“No som en una discussió romàntica”

A Espanya, capital París, Germà Bel (les Cases d’Alcanar, 1963) ja va oferir un tast del desencís que desgrana al seu nou llibre, Anatomia d’un desengany (Destino). En aquesta obra, també editada en castellà, Bel basteix un discurs rigorós i desproveït de tòpics sobre el que considera el fracàs d’una entesa entre Catalunya i Espanya que durant més de 30 anys ha perseguit el catalanisme polític.

Pregunta. L’origen de la desavinença hi és, doncs, abans de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut del 2010?

Resposta. La sentència desencadena l’expressió de molta gent —que se sorprèn de ser-ne molta— de no ser assimilada a una altra nació. A aquesta situació s’arriba després que en els anys anteriors hagin fracassat el peix al cove, que és la primera víctima de l’embranzida recentralitzadora dels anys noranta, i el federalisme com a projecte de transformació d’Espanya. Catalunya es queda sense models de relació amb l’Estat.

P. Si al seu parer aquestes dues vies estan esgotades, quin camí cal seguir ara?

R. És un camí inexplorat. L’herència més recent que tenim és la de Vicenç Vives. A Notícia de Catalunya explica que Catalunya ha de fer un pas d’afirmació, parlar amb Castella i veure què poden fer els pobles d’Espanya en comú. És la visió d’una Espanya plurinacional. Però què passa quan no et reconeixen? Quin és el pla B? No en va deixar cap. És una ruta no escrita. El segle XXI és el de la incertesa. Som en un camí sense un full de ruta gaire clar.

P. Al llibre desvincula el procés de la crisi econòmica. Però la independència, amb raó o no, no és l’únic projecte alternatiu a l’austeritat que hi ha?

“L’afirmació ‘Espanya ens roba’ és una rucada intel·lectual”

R. Molts pensàvem el 2007 o 2008 que la crisi econòmica suposaria un alentiment del procés de polarització, que crèiem que ja estava en marxa. Les crisis econòmiques generen molta necessitat de sensació de seguretat. M’ha sorprès que la crisi hagi afegit a Catalunya més dinamisme al procés. Però això és un estímul, no n’és la causa. Sense la sentència del Constitucional del 2010, el problema estava igualment servit en el moment que no s’haguessin desenvolupat les lleis que habilitaven tot el contingut de l’Estatut. La contradicció bàsica és que un projecte d’Estat uninacional se sent agredit per la diversitat. Som en una cruïlla en què molta gent creu que ja no es pot canviar Espanya. Quan sento que cal insistir-hi, penso: no estem demanant massa?

P. Al llibre indica que el 57% dels ciutadans diuen que la seva identitat és preeminentment catalana. La xifra, però, es pot llegir d’una altra manera: que dos terços se senten catalans i espanyols i no tenen problema a compartir identitat.

R. No parlem de sentiments de pertinença. No estem en una discussió romàntica.

P. És pràctica, doncs?

R. L’eix central de la gent que està en una posició sobiranista té més a veure amb una qüestió pràctica que no pas romàntica. A Catalunya hi ha una discussió molt pràctica sobre llengua i política educativa, diners, innovació i recerca, infraestructures... I a partir d’aquí, sobre quin instrument estatal ens va millor.

P. Quan parlem d’aquests greuges, se’ns oblida que els partits que han donat suport al Govern català també han votat els pressupostos de l’Estat durant molts anys?

R. Al llibre ja dic que l’afirmació “Espanya ens roba” és una rucada intel·lectual. Els governs de Catalunya sempre han donat suport als acords de finançament, tot i que han estat insatisfactoris. Però, ¿com passes de proclamar que un acord és històric a dir al cap d’un any que és insatisfactori? La gent es desconcerta molt. Segon: la majoria de pressupostos en democràcia, que tanquen el cercle de despesa i ingressos estatals, han estat aprovats per la majoria dels diputats catalans. Per tant, han estat una expressió de la voluntat catalana. Això pot haver canviat, i si ho ha fet, discutim-ho en termes més civilitzats. No cal ofendre.

P. Desmunta més tòpics, com els d’Andalusia.

R. N’hi ha de molt estesos, com que Andalusia és la reina del subsidi. Una cosa és que sigui una regió amb superàvit fiscal, però si mirem què reben les regions que són més pobres que la mitjana, Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Extremadura i Cantàbria haurien de rebre menys transferències i Andalusia més.

P. És tan complicat arribar a un criteri com ara pagar segons la riquesa i rebre d’acord amb la població?

R. Si féssim això, limitaríem la discrecionalitat del Govern central, i això no pot passar en un Estat nació, en què el Govern “de la Nación” per definició ha de tenir l’última paraula.

P. El Govern central ha respost al procés sobiranista amb més recentralització?

“És una mica fanàtic obligar els altres a canviar per estar bé tu”

R. Sí. I el període entre l’aprovació de l’Estatut i la sentència del Constitucional, quan el PSOE va decidir no promoure la recusació de dos membres del Constitucional pensant “no està malament que retallin una mica més”, ja va ser l’avantsala de la recentralització.

P. Quines possibilitats hi ha de pactar una consulta?

R. No ho veig possible. Una consulta pactada és un reconeixement de sobirania i trenca el concepte de l’Estat uninacional. Si només hi ha una nació a l’Estat, no hi ha espai per a més sobiranies. Ni relatives. L’experiència em porta a la convicció que és demanar massa als altres, que són el 85%. És una mica fanàtic obligar els altres a canviar per estar bé tu.

P. I quina és la sortida?

R. Serà la sortida a la qual una part prou important de la societat catalana, amb prou ambició i esforç i amb prou capacitat d’assumir riscos, vulgui arribar. I és quelcom que els economistes, que d’una forma persistent fallem en fer prediccions, no podem predir.