Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

El bé i el mal al voltant de Castellet

No va aconseguir que es donés el Premi d’Honor a Josep Pla i ell mateix se’n va quedar sense

Josep Maria Castellet davant el mas del seu admirat i estudiat Josep Pla, a Llofriu, l’octubre del 2010.
Josep Maria Castellet davant el mas del seu admirat i estudiat Josep Pla, a Llofriu, l’octubre del 2010.

Josep Maria Castellet (Barcelona, 1926-2014) va ser l’editor en llengua catalana més important del segle XX, a més d’un excel·lent escriptor. Dues vegades va figurar entre els candidats al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. No el va obtenir. No és gens estrany: ell mateix havia fracassat, quan era membre del jurat, en els diversos intents de fer que l’hi donessin a Josep Pla. En aquesta causa va tenir un aliat important: Joan Fuster, però un enemic molt més potent: Joan Triadú, que tenia més en compte la trajectòria vital de Pla que la seva obra literària. Anys més tard, Castellet i Triadú van tornar a coincidir com a jurats del Premi Nacional de Literatura. “Es posaven d’acord en dos minuts, mentre pujaven en l’ascensor”, recorda qui llavors era director general de Cultura, Vicenç Villatoro. I és que Castellet era una persona sense rancúnies i, especialment, amb criteris literaris clars. Per això defensava Pla com el primer prosista en català del segle XX. Quan el 1964 va arribar a Edicions 62, una de les seves primeres visites va ser al mas que l’escriptor tenia a l’Empordà. Unes setmanes abans, però, ja hi havia anat Josep Vergés per a Destino.

En vida, Castellet va ser reconegut per la seva capacitat per posar en el món Edicions 62 i la producció editorial en llengua catalana, tot i que “mai va tenir la benedicció absoluta del catalanisme”, en paraules d’Enric Bastardes, un dels primers redactors que va tenir l’editorial. Josep Ramoneda abunda en la mateixa idea: “Sempre va ser sospitós”. Sospitós de tot: en qüestions estètiques, quan va abandonar la defensa del realisme social fins a convertir-se en pare dels “novísimos”. La política va suposar per a ell el trencament d’una amistat molt llarga amb Manuel Sacristán, però també la malfiança dels sectors més fonamentalistes del catalanisme, fins i tot en el període en què va ser un defensor, amb Joan Rigol, del Pacte Cultural. A més, era amic dels seus amics (Aranguren, Sánchez Ferlosio, Jaime Salinas, Ridruejo, Jesús Aguirre, Vargas Llosa) i descendent dels Díaz de Cossío per part de mare.

Un altre pecat: quan, de molt jove, en preparar una antologia de la poesia catalana conjuntament amb Joaquim Molas, va seleccionar un poeta, Joan Salvat-Papasseit, molt malt vist pel tradicionalisme local. L’aïllament havia estat tan dur que ni Molas ni Castellet es van atrevir a portar a la seva vídua (de fet, no havien estat casats) els exemplars de l’antologia. Ho va fer Bastardes. “Era un piset al carrer de Petritxol. La senyora em va obrir en bata i em va fer deixar els llibres”. Després va afegir: “Ja pot marxar”. No estava contenta.

Castellet treballava en català, però amb mires àmplies. Ves quina bestiesa!, devien pensar els benpensants. I, amb tot, va ser un membre d’aquest sector, Max Cahner, més tard conseller de Cultura amb Jordi Pujol, qui el va anar a buscar per dirigir Edicions 62. A partir del 1964 en va ser el director literari. Hi ha qui defensa que la seva ombra era tan llarga que, en realitat, va ser el director literari de tot Catalunya fins poc abans de la seva mort. Un veritable mandarí cultural, s’ha escrit. Un impossible. Es podia exercir el mandarinat cultural a la universitat, on es rifaven i s’heretaven càtedres. Però no al mercat editorial. Ni tan sols el sever control que la dictadura imposava va impedir que altres editors miressin de descobrir autors en competició amb el mestre Castellet. Això quasi ningú ho posava en dubte: era un mestre, un gran lector a qui alguns amics enviaven obres que pensaven publicar en altres segells, només per conèixer la seva opinió. I ell suggeria canvis, què hi sobrava i què hi faltava. Amb cortesia, però amb contundència. Villatoro recorda que li va canviar el títol d’una novel·la en tres minuts. Li va fer cas. “Castellet era el referent. Ell ens va ajudar a conèixer el que es feia a fora, en castellà i en altres llengües, i ens va animar a no ser menys, a tenir un lloc al món”, afegeix Villatoro.

Va arribar a Edicions 62 l’any 1964, procedent d’una editorial jurídica on s’avorria fins a l’èxtasi. Però ja era una llegenda, forjada tant en els seus llibres, especialment L’hora del lector, com en la seva activitat al comitè de lectura de Seix Barral. Arribava amb totes les credencials i amb el coneixement i l’amistat dels principals editors europeus del moment: Feltrinelli, Maspero, Einaudi, Rowohlt... I també amb l’aval de ser el centre d’un nucli d’intel·lectuals que pesaven en la Barcelona del moment. Ell, força modest en públic, sempre ha afirmat que el centre eren els tres grans seductors del grup: Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater. Oculta la pròpia capacitat de seduir. Els que el van tractar comencen la seva descripció gairebé amb la mateixa frase: “Era un senyor”. Una virtut que no li impedia ser irònic i, en privat, una mica sarcàstic, però amb tendència dominant al diàleg i la comprensió.

Hi ha un precedent del comitè de lectura de Seix Barral: la revista Laye, vinculada a sectors falangistes però amb notables tocs de dissidència. Ell mateix ha explicat la història de la publicació, on van coincidir Manuel Sacristán, Barral, Juan Goytisolo, els germans Joan i Gabriel Ferrater i Juan Carlos García-Borrón. La vocació essencialment literària de les col·laboracions no amagava la distància respecte a la dictadura. Castellet ha relacionat aquesta història amb una estada a Alemanya de part d’aquesta tropa. Ell no hi va anar perquè estava ingressat en un sanatori (el mateix on havia mort el poeta Màrius Torres) recuperant-se d’una tuberculosi, però en va rebre notícia puntual a través de les cartes que li escrivien Sacristán i Barral, que li explicaven el descobriment de la llibertat sexual, les proeses amatòries i la presència d’altres persones interessants: Joan Reventós, Hilari Raguer o Luis Martín-Santos. Gent que, en general, reapareix al llarg de la biografia de Castellet. Martín-Santos, per exemple, ho fa amb pseudònim, quan Barral li dóna a llegir una novel·la seva sense dir-li qui n’és l’autor.

Laye i la seva amistat amb Sacristán van servir per escampar la llegenda d’un Castellet falangista, la qual va ajudar els catalanistes més purs a negar-li, quan calia, el pa i la sal; a remarcar que sí, era intel·ligent; sí, era il·lustrat; sí, era capaç; sí, era exquisit; però que no era, en realitat, “un dels nostres”. En efecte, no ho era, sobretot en una cosa: no era excloent. Tampoc va ser falangista. Començada la Guerra Civil, el pare (votant de la Lliga) va témer per la integritat de la família i va marxar a Londres, primer, i a Sant Sebastià, més tard. Detestava fins a tal punt el roig i el negre dels faiers, als quals havia temut, que va apuntar en Josep Maria als Pelayos, és a dir, al carlisme. Aquella adscripció infantil no va tenir continuïtat. Castellet va tenir, més aviat, una febrada marxista a meitat dels seixanta, quan va descobrir Herbert Marcuse, a qui va dedicar un llibre que va ser, diu ell, el més venut dels seus títols. En aquesta època visita Cuba i la Unió Soviètica. De la primera es distanciarà arran del cas Padilla (un poeta obligat a fer una autocrítica), i sobre la Unió Soviètica no en va parlar gaire. Rigol explica que un dia li va confessar que no havia tingut “el coratge d’explicar el que havia vist”, i que ho considerava una de les seves grans deficiències.

Malgrat que no va voler entrar al PCE quan l’hi va suggerir Sacristán, la seva relació amb els comunistes va ser constant. Tant que, una nit, en tornar a casa i obrir la porta de l’ascensor, es va trobar algú a dins que l’esperava: Federico Sánchez, avui ja definitivament Jorge Semprún. Volia que el posés en contacte amb Xavier Folch, primer, i amb Armando López Salinas després. La primera trobada es va fer a casa del mateix Castellet. La segona, al Sandor.

Xavier Folch ha estat una de les persones que més l’ha tractat, especialment després de la incorporació d’Empúries al Grup 62, però la coneixença venia d’abans: “Jo era alumne de Sacristán a Econòmiques”, explica Folch, “i com que vivíem a prop, fèiem el camí de tornada junts tot xerrant. Un dia vam coincidir amb en Castellet i en Sacristán me’l va presentar”. Folch recorda perfectament les paraules de Sacristán: “Es mi mejor amigo”. Una amistat que havia començat quan tots dos van iniciar el batxillerat superior a l’Institut Balmes.

La gestió de Castellet a Edicions 62 ve marcada per una línia d’actuació que ell mateix ha descrit: 1. Presència de la llengua i la cultura catalanes en un sentit ampli; 2. Llibres d’història i pensament rigorosos; 3. Estudis sobre la cultura catalana contemporània; 4. Nous camins a la cultura popular (com podia ser la col·lecció La Cua de Palla, que dirigia Manuel de Pedrolo); 5. Omplir els buits de l’edició en català. Una mica més tard, l’editorial assumeix un nou repte que acabarà fatal: l’edició d’una gran enciclopèdia. El desastre econòmic va ser total i va dur a la divisió de l’empresa: Cahner, un dels fundadors, va marxar amb el que seria Enciclopèdia Catalana, i Edicions 62 es va haver de refundar des del no-res. Bé, no exactament. La crisi coincideix amb l’entrada a l’editorial de Rafael Soriano, procedent de Seix Barral. “Vaig mirar el catàleg i vaig calcular les despeses, i em vaig dir que la cosa no era tan greu: amb les vendes de fons podíem cobrir les despeses”. Paral·lelament, es crea Distribuciones de Enlace, on participaven les editorial Lumen, Tusquets, Anagrama, Laia, Fontanella i Barral Editores, més la madrilenya Cuadernos para el Diálogo. Quan Soriano es concentra a Enlace, Castellet incorpora un nou gerent que també forma part de la història de l’empresa: Romà Cuyàs. Tots dos van assumir la tasca de convertir Edicions 62 en una editorial moderna en un país força més normalitzat que la Catalunya del 1962. I, al costat de Cuyàs, Oriol Bohigas. Edicions 62 va rebre un crèdit sense interès per part de Banca Catalana, però Jordi Pujol va imposar, a canvi, la segregació de l’enciclopèdia i va demanar que el préstec fos avalat. Aquest aval va arribar de la mà de Bohigas, a qui van fer costat, entre d’altres, Antoni de Moragas i Antoni Andreu i Abelló. Castellet, a qui agradaven poc els números (sense arribar als extrems del seu amic Carlos Barral), s’incorpora també al consell d’administració i gestiona un ajornament del pagament dels drets d’autor, una decisió presa totalment a contracor. També incorpora J. F. Yvars a la branca castellana (Península).

Fa uns dies, Castellet va abandonar definitivament Edicions 62. Els molts amics (i alguns enemics) van assistir al seu adéu: música serena de Mompou i versos d’Elliot. Ell hi devia trobar a faltar els més íntims: quasi tots els amics de trajectòria havien mort abans i havien convertit Castellet, per dir-ho amb paraules de Vázquez Montalbán, en un home que s’havia donat moltes vegades el condol a si mateix. Ara sí, ja és amb la seva gent.

 

L’impossible Pacte Cultural

FRANCESC ARROYO

joan Rigol va ser un conseller de Cultura efímer, 1984-1985, l’únic que ha dimitit. La raó de la dimissió va ser el fracàs del Pacte Cultural. Rigol creia en la possibilitat d’un pacte entre les institucions que permetés una política cultural comuna. No va ser així. Entre els que li van donar suport hi havia Josep Maria Castellet. D’allà va sortir una amistat entre ambdós que va seguir amb els anys. “Em va ajudar a reflexionar”, diu Rigol. “Jo tenia clar que no hi havia prou diners per a tot: el Liceu, els museus, l’edició, la música. Però no vam aconseguir una dinàmica cooperativa amb el predomini de la cultura d’alt nivell”.

L’exconseller no dubta a assenyalar algunes de les principals raons del fracàs: “Jordi Pujol estava molt recelós pels atacs que rebia per la qüestió de Banca Catalana i també va contribuir-hi el protagonisme polític del llavors alcalde de Barcelona, que era Pasqual Maragall”. I cita un cas: "Hi havia una pugna per la titularitat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i vaig acabar assabentant-me pels diaris que Maragall ja havia parlat amb un arquitecte per fer-hi obres”.

Castellet va treballar per al consens, recorda Xavier Folch. “Va fer que entrés al pacte gent de l’esquerra, com jo mateix, Vázquez Montalbán, Jaime Gil de Biedma o Eugenio Trias”. Folch afegeix que una de les persones clau en aquestes negociacions, a més de Castellet, va ser Jaume Lorès. Res no va ser possible i el pacte es va emportar per endavant la possibilitat d’una col·laboració franca, i Rigol com a conseller.

Que Castellet va optar sempre pel diàleg ho demostra la seva resposta a dues invitacions: una, de la mà d’Albert Manent, el va dur a Saragossa, a conèixer qui llavors era príncep i avui rei d’Espanya. La segona va procedir de Jesús Aguirre, editor de Taurus abans de convertir-se en el duc d’Alba. Va ser una trucada telefònica, i més una ordre —“Vente el sábado próximo a Madrid”— que un suggeriment. Ho va fer. Quan hi va arribar li van explicar de què anava la cosa: “El príncep necessitava informació i volia parlar amb algunes persones del camp intel·lectual” per conèixer la situació religiosa i cultural i el cas específic de Catalunya. Aquesta era la seva part. Tindria mitja hora. I el que era pitjor: no ho podria explicar.

Això va ser un problema, però ho va suportar. Durant anys havia callat les seves relacions amb l’oposició al franquisme i la seva participació en diversos actes. Com ara el sopar que va mantenir a París en un restaurant xinès durant el mític Maig de 1968. Hi havia Fernando Claudín, Juan Goytisolo, Jordi Solé Tura, Jordi Borja i Enric Bastardes.

Tampoc no va explicar mai, fins que ho va fer ella mateixa, la peripècia del viatge amb Carmen Balcells al Perú, de la mà de Mario Vargas Llosa. La primera agent literària del país va prendre una beguda i va perdre el coneixement. Castellet estava al seu costat, com també hi estava quan tots dos van caure al mig de la selva: “Ella va perdre l’equilibri, es va recolzar en mi i jo em vaig agafar a un cordill. La seva corpulència ens va arrossegar a un rierol sense cocodrils”. Avui l’agència té els drets de les obres de Castellet. I deu pensar, com Josep Ramoneda, que el principal retret que se li podria fer és que no va dedicar més temps a escriure.