Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

Revistes de cultura

La voluntat de civilització té a València fonaments molt sòlids, a pesar que la situació calamitosa que ens envolta hauria de provocar un paisatge de ruïnes

Portada de les revistes 'Afers', 'L'Espill' i 'L'Aiguadolç'.
Portada de les revistes 'Afers', 'L'Espill' i 'L'Aiguadolç'.

Just abans d’acomiadar el trist 2013 han aparegut els números de tardor de tres veteranes revistes valencianes, el 44 de la segona època de L’Espill, el 76 d’Afers, i el 41 de L’Aiguadolç. Tant la continuïtat en el temps que aquestes soles xifres reflecteixen com la sostinguda qualitat de les tres revistes ens parlen d’un esforç i una tenacitat a prova de bombes i també ens asseguren que la voluntat de civilització té a València fonaments molt sòlids, a pesar que la situació calamitosa que ens envolta hauria de provocar un paisatge de ruïnes o un desert. Per això, cal subratllar ací el terme voluntat, perquè si les tres revistes sobreviuen és precisament pel decidit compromís amb la cultura d’un grapat de gent voluntariosa. Sense aquest afany personal, les desoladores condicions ambientals no ho permetrien. La sobtada desaparició de Canal 9 ja ens avisa que, al nostre país, a hores d’ara, qualsevol infraestructura s’aguanta amb pingarelles. Quan es tracta de coses relacionades amb la cultura i es fan en català, això ja fa anys que és així. Aquestes revistes, com les editorials i les altres plataformes, tenen un ressò mediàtic mínim i figura que no existeixen, però sí que existeixen. Ens parlen de l’actualitat i de llibres, aporten dades i idees, publiquen novetats, mantenen debats valuosos; estan vives, com la cultura a què serveixen, gràcies a la voluntat dels qui les fan. Té molt de mèrit.

L’Espill continua treballant per a actualitzar un discurs d’esquerra crític i nacionalment compromés. En el número 44, a part d’un editorial molt dur, urgit per la situació que vivim, trobem una pila de coses interessants, com ara un article de Michael Krätke que prova de defensar la validesa actual de Karl Marx; una revisió de l’assagisme fusterià a càrrec de Roberto Rodríguez Milán que pateix d’una bibliografia estranyament esbiaixada; un recordatori, escrit per Manuel Forcano, de l’extermini armeni; una sucosa entrevista a Jacobo Muñoz, i una avaluació, de Juli Capilla, del que ha significat l’any Estellés. Hi ha molts altres articles dignes d’esment, com ara una ressenya de Simona Skrabec de dos llibres de Simone Weil i Rachel Bespaloff que, tot comentant la Ilíada, ens parlen de la humanitat. Si passem per alt que fa del sempre estranyíssim Hermann Broch, inopinadament, un escriptor convencional i políticament correcte, el text combina les incitations de la lectura amb les circumstàncies actuals dels Balcans de manera molt suggestiva.

El número 76 d’Afers és l’últim que va dirigir el malaguanyat Manuel Ardit, i s’obri amb un recordatori d’un altre gran historiador tristament desaparegut fa poc, Miquel Barceló. Que Afers és la millor revista d’història que un servidor puga imaginar i que aquesta meravella s’edita a Catarroja, gràcies a Vicent Olmos, des de fa més de 30 anys és cosa sabuda i no cal reincidir-hi. Aquest lliurament és un monogràfic sobre Joan Roís de Corella, i justifica de sobres el seu subtítol, Noves aportacions. Hi col·laboren alguns dels millors especialistes en la nostra literatura del segle XV i en l’obra de Corella, un gran escriptor que va patir una absurda postergació secular i, en bona part del segle XX, unes lectures massa superficials i simplistes. Els treballs d’aquest volum il·luminen el context polític i cultural en què va viure i estudien no sols les particularitats de la seua obra sinó la seua visió del món i la seua actitud davant els assumptes del seu temps. Joan Fuster havia escrit amb massa contundència que en l’obra de Corella no hi havia una sola idea. Per contra, del monogràfic d’Afers es desprén un perfil altament simpàtic de l’escriptor: hipercultivat, innovador, atent als vaivens intel·lectuals de l’època, notòriament desprejudiciat, amic de jueus i conversos i enemic de la pressió inquisitorial –que li va crear problemes- i fomentador d’una espiritualitat prou avançada. L’oblit d’un personatge així en el bany maria virregnal posterior és molt revelador. I que s’haja tardat tant a començar a valorar-lo dignament també ho és. Aquest número d’Afers és un regal per als interessats en la literatura i serà de consulta obligada d’ara endavant.

L’Aiguadolç és una revista literària confegida a la Marina Alta d’un sorprenent nivell de qualitat. En aquest número estrena nou director, Juli Capilla, i conté un dossier sobre literatura i cinema, centrat en els acostaments audiovisuals a la nostra narrativa que s’han produït a Catalunya i València. La comparació és il·lustrativa. No és que a Catalunya disparen amb pólvora de rei (el millor film sobre una novel·la en català, Pa negre, és sens dubte valuós, però també té òbvies deficiències de guió i de posada en escena. La indústria fa el que pot, però no hi ha miracles). Amb tot, hi ha hagut un treball assidu i en conjunt més que digne que ha permés veure relats creïbles i atractius inserits en la pròpia societat, i a més s’han estalviat oprobiosos desficacis com el film sobre Ausias March que perpetrà fa anys la nostra televisió. Un bon treball d’Enric Castelló analitza aquestes diferències de diguem-ne estratègia i dóna un grapat de consells vàlids per al futur de l’audiovisual valencià. La llàstima és que, amb la desaparició de Canal 9, les possibilitats d’un sector audiovisual valencià capaç de representar la nostra literatura i la nostra societat s’han reduït pràcticament a zero. També això és terra cremada ara. A part del dossier, L’Aiguadolç ens ofereix, entre altres coses, un aplec d’excel·lents traduccions del poeta Geoff Page a càrrec de Jorge Salavert.

En l’espai limitat de què dispose, he assenyalat, de les tres revistes, algunes de les coses que m’han interessat a mi, que sóc curiós de mena, però que també tinc òbvies limitacions. N’hi ha molt més. Cadascuna d’elles és una festa d’idees i de literatura. Són cultura viva, ara i ací, i val la pena d’atendre-la.