El present

Les convalescències són fructíferes. Quants artistes no ho són gràcies a aquestes, a l’aïllament i l’esmolat punt de vista que procuren al malalt? De fet, què és un artista, sinó algú que es reclou dins d’un estudi i escruta el món des d’una perspectiva lúcida? Inclús les petites convalescències ho són, de fructíferes. Després d’una operació intranscendent, m’he trobat la possibilitat de fer coses que durant bastant temps havia postergat, com ara veure un Tarkovski. No és fàcil, veure un Tarkovski avui dia. No és fàcil, si un té família i faena i compromisos, seure i, durant tres hores ininterrompudes, veure una pel·lícula que requereix un especial estat d’ànim. Veure un Tarkovski suposa un xoc de tempos: el de la teua vida quotidiana, apressat, neuròtic, i el tempo del film, que avança al ritme morós amb què es desplacen els núvols. Davant d’això, poden passar dues coses: que un es desespere i envie a pastar fang la pel·lícula, o que un s’hi capbusse i s’hi deixe endur. Val molt la pena, creieu-me, la segona opció, però és difícil trobar el moment d’aplicar-la. Una convalescència, per exemple. Ahir vaig veure Stalker, la història d’un guia furtiu —un stalker— que condueix dos homes per la Zona, àrea tancada i prohibida, on hi ha una habitació en ruïnes que fa complir-se els desitjos més profunds —i desconeguts— de les persones que la visiten. Contemplant-la, vaig recordar unes paraules que el poeta Antoni Vidal Ferrando ens va dir, a Antònia Vicens i a mi, una nit, en un hotel de Palma, mentre assaboríem una cervesa i parlàvem de literatura. “Un llibre bo”, va dir, “és aquell en què tu n’obres una pàgina a l’atzar i, en llegir-ne un tros, qualsevol tros, t’adones que allò és art, independentment de la resta del llibre”. La frase quedà allà, encadenada a la resta de frases d’una fluïda tertúlia, i m’ha vingut al cap, separadament, subratllada, uns anys després, mentre mirava Stalker. Cada instant d’aquesta pel·lícula, cada fotograma, té valor artístic per si mateix. Tarkovski, més que un cineasta narrador, és un cineasta poeta, que dóna més valor al detall i la sensació que no al “què passarà després”. Allò que passarà després, de fet, és bastant secundari en la seua obra, tot i que els finals dels seus films són, potser, els finals més colpidors de la història del cine. Dels que et roben l’alé i et deixen mut, sense cobertura, durant una estona. Però la frase de Vidal Ferrando, rescatada del meu pou de la memòria gràcies a Stalker, és aplicable no solament a un llibre o una pel·lícula, sinó també a una pintura, a una composició musical…, a tota obra d’art, en definitiva, on cada fragment no és —no hauria de ser— només una part supeditada al tot, sinó també un tot en si mateix. I vull creure que la idea que expressa la frase és aplicable també —per què no?— a la vida mateixa. No viure la vida obsedits pel què passarà, projectant gestes que es compliran o no, i que rebaixen el present a categoria de tràmit, sinó ben al contrari: assaborir intensament cada instant, car el present, l’ara i ací, els successius presents, és l’únic que, de veritat, tenim.