Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

L’última rima de Rapsodes

La banda de ‘hip-hop’ valenciana, pionera al nostre país en l’ús del català, s’acomiada al cap de vuit anys de trajectòria

Els components del grup Rapsodes.
Els components del grup Rapsodes.

Molts pocs podrien haver previst que el hip-hop, al cap de 30 anys de l’eclosió del moviment a les grans urbs nord-americanes, n’implantaria la lírica amb molta força arreu del món, sense reparar en els condicionaments particulars que la cultura local de cada indret li ofereix. Al nostre Estat, per exemple, des que Solo los Solo o Mala Rodríguez van adaptar-ne les rimes i els ritmes a les sonoritats del sud peninsular fa més d’una dècada, ningú no ha pogut posar límits a l’expansió del gènere. I el mateix podríem dir si férem l’esforç d’indagar l’arrelament, arreu dels cinc continents, d’un gènere que, sempre acostat a la lírica del carrer, ha traspassat fronteres com pocs.

Per això sorprén que el hip-hop encara no haja arribat (al marge de fenòmens populars com el de l’alacantí Nach i un munt de propostes més minoritàries que s’expressen en castellà, com la del castellonenc MC Alberto) ni tan sols a unes vies de normalització lingüística raonables a la nostra Comunitat. Uns dels primers a emprar el català com a vehicle expressiu foren Rapsodes, banda del Camp de Túria que ara mateix acaba de tancar el cercle de huit anys de carrera amb el concert que van oferir el cap de setmana passat a la sala Loco Club de València. Se’ls pot considerar, així, pràcticament uns pioners en l’ús de la nostra llengua, amb què van inaugurar una trajectòria que va tindre com a primer capítol Contes per versos, el 2008. Curiosament, les pulsions identitàries que altres gèneres mostren no han arrelat del tot en l’escena hip-hop, factor que Ivan Almero Kpoll, un dels components, tracta d’explicar des de la perspectiva següent: “La veritat és que no ho sé… m’imagine que des del País Valencià s’han buscat d’una manera o altra tot tipus de referents, és a dir, el rock i el punk han estat sempre la música més radical i contestatària”, una reflexió per a la qual, buscant paral·lelismes, “només cal mirar al País Basc, on infinitat de grups d’aquests estils han fet impacte en joves d’ací, fins al punt d’haver actuat fins i tot en els concerts de commemoració del 25 d’Abril”.

Enrere queden tres àlbums, l’últim dels quals és una mena de colofó final (Pessics i pessigolles, editat per Mésdemil el gener d’aquest 2014) que recopila 25 rareses i pistes alternatives de cançons extretes de tota la seua trajectòria. El motiu de la dissolució és ben clar, perquè “un dels membres, Andreu (Laguarda), se’n va a viure a l’altra punta del món. I l’altra raó principal és que no ens motiva continuar la formació sense un de nosaltres: Rapsodes no és Rapsodes si no hi estem tots”.

“El rap és una música que, vaja on vaja, tindrà acceptació"

La seua trajectòria, lluny de purismes de gènere, ha estat sempre una mixtura fresca i intel·ligent en la qual el hip-hop s’ha mesclat, sense prejudicis, amb rock, reggae, funk o, fins i tot, música clàssica. Aquesta saludable obertura de mires, que no rebutja la comercialitat, és la que els du a reconéixer que, encara que Rapsodes siga ja història, els seus membres continuen entestats a ficar el cap en qualsevol projecte musical que els seduïsca: “I tant que sí! La música és un cuquet que es porta dins i que, quan es desperta, no es pot parar. Tots i cadascun dels membres hi continuarem d’una manera o altra. Mireia (Vives) ja fa temps que compon amb la guitarra acústica, Andreu continuarà produint i creant, i jo i el Dr. Nitro (David de Matías)... estem envoltant-nos de bons amics”.

Ells mateix veuen el present del hip-hop valencià (i no només en valencià) amb esperança, presa d’una ebullició que no era tan palpable quan Rapsodes van començar, i que no té marxa enrere, perquè “el rap és una música que, vaja on vaja, tindrà acceptació en més o menys mesura, tot i que és clar que, per a nosaltres, acaba de nàixer i que no està al nivell de les grans estreles del rap espanyol”, fet que no impedeix reconéixer que “tanmateix, a poc a poc va sorgint gent i van apareixent formacions noves, i això significa color i varietat i, sobretot, aqueixa competència que produeix el fet que tots vulguen fer-ho millor”.

El que és clar, al cap i a la fi, és que tot acaba reduint-se a una qüestió de talent, però, sobretot, de molt d’esforç, perquè “sense treball no hi ha millora, així que esperem que no s’ature i que la nostra escena continue guanyant pel que fa a quantitat i qualitat”.