Culpa i responsabilitat

Diu el diccionari que la culpa és "la falta més o menys greu comesa voluntàriament". I la responsabilitat: "capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir la realització d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó". Definicions que queden una mica asèptiques perquè són dos conceptes difícils d’aïllar de contextos, matisos, històries.

Formem part d’una societat arrelada en la culpa. Des del pecat original, passant per la culpa i la redempció de Crist, fins a arribar a totes les connotacions que n’ha tingut fins ara. Jurídicament, la culpa pot ser pitjor si és dolosa. Diguem-ne: una culpa en què intervé més la intenció de cometre la falta, d’afegir-hi una certa mala llet, d’acord?

També és tradició esborrar o mitigar la culpa mitjançant la confessió i el penediment, des de la Inquisició (i abans) fins a l’exigència demanada als condemnats.

Assistim a una curiosa confessió pública de molts treballadors del Canal 9 que no deixa de sorprendre’ns. Torna el record de les declaracions massives després de la mort de Franco: "Yo he sido demócrata de toda la vida". Doncs ho devies ser, però jo no t’he vist mai on caldria haver-te vist.

És bo que els valencians coneguen la merda que ha regnat a la "seua" televisió des de l’inici; no oblidem aquest gauchiste diví anacrònic, Amadeu Fabregat, que encara sosté que l’esquerra no llegia M. Proust, animalet, i que va ocupar la freqüència televisiva de TV3. En fi, no calia haver arribat a aquest punt. La gent no és idiota (quan assumirà aquesta veritat comprovable l’estament polític?). Però una merda necessita de tot un aparell digestiu, no es consuma només amb un foradet final o amb l’entrada a l’estómac. La direcció política, per més poderosa que siga, és impracticable sense l’aquiescència de cadascun dels esglaons executors. Ho demostra el fet que molts treballadors van tindre la dignitat de negar-se a cometre aquestes faltes més o menys greus que han format la culpa de la resta.

Els arguments del lloc de treball, del sou, etc., són contundents, sí, però cal marcar-se un límit per no viure amb la culpa per a tota la vida. Com deia un pensador francés del segle passat: l’única culpa real és la d’haver cedit al desig propi. La gent no és idiota (caldrà insistir-hi encara) i les manifestacions en contra del tancament manifesten, si més no, dues coses: el desprestigi guanyat any rere any dels qui, no ho oblidem, han viscut un paradís d’aparent seguretat que ara cau sense remei, i la indignació de sentir que se’ls ha furtat allò que és seu i que paguen: la televisió pública.

La responsabilitat és una altra cosa.

Tots som responsables dels nostres actes. En aquest cas els matisos s’emboiren i no hi ha molta escapatòria. Podríem concloure que els valencians, malgrat l’insult que ha estat la "seua" televisió, semblen oferir una altra oportunitat. Veuen que tot pot ser d’una altra manera: "Ah, caram, doncs sabien informar com cal, sabien fer una televisió nostra". Esperem que la responsabilitat d’allò que quede de tot aquest desgavell estiga a l’altura de la resposta, una de més, que el poble valencià ha donat als futurs(?) responsables d’una futura televisió. Ara ja ningú no es podrà declarar innocent. Ni de bon tros.