“Escriure em posa malalta, literalment i metafòricament”

Se l’esperava, però no la veuran. El seu debut el 2011 amb Primavera, estiu, etcètera va fer obrir ulls i orelles. Qui és? Marta Rojals (la Palma d’Ebre, 1975). Un arquitecta que tradueix i edita llibres d’arquitectura. “Una arquitecta amb aficions”, diu a la xarxa. No entrevistes presencials. No presentacions. No fotos... No ella: només la seva obra. Invisiblement visible, ara arriba amb L’altra (RBA-La Magrana). Quedem amb puntualitat virtual pel xat. Pico amb les tecles. Obre: “Hola, quan vulguis”. Entrem.

 S’arromanga, però ben arromangada. “M’ho he pres molt seriosament, però és que tinc molt respecte per qui ho ha de llegir”, diu Rojals. Llegit. I ara li dic: Primavera, estiu, etcètera deixa un gust de “Buf!”. L’altra és un Uf! Però un uf, uf...: “És més exigent amb el lector, molt més que Primavera... Ja en demano disculpes. Crec que no deixa que es relaxi. Però és part de la tensió de la història. I m’agrada intentar transmetre al lector el mateix que passa als personatges. La protagonista és una tensió permanent”.

Uf: així construeix Rojals. Arquitecta de paraules, dissenyadora de sentiments. Només cal mirar l’edifici literari. De l’estructura de la novel·la en diu “el penja-robes”. Entrin dins i veuran “els sentiments i les emocions al damunt del penja-robes. I a L’altra, tot ficat en un armari”. Uf. Surt zigzaguejant la flaire de L’altra. Es cargola com un mal de coll domèstic. A l’obra es cuina estofat de crisi. Tot el pis, tot el carrer n’és ple. Crisi, en plural i en singular, amb majúscules i minúscules: feina, personal, parella... Anna i Manel, els protagonistes, tan a prop i tan lluny. I enmig, ai... “Una de les poques coses que tenia clares quan no tenia ni idea de per on aniria la història és que volia intentar tractar el cantó fosc de les persones. No ho vaig pensar així, que a llibre passat sembla fàcil de dir, però això de l’altra cara era una idea que m’atreia”. L’altra cara corre esperitada per passadissos de bits, píxels, wifis, xarxes... L’altra cara és una habitació de secrets tancats amb el forrellat d’una tecla... Anna, Annona, Nona... Qui ets? Què vols? Mirall esquerdat en bocins: “Imagina’t que les persones fossin tan felices com al Facebook! Quina harmonia a les cases. Quina concòrdia. Seria meravellós. O que fossin tan intel·ligents com al Twitter... Però aquesta imatge que donem aquí i allà és això: la imatge del que té valor per a nosaltres, del que ens agrada projectar”. Vides de pantalles que s’estavellen amb el mirall del rebedor de casa. Ets tu, Rojals? N’hi ha que creuen que Primavera..., i també passarà amb L’altra, és autobiogràfica. Ets tu? “Una de les coses que m’han portat a repetir era que es donés per fet que Primavera... era una autobiografia. Quan t’esforces per fer una ficció ho trobes injust, però bé, també crec que era natural que ho pensessin si ho llegien aquí i allà. La imaginació no és exclusiva dels autors de llibres”.

“Si les persones fossin tan felices i intel·ligents com a Facebook i Twitter... Però és el que

Pica l’ullet digital, com una xiqueta que guaita des de darrere la porta. Per això no podem deixar d’imaginar-la: Rojals de petita escoltant totes les converses i desant-les en capsetes. Rojals de gran fent el mateix: “Sí, sempre tinc una antena parada, sempre. M’agrada molt escoltar. Al carrer, al metro, a l’autobús, en un sopar d’amics, sempre fan broma dient: ‘Òhu, que ara això ho traurà’”.

Rojals, doncs, a peu d’obra global, reconstructora dels enderrocs de la realitat. “La versemblança és molt important per a mi. És com un punt de suport. No m’agrada gaire documentar-me, però sí manegar-m’ho perquè el que escric sembli real. Busco la força del text, dels personatges, de l’ambient, en això. Que sembli de veritat”. Rojals ens empaita: a l’hora de fer el cafè per esmorzar, a l’hora de picar l’ascensor per fer nones... i ens pispa els diàlegs davant dels nostres nassos: “Potser la gràcia és que aquest realisme permet que a qualsevol lector li soni familiar el que llegeix, l’implica, s’hi pot sentir partícip. És com si l’autor li digués al lector: ‘Ei, tu i jo sabem que jo sé que tu saps...’”.

Així, junts, lector i autora, obrim la porta de casa. Visita d’obres. Ens agrada i ens fa patir: perquè és casa nostra. I ella, sense dir res, ens va passant més totxos emocionals. Ens arromanguem plegats: “Crec que la història de L’altra no s’entendria igual si no impliqués el lector, si no requerís la seva complicitat i la seva col·laboració a l’hora d’encaixar les peces. També crec que és bonic veure com vas component el quadre a mesura que avances les pàgines, com un trencaclosques —ara una peça, més enllà una altra—, fins que tens tot el mosaic”.

I sembla que ja acabem, però no; ella, com una Sagrada Família... “Sí, mai no acabaria, si fos per mi. Reescriuria fins a l’infinit”. Guaiteu-la com endreça la seva habitació: “Escriure em posa malalta, literalment i metafòricament. Però reescriure em diverteix molt, molt. No faria res més. Però per a reescriure necessites tenir alguna cosa escrita, així que no hi ha cap pa que no costi una coca, que diuen les iaies”.

Molt bé, doncs: tenim alguna cosa al forn? “Escriure sempre estic escrivint alguna cosa o altra”. Però vol seguir escrivint novel·la, articles com fa per a Vilaweb , no-ficció? “Cada vegada veig més clar que el vici d’escriure depèn poc de la voluntat de fer-ho o no. Quan agafes el paper —el document de Word— ja ets pell”. Així, hi haurà propera novel·la? “Ara mateix tinc la mateixa sensació d’alleugeriment que després de Primavera..., no hi penso”. Buf, va dir ella. Uf, diem els lectors.