Plenament poeta

Josep Pla atribuïa a Joan Teixidor (1913-1992), amic i contemporani d’Espriu i Vinyoli, un “agrisament volgut”. Això, més que un tret del caràcter, potser era l’abillament necessari d’algú que es dedicava a l’edició i a la promoció cultural en aquells anys tan grisos per a la cultura en general i tan negres per a la cultura catalana en concret; però aquell dictamen sembla haver contaminat el judici sobre la seva poesia. A causa d’una certa idea romàntica del que són els poetes —romàntica no en el sentit de Novalis, sinó en el de les novelles de duro—, esperem topar-nos sempre amb individus excèntrics, lliurats en cos i ànima a l’expressió lírica; no és el cas de Teixidor, en qui la poesia és només una faceta de la personalitat. Això no vol dir que aquest editor no sigui plenament poeta, ni que la seva obra no tingui una solidesa i una importància que, en ocasió del centenari del seu naixement, comença a ser reconeguda. En el relatiu oblit en què havia caigut, influeix el fet que la seva escriptura es desenvolupa sense estridències, i no se’n pot fer bandera de facció; a més, de les seves opinions sobre literatura, manifestades en diversos articles, es veu que el mou un esperit conciliador, capaç de veure les respectives virtuts d’autors de tendències oposades. En tot cas, sempre va tenir present la poesia: confessa el seu costum de recitar-se versos “perquè amb els anys he arribat a saber que m’ajuden a viure”, i d’ell mateix diu que “ha perdut o ha guanyat la seva vida escrivint versos i fent llibres”.

Va començar de ben jove, als 19 anys, amb Poemes 1931 (1932), un recull amb una certa varietat estilística però sorprenentment madur, influït per la imatgeria avantguardista, i amb uns tocs d’ironia benvolent. El van seguir Joc partit (1935), més dens, amb un grau de formalització més reeixit i una tendència a l’exploració onírica d’arrel superrealista però més aviat continguda, i L’aventura fràgil (1937), que reflecteix l’interès, propi d’aquells anys, per la cançó tradicional. Tots tres són, com és lògic, d’investigació i recerca, però s’adverteix ja un notable domini de l’expressió, acompanyat d’una propensió al realisme, que s’accentuarà progressivament. Sens dubte la revolució i la guerra, com en tants altres casos, van trencar la carrera tot just iniciada de Teixidor com a poeta i articulista en la premsa de l’època. No va ser fins al 1948, després de fundar el 1942 les Ediciones Destino, que va publicar Camí dels dies, un ampli i variat recull que conté poemes d’amor conjugal, reflexions morals, recreacions de temes pictòrics o musicals i sobretot poemes testimonials sobre el conflicte. La mort del seu primer fill, als vuit anys —Carles Riba, que havia passat per la mateixa experiència, li va recomanar: “Converteix en art el teu dolor”—, és el motiu d’El príncep (1954), el seu llibre més conegut i reeditat, en què la dimensió religiosa, ja present anteriorment, es fa primordial a l’hora de tractar de la mort, del dolor i de l’esperança: “Així com el riu travessa les fronteres, / nosaltres anem més enllà de la mort”. Per aquest misteri (1962) aplega vuit poemes escrits per als recordatoris de comunió de fills i nebots. El 1969 recopila aquests llibres en Una veu et crida, publicat en la mateixa col·lecció d’Edicions 62 en què un any abans havia aparegut Les dones i els dies de Gabriel Ferrater. Hi afegeix un setè recull, Quan tot es trenca, l’últim poema del qual, ple de referències familiars, sembla un comiat a l’activitat creativa; això, afegit al text que encapçala el conjunt, “Com un pròleg”, que conté, ben sintèticament, la seva visió de la poesia, ajuda a entendre el grau de determini amb què alçava el seu edifici líric, on la represa de temes i les referències internes són habituals. Però, vint anys després, va venir encara un altre poemari, resum d’una vida i colofó d’una obra: Fluvià (1989). S’hi succeeixen llocs, moments i sentiments clau, amb un llenguatge més despullat d’imatges i atent a l’enumeració exhaustiva. Així culmina la recerca, durant més de mig segle, d’una retòrica personal allunyada de convencionalismes. Hi ha com un afany de no acomodar-se a regularitats mètriques o estròfiques, sinó més aviat de provar diferents combinacions, així com de prescindir d’efectes sonors i de termes merament decoratius per fer que tot giri entorn de l’essencial. En paraules seves, escriure en “un llenguatge despullat, auster, gairebé elemental” dificulta el subterfugi i ajuda a “comprendre l’última realitat de les coses”. Ara, l’establiment de l’obra poètica de Joan Teixidor és una etapa important en la direcció de retrobar aquest personatge cabdal del segle XX català, que en un dels seus darrers poemes ens diu: “Penseu en mi com si fos una ombra, / allò que va quedar escrit sobre l’aigua”.