Juan José Estellés, una altra manera de ser valencià

En una llista de ciutadans de referència per a fer de la valenciana una societat millor, Juan José Estellés (1920-2012) ocuparia un lloc preferent. Sentir-lo en l’audiovisual de l’exposició “Juan José Estellés: arquitecte, professor, amic” en la Universitat de València, quan expressa la seua opinió sobre els “arquitectes estrela”, i acarar-la amb la seua pròpia obra present allí, racional, moderna, útil, necessària, ofereix arguments per a apostar per la seua figura com a model ciutadà i cultural d’aquesta societat atribolada.

La idea del mestre i del deixeble en el marc d’un taller com a part del procés d’aprenentatge i la transmissió de coneixements, de la participació en la cultura comuna que reflecteix la seua explicació, en un tauler, del curs de Projectes que impartia en la universitat, com a part, a més, de la concepció integral i humanista de l’arquitectura, acredita també la idea d’Estellés com a exemple personal que cal tindre en compte.

La mateixa cosa es pot dir de la solidaritat mostrada amb Tomás Llorens quan va ser apartat de la docència i va haver d’abandonar la universitat durant anys malgrat l’estima que tenia per l’ensenyament. O de la innovació exercida de manera natural i senzilla en assumir les lliçons del moviment modern en arquitectura quan Espanya vivia d’esquena a la modernitat i moviment era sinònim d’opressió.

Les manifestacions concretes de la seua militància en l’avantguarda, associada a l’amor pels rudiments de la construcció, esqueixen l’exposició, comissariada pels arquitectes Tito Llopis/VTiM i José Ramón López, a través de fotografies, dibuixos i plànols. L’espectador pot trobar-hi des de projectes pràcticament desconeguts, com ara la proposta del 1950 per a urbanitzar l’actual plaça de la Reina, que data del 1951, fins als seus edificis més significatius.

Ací hi ha, com a testimonis del treball d’un home rigorós, honest, culte, humanista, creatiu i treballador, els esbossos del seu primer edifici d’habitatges, en el carrer de la Reina na Germana de València; el Colegio Mayor de la Presentación y Santo Tomás de Villanueva, entre els carrers del Pintor Sorolla i de la Universitat; el Centro de Recuperación y Rehabilitación de Levante; l’estadi de futbol del Llevant; el magatzem, les oficines i el laboratori de la Filmoteca Valenciana o sa casa de Campo Olivar, a Godella.

La mirada integral sobre la figura d’Estellés que l’exposició projecta, afavoreix l’empatia amb un personatge que va enriquir la vida cultural i ciutadana de València al llarg de 50 anys de trajectòria. Una selecció dels seus textos i publicacions, al costat de fotos amb els amics i els alumnes, contribueixen a traçar la dimensió exacta del mestre valencià d’arquitectes per excel·lència. D’aquest adolescent que passava “dies sencers enredat amb el fang i el guix, envoltat de models de columnes i capitells, de motlles, terrasses i captius” en el taller del seu avi, que es va formar en la Institución Libre de Enseñanza i va formar part del Grup Parpalló.

Fins i tot s’hi pot veure la cartilla de militar republicà, condició que li va costar més d’un any de presó. La visita a aquesta exposició, que romandrà en l’Escola Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Valencia fins al dia 10 de febrer, es pot completar amb una incursió fins a qualsevol dels edificis reals d’Estellés en la ciutat de València, però especialment a Santo Tomás de Villanueva, i, posteriorment, donar una ullada al que queda de trencadís en el Palau de les Arts per a reflexionar sobre el que els valencians hem arribat a ser i el que podem ser.