2014, una odissea del cinema català

El cinema català, com passa amb altres sectors culturals, viu immers en una crisi financera que impedeix produir nous títols de qualitat. De les 90 pel·lícules que han optat a les candidatures dels premi Gaudí, només sis complien els estàndards pressupostaris europeus. Menys títols rodats, menys espectadors i menys recaptació, que impedeixen invertir els recursos necessaris per fer bon cinema. Els protagonistes del cinema català busquen noves fórmules i formes de finançament que ajudin el cinema a trencar aquest cercle tancat. Entre les iniciatives posades sobre la taula, hi ha la de cobrar una taxa o “cànon audiovisual” que permeti produir nous títols per a la gran pantalla, televisió o internet. La mesura, sorgida a proposta dels Productors Audiovisuals Federats (PROA), es debatrà en els mesos vinents al Parlament. Si s’aprova representarà una injecció de 16 milions d’euros anuals. L’equilibri entre un cinema comercial que arrossegui un bon nombre d’espectadors i el cinema d’autor —la gran marca del cinema català—, i la digitalització de les sales perquè puguin superar l’apagada analògica del cinema són altres reptes que es viuran al llarg de l’any que ara comença.

Que el cinema català no es troba en el seu millor moment i pateix falta de finançament queda demostrat amb un fet, a simple vista anecdòtic, que és simptomàtic d’una situació: l’efemèride del 1714 no tindrà la seva gran pel·lícula. Aquest any que està presidit, en el pla cultural, gairebé de forma monotemàtica pels fastos de la celebració del Tricentenari, no veurà l’estrena d’una superproducció cinematogràfica sobre els fets, com sí que va tenir, per exemple, el 2008 amb el bicentenari de 1808 a Madrid, on la Comunitat va gastar 15 milions a produir Sangre de mayo, una pel·lícula de José Luis Garci.

Encara que estan en marxa fins a quatre projectes diferents per portar a la pantalla aquells fets, Victus, la gran pel·lícula que tenia com a base el llibre homònim d’Albert Sánchez Piñol i que es va anunciar fa més d’un any com una superproducció, està només en fase inicial, i segons va explicar a final d’any el seu productor, Raimon Masllorens, és massa aviat per parlar d’actors, equip tècnic i localitzacions. I el que és pitjor, no s’han reunit els diners necessaris —entre 10 i 15 milions— per tirar-la endavant, de manera que aquest any, almenys, no s’estrenarà.

L’última gran pel·lícula catalana rodada en català que va triomfar a les sales de cinema, en festivals i a la crítica de manera unànime va ser Pa negre, d’Agustí Villaronga, una cinta produïda per Isona Passola. Va costar quatre milions d’euros el 2010; l’han vist, segons les dades del Ministeri d’Educació i Cultura, mig milió de persones i ha recaptat 2,6 milions d’euros. Passola, que des d’abril és directora de l’Acadèmia del Cinema Català, reconeix que avui seria impossible fer-la per falta de finançament, i lamenta que l’efemèride de 1714 “no trobi el pressupost necessari per fer una pel·lícula històrica que compleixi els estàndards de qualitat internacional”.

I és que la situació econòmica del cinema, com ha passat en tots els sectors culturals, ha canviat radicalment en els tres últims anys. Pa negre, al costat de Bruc (Daniel Benmayor), Herois (Pau Freixas) i Eva (Kike Maíllo), van ser els últims films beneficiats per un suport especial a base de subvencions de la Generalitat que des del 2008 va posar en marxa l’anterior conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, tot buscant concentrar les ajudes en menys pel·lícules amb una clara vocació comercial. Cadascuna va rebre 1,7 milions d’euros (900.000 de la Generalitat i 800.000 de TV-3). La conjuntura va canviar i ara la Generalitat s’ha hagut de conformar a ajudar el sector amb quantitats menors.

Un altre dels baròmetres per avaluar la salut del cinema català són els premi Gaudí. Divendres es van fer públics els candidats als guardons de cinema més matiners de l’any en la seva sisena edició. Les 90 pel·lícules inscrites el 2013 per competir en les 22 categories són considerades per l’Acadèmia, d’entrada, tot un èxit i converteixen els premis en un gran aparador del cinema que es produeix i es fa a Catalunya. La cosa, però, pren un altre caire quan la xifra es desgrana: es manté, és cert, el nombre de llargmetratges, tant rodats en català com en castellà (13 i 20, respectivament); i augmenten considerablement els documentals (de 9 passen a 17), un fet explicable en tractar-se d’un gènere amb uns costos més ajustats a la precarietat a què s’enfronta el sector. No obstant això, davant de les tres pel·lícules d’animació que hi van participar l’any passat, entre elles la celebrada Les aventures de Tadeu Jones (18 milions d’euros de recaptació i 2,7 milions d’espectadors), aquest any no n’hi ha cap que hi participi. L’absència d’aquest tipus de cinema, la justifica la presidenta de l’Acadèmia per l’alt cost d’aquest tipus de pel·lícules i pel llarg període de realització. Disminueixen també les pel·lícules fetes per a televisió (de 15 a 9) per la mala situació que travessa sobretot TV-3.

La pel·lícula que ha rebut més nominacions, i per tant que surt com a favorita per als premis que es lliuraran el proper 2 de febrer, és Los últimos días, un film apocalíptic i d’ambició comercial (300.000 espectadors i 2,1 milions recaptats) dirigit pels germans Àlex i David Pastor que té com a escenari Barcelona —ambientada el 2013 en una ciutat on el català gairebé no existeix—, assolada per una misteriosa malaltia que fulmina tothom que trepitja el carrer. Entre els 11 premis pels quals competeix aquesta pel·lícula hi ha els de millor pel·lícula en llengua no catalana, direcció i guió. No opta al de millor pel·lícula, el guardó més preuat, pel qual sí que competeixen Fill de Caín, de Jesús Monllaó (8 nominacions), Tots volem el millor per a ella, de Mar Coll (8), protagonitzada per Nora Navas, que aspira al guardó de millor actriu també als premis Goya, després de les nominacions revelades aquest dimarts; Barcelona, nit d’estiu, de Dani de la Orden (3), i La plaga, de Neus Ballús (5), que després d’optar als premis Europa també pot donar un Goya a la seva directora.

“El factor econòmic, i no el talent, és el que escasseja al cinema català”, assegura Passola. El talent és el que fa que el cinema català culli un bon nombre de premis internacionals. Un dels últims i més prestigiosos és el Lleopard d’Or del Festival de Cinema de Locarno, que a l’agost va guanyar Albert Serra per Història de la meva mort, una fantasia en què reuneix Dràcula i Casanova. El film és un fidel representant de l’altre extrem en què es mou el cinema català: el d’autor rodat al marge de la indústria. Una pel·lícula que no ha tingut el suport de l’espectador, perquè, tal com va posar de manifest el CoNCA en un dels seus informes, “malgrat que el cinema independent és una de les marques i un dels agents més actius del cinema català, no acaba de trobar sales d’exhibició”. Tampoc l’Acadèmia catalana l’ha situat entre els favorits i opta només a quatre premis, tots de tipus tècnic.

Des de sempre el pes del cinema català en la indústria espanyola ha estat considerable. Un dels estudis més importants sobre el tema és Producció cinematogràfica de Catalunya, de Carles José i Solsona, economista especialitzat en la indústria i en comerç cinematogràfic, publicat el 2010 per la Universitat Pompeu Fabra (UPF); un estudi que l’autor ara ha ampliat. Segons el seu informe, encara inèdit, tres de cada deu pel·lícules (954 de les 3.066 comptabilitzades) produïdes a Espanya en els últims 30 anys tenen intervenció catalana en el seu finançament. Quant a l’última dècada (2002-2011), Catalunya va produir un total de 597 pel·lícules, xifra que representa el 37% del total espanyol de films (el 41% en documentals). Crida l’atenció comprovar, segons aquestes dades, que el cinema produït aquí representa el 6,5% de tot el que es fa a la Comunitat Europa. Un pes enorme que col·loca Catalunya en el lloc número sis de productors europeus, després de França, Alemanya, la resta d’Espanya, Itàlia i el Regne Unit.

Però aquest pes amaga un parany. Moltes de les pel·lícules no compleixen els mínims dels estàndards europeus. El cert és que poques pel·lícules catalanes sobrepassen el milió d’euros de pressupost i a Europa, explica la presidenta de l’Acadèmia, “la majoria compten amb quatre milions de mitjana”. De fet, de les pel·lícules que participen enguany als Gaudí, “només sis estan dins dels estàndards pressupostaris europeus”. Per Passola, “a diferència del teatre, que és un fenomen de proximitat, el cinema competeix en una multisala amb el millor del planeta, i per a això calen diners”.

Segons l’estudi de la UPF, si al principi del període un terç de les produccions (188 de 597) eren treballs d’una sola productora, amb el temps són diverses les que hi participen aportant-hi recursos. A més, des del 2002, també s’ha comptat amb la col·laboració financera de TV-3, després de l’acord —vigent fins al 2012— amb les tres associacions catalanes de productors audiovisuals: PAC (Productors Audiovisuals de Catalunya), BA (Barcelona Audiovisual) i APIC (Associació de Productors Independents de Catalunya). Ara PROA (Productors Audiovisuals Federats), entitat que reuneix les tres entitats anteriors més Pro-Docs, que aplega empreses dedicades al documental, i Animat’s, que inclou la producció d’animació, negocien amb la televisió catalana un nou conveni que fixi una assignació anual per produir nous títols. Un acord que està pendent de l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat d’aquest any.

Però aquests diners no són suficients i PROA ha posat sobre la taula una altra possibilitat per finançar el cinema català, basada en el “cèntim audiovisual” i que implica els operadors de telefonia que proporcionen connexió de banda ampla a les llars. Des de PROA defensen aquesta proposta, que està en la línia de la de països com França, el Regne Unit o Alemanya; és a dir, que les companyies paguin un petit impost. Redtel, l’Associació Espanyola d’Operadors de Telecomunicacions, i Ametic, l’Associació d’Empreses d’Electrònica, Tecnologies de la Informació, Telecomunicacions i Continguts Digitals, han assegurat que ja paguen el 5% dels ingressos per finançar el sector audiovisual.

La proposta es debatrà al Parlament en les setmanes vinents. Si s’aprova, les operadores pagaran 0,20 euros per les línies de dades, no pel telèfon, una xifra que al final de cada any ascendirà a 16 milions d’euros, que no recaurà en el consumidor, i que finançarà pel·lícules per a la gran pantalla, televisió i internet. “Aquest finançament s’ha de sumar al de les televisions, que quan el mercat i la publicitat repuntin han de seguir fent producció pròpia”, defensa Passola.

La presidenta està convençuda dels beneficis de la mesura, “que té a favor tot el sector”, en un moment en què “hi ha més demanda que mai i menys produccions”, després d’assegurar que la inoperància del Ministeri de Cultura amb el sector, sobretot amb la Llei de Mecenatge “penjada”, obliga el govern català a actuar. Per a ella, “les primeres beneficiades són les mateixes companyies, perquè amb més finançament es podrien potenciar els productes que ells mateixos posen en circulació”, una opinió compartida pel productor de títols com Les aventures de Tadeu Jones, Bruc i Séptimo, Edmon Roch: “Perquè hi hagi els operadors cal que es produeixin audiovisuals, i viceversa”.

Segons les últimes dades publicades per la Generalitat, el 2012 es van realitzar 130 rodatges a Catalunya, dels quals 53 van ser llargmetratges i 62 van ser curts. Dels 19 milions d’espectadors que hi va haver aquell any —un milió menys que l’anterior—, i que van permetre recaptar 131 milions d’euros, menys d’un milió van ser espectadors de pel·lícules en català, uns espectadors que van acabar representant 11,6 milions de recaptació.

PROA proporciona les dades del 2013, tot assegurant que aquest any van ser 52 els films rodats, dels quals 18 estan a l’espera de ser estrenats i 21 es troben en fase de postproducció. No tots arribaran a la pantalla, un altre mal endèmic del cinema català. El 2010, el CoNCA va assegurar que el 20% de les pel·lícules rodades a Catalunya no s’havien estrenat. Un altre camp de batalla és la digitalització de les pantalles. Dels 160 cinemes catalans, que compten amb 780 pantalles, el 52% segueixen sent analògiques. El sector està immers en una transformació cap al digital, perquè aviat les còpies només seran digitals. La Generalitat ha impulsat un Pla de Digitalització per aconseguir que les sales catalanes no es quedin a les fosques.