Una llei fonamental

Les disposicions legals, d'entre les múltiples classificacions que poden plantejar-se, es possible dividir-les en lleis circumstancials i lleis fonamentals. Circumstancials serien aquelles que a pesar del seu interès puntual responen a criteris temporals i eventuals, sovint filles d'una emotivitat pròxima. És el cas per exemple de la llei italiana coneguda com Bossi-Grillo per la qual s'intentà acabar amb l'immigració clandestina (llei per cert pol.lèmica després dels lamentables fets de Lampedusa), o de la incorporació de la cadena perpetua revisable del renovat Codi Civil espanyol com a conseqüència de la mort de la xiqueta sevillana el cos de la qual encara no s'ha trobat.

Eixes lleis, segurament, tenen una funció respectable però en ocasions, com en els dos casos esmentats, són producte més d'un estat emotiu i impressionat popular que no d'un autèntica necessitat d'organització jurídica de la societat.

Les que anomenem com fonamentals serien aquelles que sí pretenen incidir en la pròpia organització social i amb aspiració de no ser solució d'un fet puntual (encara que també poden ser-ho) sinó establir les basses perdurables de les relacions socials. Formen el que podríem anomenar com cos essencial de la convenció civil.

El País Valencià, després de la llarga nit de la dictadura franquista i de l'absència de la més mínima possibilitat d'autogovern, inaugurava amb l'Estatut d'Autonomia l'etapa més esperançadora en moltes dècades. Tot allò que en el règim franquista (i en tants altres anteriors) semblava impossible, perseguible també, se'ns apareixia ara, amb l'Estatut, com una factible drecera de recuperació individual i col.lectiva, com un camí vers el recobrament identitari. Però calia legislar no solament sobre problemes incidentals sinó amb pretensions que superaren uns temps i unes situacions concretes per esdevenir base estructural del país.

I la primera qüestió que demanava codificació era la llengua.

La situació social i legal de la llengua dels valencians durant les dècades franquistes era tan lamentable que fins i tot una expressió com la de llengua vernacla una autoritat eclesiàstica, però amb relacions estretes amb el poder polític, deia que en territori valencià era el castellà i en conseqüència no tenia sentit fer misses o celebracions en una llengua que no era ni vernácula. O siga que el valencià ni existia per aquelles autoritats. Simplement era una mena de patois que les classes subalternes usaven en les seues relacions internes, i que algun lletraferit emprava per escriure versos jocsfloralescos.

Des dels anys seixanta però unes noves generacions, influïdes entre d'altres per Joan Fuster (la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià s'aprovarà en Alacant un 23 de novembre data del naixement de l'escriptor de Sueca), havia recuperat l'estima per la llengua pròpia i s'iniciava un moviment social reivindicatiu. Una reivindicació que anava estretament unida a altres exigències com la llibertat i democratització. Els anys seixanta i setanta del XX encunyaren un eslògan que definia perfectament eixe conjunt vindicatiu: Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia. Llibertat com sinònim de democratització de la vida política i social; amnistia per superar els obscurs i intransigents temps d'un passat horrorós; i Estatut d'autonomia com demanda de recuperació de la identitat d'un poble del que la senya més evident era la llengua.

Amb la constitució del primer govern socialista de la Generalitat es planteja com inajornable propiciar una legislació que li done a la llengua pròpia la capacitat de normalització. No solament reivindicar el seu ús lliurement sinó recuperar el prestigi docent i literari i l'ús social. Les esperances i anhels són explícits al preàmbul de la Llei però no puc silenciar un paràgraf ara, quan complim trenta anys de la L.U.E.V. i quan sembla que alguns poders institucionals han oblidat la pròpia legislació autonòmica, i que crec definidor de la voluntat del legislador i en conseqüència del poble valencià: La Generalitat Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat Autònoma i d'una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d'identitat.

No tot va ser fàcil però en la gestació de la Llei. La tasca que el govern socialista, especialment el seu conseller de Cultura, Educació i Ciència, Ciprià Ciscar, i els presidents del Govern, Joan Lerma, i de les Corts, Antonio Garcia Miralles, va ser transcendent. Sense els seus contactes, explicacions, el diàleg constant, la capacitat de negociació, etc... no tindríem avui una Llei del Valencià. Només cal pensar que fins i tot alguna força política sensible al tema lingüístic no veia amb massa claredat l'obligatorietat de l'ensenyament i van ser necessàries consultes per tal de mostrar-los la conveniència pedagògica de que el valencià no fora una assignatura optativa sinó vehicular i obligatòria en tots els trams formatius. El diàleg fou tan constant i eficient que la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià no va tenir cap vot en contra (si unes poques abstencions) amb tot el que això significava per tal d'acceptar-la com una llei representativa de totes les sensibilitats i opcions ideològiques del poble valencià.

La sensibilitat dels impulsors de la Llei es va manifestar igualment en indicis plens de simbolisme. La Llei es coneguda també com Llei d'Alacant, perquè va ser en esta ciutat on s'aprova en un intent de fer corresponsable la zona valenciana que sovint es tenia com la menys receptiva a disposicions sobre la llengua. També el dia de l'aprovació (ja ho esmentava abans) tenia una significació especial: era el de l'aniversari de Joan Fuster, l'autor que des d'una o altra opció ideològica era referent substancial de la problemàtica lingüística valenciana.

Per primera vegada, a més de la pròpia norma legislativa, es delimitaven els territoris de majoria lingüística, amb tota la problemàtica que això comportava. Pensem, per exemple, que dins un mateix terme municipal amb dos o més nuclis de població podia donar-se el cas de diferents majories valencianoparlants o castellanoparlants. Però amb un intent pedagògic lloable el valencià era obligatori, almenys com assignatura en tot el territori, igual que el castellà. Això no solament venia a dotar de les mateixes oportunitats als alumnes de qualsevol població sinó que propiciava un sentiment de correspondència del nostre patrimoni lingüístic, en les dos llengües, fora quin fora el lloc d'orige.

A pesar del comentari introductori d'aquest escrit també les que adjetive de lleis fonamentals tenen sovint un recorregut curt. Si pensem, per exemple, en el cas espanyol de lleis tan fonamentals com les constitucions ben poques han tingut una vida tan llarga com la nostra L.U.E.V.. La nostra Llei d'Alacant està ben viva i amb possibilitats de ser efectiva per molt de temps. Malgrat que personalment crec que unes modestes esmenes la farien encara més desitjable. Un retoc podria ser el d'ampliació de les referències a l'ús social. Evidentment la Llei ha estat un encert en allò que disposa en l'ensenyament però l'ús continua essent la part més feble del projecte, potser que no fora necessari esmenar la llei però almenys caldria una reglamentació més efectiva per tal que l'ús social tingués més projecció. També en el cas de la toponímia, sobre tot ara que existeix una Acadèmia Valenciana de la Llengua. Unes disposicions legals que permeteren un protagonisme més evident en la correcta utilització dels topònims em sembla escaient.

Ara celebrem els trenta anys de la L.U.E.V., trenta anys que ens han permès recuperar, amb totes els ets i uts que vostés vulguen, recuperar la nostra senyal d'identitat més evident que és tant com dir que ens ha permès ser més valencians, recobrar la nostra capacitat de sentir-nos membres d'una col.lectivitat singular que no és millor ni pitjor que cap altra però que és la nostra. Si com deia Sanchis Guarner qui renuncia a la seua llengua és com qui renega de sa mare, la llei que possibilita viure en valencià no solament és una eina comunicativa sinó element essencial de la nostra manera de ser i sentir, de la nostra forma de ser valencians.

Jesús Huguet és Secretari del Consell Valencià de Cultura y Ex-director general de Política Lingüística.