenen el relat paisatgístic abans inenarrable, però no el superen.

A la sala de Silvia Dauder (ProjecteSD), l’alemany Hans Peter Feldman (1941) signa la instal·lació Stamps with Paintings (Segells amb quadres), una línia de prestatges de fusta que ocupa totes les parets de la galeria i sobre els quals s’han col·locat 150 segells de correus, cadascun dels quals reprodueix una pintura històrica d’un nu femení. Els segells tenen diversa procedència i recullen una extensa arqueologia del nu i les seves diverses representacions en els mitjans de comunicació i l’alta cultura.

En una societat com la nostra, on es dóna un excés de consum d’imatges i informació, resulta curiós comprovar com l’aura d’una obra d’art i la seva reproducció mecànica ja no són contradictòries, sinó que es necessiten. I més sorprenent encara és veure la facilitat amb què algunes cultures, com la persa o l’àrab, deixaven veure en aquelles estampes la dona en la seva màxima esplendor. No és la millor obra de Feldman, però té aquesta agilitat furtiva dels millors ready-made.